 |
| d'aquí |
Solsona, Ramon. Allò que va passar a Cardós. Barcelona, 2016. Proa.
Qualsevol cosa que es publiqui de la Vall Cardós (Pallars Sobirà) acaba a casa perquè, entre altres motius, a casa ens vam fer adoptius de la vall des que el pare voltava als quinze anys amb una motxilla de lona, espardenyes, i una manta de piteu, quan servidora no existia ni tan sols en idea.
Els millors records de la meva infantesa i de la infantesa dels meus fills els puc ubicar a Cardós, a Ribera, per ser més exactes i, últimament, abans de la mort del pare, d'una estada de tota la família a Tavascan, per la celebració dels cinquanta anys de casats dels pares.
Aquesta novel·la, en format "Sense ficció", que ens presenta en Ramon Solsona, és el cas d'unes morts que van passar al 1965, en un moment de gran ebullició de la vall, de totes les valls pirinenques, en fer-se els túnels als llacs i les centrals hidroelèctriques. A la trama dels morts -i dels que els vetllaren- s'hi afegeix un recorregut per la vida que va ser. Recomanable per a pallaresos reals i adoptats, i per a qualsevol que vulgui saber el que va costar que arribés el llum elèctric a l'interruptor de casa.
Necessito més dades. Una companya me'n va parlar favorablement fa uns mesos, el vaig tenir a les mans i no em va convèncer. Sabent que tu i jo no tenim per què compartir gustos... creus que és per un urbanita convençut que va a la muntanya només en format pixapí?
ResponEliminaLa vall de Cardós és també un referent de la meva vida. Alguns anys hi vam anar de vacances. Ens quedàvem a l'hotel Cardós, de la família Gabriel. Em va fer molta il·lusió veure el Cinto Jr. en el programa de "Viure als Pirineus", que jo recordava com aquell noi que ajudava la família en el tracte a la clientela.
ResponEliminaXexu, no sé pas que dir-te. Reconec que a mi m'ha agradat passejar-me per la vall dels meus amors i per unes experiències que havia escoltat de molta gent, fins i tot aquí, a Esparreguera, de gent que havia treballat als túnels o portant els megavolquets plens de pedres. Ara bé, literàriament, l'he trobat una mica embarbussat, no m'he pogut treure de sobre la sensació que l'autor s'havia quedat curt. Per a mi, les obres literàries, les que no són de gènere i consum immediat, han de contenir, han de demostrar, que hi ha una feina al darrera. I no m'he tret del damunt la sensació que al llibre l'hi han faltat anys i li ha sobrat periodisme. Ara mateix no t'ho podria concretar, però no m'atreveixo a recomanar-la, tot i que penso que aquests són llibres que cal llegir per diversos motius: per militància lingüística i per conèixer, o fer visible, una part del nostre país, i uns fets, sobre els quals no estem acostumats a llegir. No oblidem que la llum de les nostres ciutats prové, en gran part, d'aquesta zona.
ResponEliminaLectoracorrent, de ben segur que devíem coincidir! Nosaltres també paràvem a l'Hotel Cardós, i als apartaments. Aprecio molt en Cinto Gabriel, i Sara i Maria, i recordo els seus pares. Cinto és una mica més gran que jo, per tant, "ens hem vist créixer". Després la Vall Cardós i la família Gabriel han estat en la vida dels meus fills, també i també hem coincidit en el món del bàsquet. En som uns quants que podríem fer una convenció a Rivera!