La corrosión del carácter

d'aquí

"El temor de que los extranjeros socaven los esfuerzos de los nativos es un temor profundamente arraigado. En el siglo XIX, eran los inmigrantes muy pobres y sin cualificaciones los que parecían llevarse los trabajos, por su disposición a trabajar por menos. Hoy, la economía global desempeña la función de suscitar este viejo miedo, pero aquellos amenazados en su païs no parecen ser sólo los no cualificados, sino también las clases medias y los profesionales atrapados en el flujo del mercado de trabajo global. Muchos médicos norteamericanos han citado, por ejemplo, el flujo de "doctores baratos" de los países del Tercer Mundo como una de las razones por las cuales su propia seguridad se ve amenazada por las compañías de seguros y de asistencia sanitaria. Economistas como Lester Thurow han intentado generalizar esta amenaza argumentando que el cambio de trabajo a lugares del mundo con menores salarios debilita los salarios en economías más avanzadas, como Estados Unidos. Desde un punto de vista racional, es posible matizar este miedo al mercado de trabajo global; Paul Krugman señala, por ejemplo, que sólo el 2% de la renta nacional en América procede de importaciones de economías de bajo salario de otras partes del mundo. Sin embargo, la creencia en el riesgo personal causado por la amenza externa posee raíces profundas y no tiene en cuenta los hechos." (p. 133)

No és el tema principal del llibre el d'aquest paràgraf, però m'ha cridat poderosament l'atenció al tractar-se d'un tema sobre el qual n'he de parlar sovint amb els meus conciutadans i sobre el qual, aquests mantenen la mateixa opinió del paràgraf: no hi ha possibilitat de canviar l'opinió en base a les xifres objectives. Per molts i moltes catalans, avui, a les persones nouvingudes d'altres parts del món se'ls "regala" tot i tots, sense excepció, coneixen una velleta que malviu amb una pensió miserable i a la qual se li neguen tots els serveis. Gairebé donaria per fer broma si no fos perquè és una qüestió molt seriosa i que sempre es tracta al caire de la violència irracional. La temptació de carregar-te de dades i estadístiques que demostrin que això no és cert, que no es "regala" res i que allò que es dona és minso al costat d'allò que ens prenen, que els paràsits de la societat no es diuen Mohamed sinó que nomeixen Bárcenas i d'altres, és una vana temptació perquè, al teu davant, hi ha algú que no té cap interès en creure't. Això demostra que és una qüestió seriosa i que qui mana cal que se la prengui amb tot l'interès.

De fet, el tema del llibre, la corrosió del caràcter en el nou capitalisme de la societat nord-americana, i britànica ensems, podem començar a garantir que ja s'ha instal·lat a casa nostra i, malauradament, per quedar-se. Rere paraules com flexibilitat i emprenedoria s'amaga el papu del nou capitalisme que s'expulsa la responsabilitat envers el treballador. Associar, com solem fer, feina i identitat en una societat on, cada cop més, la feina és un bé precari, comporta legions de persones sense objectiu ni ambició, i instal·la el fracàs com el sentiment més corrent entre els treballadors i que ens deixa en mans del capitalisme depredador, que no productiu, de les noves corporacions. Al final creiem que cal tenir una feina, la que sigui, i al preu que ens vulguin donar; defensar la que tenim, empassant-nos tots els gripaus necessaris per tal de no perdre-la, perquè al final, no és que hi hagi la pobresa, que potser també, sinó que el que hi ha és el fracàs.

Sennett, Richard. La corrosión del carácter. Barcelona, 2010 (12ed). Anagrama.

Catalogació: una peça més del trencaclosques de la nostra realitat. Sennett és un sociòleg molt llegible i que cal llegir.

Drawn, the art of ascent

"You cannot stay on the summit forever; you have to come down again. So why bother in the first place? Just this: What is above knows what is below, but what is below does not know what is above. One climbs, one sees. On descends, one sees no longer, but one has seen. There is an art of conducting oneself in the lower regions by the memory of what on saw higher up. When one can no longer see, one can at least still know." René Daumal, Mount Analogue

Amb aquest text del poeta surrealista s'enceta aquesta joia recomanada, com no pot ser d'una altra manera, pel meu admirat Girbén. I és que hi ha temes en els quals si ell em diu "salta!", jo salto. I quan em va dir: "sortirà Drawn, d'en Jeremy Collins", automàticament el vaig encarregar a l'Amazon, que ni tan sols l'havien editat encara. El 19 de maig ja el tenia a casa.

Experiència, dibuix, fotografia, lletres i més lletres, realitat tàctil, només tal i com la pot veure aquell que amb els capcirons dels dits busca un punt on assegurar-se a la paret per seguir amunt i amunt. No el pots llegir d'una tirada, amén que servidora amb l'anglès més aviat s'hi baralla, però ni que sigui per mirar els "sants" a estones, en tens per una bona temporada.

Collins, Jeremy. Drawn, the art of ascent. Seattle, 2015. Mountaineers Books

Catalogació: s'ha de tenir, per força. Ho sento, no hi ha discrepància possible.

Cuerpos sexuados, objetos y prehistoria

d'Amazon

"La diferencia sexual aparece, pues, como un hecho crucial y su necesidad de transposición en la esfera simbólica se plasma, en nuestro caso, en forma de mujer. En consecuencia, la idea androcéntrica y falocrática que considera el sexo masculino como originario, único y equivalente al género humano, reflejada como señala Cavarero (1990) en el antiguo mito de Pandora, así como la definición de mujer por su carencia de falo, deja de tener sentido en este antiguo orden simbólico. La mujer aparece como la primera, como aquella de la que el hombre procede en la filogénesis de la especie, como la que ha hecho posible lo masculino, enfatizándose las diferencias de sexo más que las similitudes entre los cuerpos femenino y masculino.

Por primera vez, se manifiesta claramente que la reproducción se antepone a la producción. La típica discusión sobre la importancia de la reproducción frente a la producción, o viceversa, zanjada con el tópico "¿Qué es primero, el huevo o la gallina?" adquiere con este antiguo orden simbólico una respuesta contundente. No existe la dicotomía típica de la gallina, por una parte, y el huevo, por otra. La mujer és, a la vez, gallina y huevo. Así pues, la producción ha de estar, a la fuerza, en perfecta armonía con la vida, no como en la actualidad en que la producción acostumbra a aniquilar la vida. Quizás deberíamos denominar a la producción sin competencia gestión de la vida y no simplemente producción. Poco importa que sean los hombres o las mujeres quienes cacen, poco importa la división del trabajo que se establezca; lo fundamental consiste an la no contradicción entre reproducción y producción, en lamanera acorde de imbricarse una y otra, en su acertada combinación, resultando insensato relacionar este largo período con el primer contrato sociopolítico existente, el contrato sexual entre hombres para regular la competición masculina y garantizar el control sobre las mujeres y sud escendencia, y del que surgió la organización familiar en cualquiera de las formas en que la conocemos."

Sanahuja Yll, María Encarna. Cuerpos sexuados, objetos y prehistoria. Madrid, 2002. Col. Feminismos, 69. Eds. Cátedra / Universitat de València.

Ah! doncs sí, sóc feminista i m'agrada capbussar-me en la prehistòria, així com en el futur tecnològic. Que el feminisme és l'única fórmula social coherent, que ens lliga al Paleolític i ens projecta cap a un futur social millor, no en tinc cap dubte. La dona és el genèric, perquè és ella qui conté mascles i femelles i, per tant, és la garantia de la paritat. I sí, hi ha dones que no ho fan i bla, bla, bla, però, és clar, en una societat patriarcal de tants mil·lennis com la que vivim, ja em diràs si les dones no acaben essent tant masclistes com els homes.

Catalogació: imprescindible en aquest camí de seguir pensant.

Tecnologia, progrés i l'impacte humà sobre la Terra

d'aquí

"Però no vull acabar amb aquest to tan pessimista. Crec molt en una dita polonesa, que vaig descobrir durant els anys vuitanta, quan l'Europa occidental i Polònia intentaven emancipar-se del poder soviètic. La dita polonesa deia: "No et facis gaires il·lusions amb la fi del món, no esperis gaire de la fi del món."  Crec que és un consell excel·lent.

Normalment el món no s'acaba, normalment el que passa és que continua girant; encara que hi hagi una crisi ecològica de gran magnitud res no s'acabarà. Així doncs, el que hem de fer és enfortir-nos per poder afrontar aquests canvis amb l'enginy i la saviesa que els humans ja hem demostrat intermitentment en el passat."

Gray, John. Tecnologia, progrés i l'impacte humà sobre la Terra. Barcelona, 2014. CCCB

Catalogació: quan un filòsof qüestiona l'enfocament ecologista actual sempre es troba amb assalts a la jugular. Una conferència extremadament interessant que t'obre un munt de portes plenes de preguntes. Seguim jugant.

Fent números

Arribo a casa després del sopar de l'Ateneuesfera. Crec que ens hem ben embolicat en un projecte conjunt, ves a saber! encara que col·laborar amb aquesta gent no em faria pas res. Passo comptes, avui dormirem tranquils, a casa només som sis.