Es pon el sol (XXVII)

El garatge té la porta tancada, però no amb clau. El cotxe es allí, amb les claus al pany. Ho troba estrany, la seva germana, tan maniàtica amb l'ordre, s'hauria deixat les claus al pany del cotxe? Pel poc que sap, no havia fet res anormal aquell dia i observa que el tot-terreny té les rodes plenes de fang. Té raó la policia? Sembla evident que hi ha coses que no quadren, però és segur que ella tampoc coneixia tan bé la seva germana i se'n veu un munt d'intentar treure'n l'aigua clara.

La caldera de gasoil està en un racó, al davant d'un dipòsit de combustible monstruós, senyal del caràcter previsor de la Maria Rosa. Per sort, és un d'aquests models plens de dibuixos que faciliten l'encesa. Després obre la porta del garatge per entrar el seu cotxe, hi cap de sobres.

Quan està acabant de maniobrar, una ombra s'interposa al llum de la porta. Surt d'una revolada i espanta la senyora Conxita que no s'esperava pas aquesta reacció.

- Hola! La seva germana sempre la deixava oberta sap? Tan endreçada que era i tanta mandra que li feia tancar el garatge. Sóc la Conxita, la dona de fer feines, i vostè deu ser la senyoreta Sió, oi?

- Sí, senyora Conxita, sóc la Sió, res de senyoreta, i de tu si us plau. Anem a la cuina a fer un cafè? Així em podrà explicar coses de la meva germana.

Manté el vostè i el tractament amb la dona de fer feines, malgrat que li exigeix que la tutegi, sense adonar-se'n que així manté la distància de classe de forma instintiva.

Es dirigeixen a la cuina i la senyora Conxita insisteix en què segui, ella farà el cafè.

- No pateixis Sió, el faig molt bo i, a més, jo sé on són les coses -riu una mica-, em conec aquesta casa fins l'últim racó.

La Sió seu, obedient, per costum, a la mateixa cadira que ha fet servir per dinar. A la cuina sempre ha obeït quan una dona li ha donat ordres. Per la finestra veu la muntanya com va desapareixent sota un núvol fosc que també s'empassarà la casa al cap de poca estona. Aleshores se sent agraïda a l'olor de cafè, la calefacció i la xerrameca d'aquella dona d'uns quaranta, baixeta i grassona, que sembla que l'hagi adoptada com a un gos perdut. Hi ha persones amb un sentit especial per la desemparança. De ben segur que la Conxita té gats i gossos recollits, que els seus fills han trobat perduts i, potser, fins i tot algun periquito que algú s'hagi volgut treure del davant. El cafè la deixondeix, el seu estimulant preferit.

- Miri Conxita, no sé si vostè sap que fa molt de temps que la meva germana i jo no ens tractàvem pas massa ...

- Ja se sap -somriu i la justifica mentre treu la pols dels fogons amb un drap que ha tret del segon calaix de la calaixera, sota el dels coberts-, hi ha una edat en què la feina i els compromisos et priven de la família i, és clar, no et pots passar el dia pendent de tantes coses!

- Bé, doncs, això és ben bé el que ens passava a la Maria Rosa i a mi, només ens vèiem per Nadal i algun altre dia escadusser, a Barcelona, i ara em trobo que no sé gairebé res d'ella -per un instant cedeix a la tristor-, i que és massa tard per saber-ne res - es refà, amb un gest del cap i torna a mirar a la Conxita. Estic convençuda que si algú la coneixia més que ningú aquesta deu ser vostè.

La senyora Conxita enrogeix una mica, al plaer s'hi afegeix, també, una certa consciència responsable.

- Oh! bé, Sió, de fet ... sí, jo crec que una mica sí. No és que parléssim gaire la Maria Rosa i jo, però és clar, quan li fas la casa a una persona, bé, ja m'entens, oi? Doncs això, que quan vas cada dia a una casa, doncs aprens com funciona tot i també una mica d'allò que en diuen la psicologia de la gent. Això ho vaig veure l'altre dia en un programa de la tele, saps? Hi havia un home amb uns ulls que feien por i ...

- Sí, sí, perdoni. Però, com comprendrà, el senyor dels ulls de la tele no és que m'interessi pas massa, sap? Em podria parlar del que solia fer la meva germana normalment?