D'aquesta fotografia cinquanta-un, o sigui que jo en faig cinquanta-dos. El pare encara hi és, i està més prim i malalt, i se m'acut un munt de reflexions entre un punt i l'altre, però què voleu, hi som, hi és, i ja és suficient.
Se't veu indòmita i curiosa, amb la cinta qui-sap-com i les dues dentetes; i a ton pare ben content de les teves maneres. Una abraçada, doble i a repartir.
Això té, el fer anys: que és millor que no fer-ne. Per molts més!
ResponEliminaper molts anys i moltes reflexions!
ResponEliminaI que hi puguem ser per molts anys més...
ResponEliminaPer molt anys. Tot i la malaltia del pare, com tu dius: encara hi és. I això és molt més del que sembla a primera vista. Una abraçada.
ResponElimina51 anys donen per moltes coses, més que reflexions, unes memòries podries fer. Però si hi sou, no és poc. Per molts anys.
ResponEliminaSe't veu indòmita i curiosa, amb la cinta qui-sap-com i les dues dentetes; i a ton pare ben content de les teves maneres. Una abraçada, doble i a repartir.
ResponEliminaMoltes felicitats, Clidi!! Com dius tu, cada matí és un regal!
ResponEliminaQuina nena més desperta. Per molts anys!
ResponElimina