Fa dies que entre fer coses catalanes d'aquestes i alguna fotesa de salut, no tinc gaire temps per res més. Se m'acumulen llibres per comentar, i per llegir, sobretot això últim; tinc una pel·lícula de n'Ozu de fa dies i ni he pogut mirar-me-la. Res, que el 2-O espero que ja ningú se'n recordi del meu telèfon, fins i tot ho espero dels requisadors d'urnes, i pugui tornar a una vida gairebé normal.
Per cert, el Diari de bord crec que haurà de tornar a començar el 26 de setembre. Destí: Califòrnia.
Si és que això és un no parar!
No, el món no s'acaba mai. Tots continuem sent-hi d'alguna manera.
ResponEliminaDestí Califòrnia perquè la votació de l'1-O no va amb un ciutadà del món, oi? Bé, si no l'has convençut tu perquè es quedi 5 dies més, què he de dir jo... Tu vas cap a Ítaca, i el que queda encara per arribar, i llavors jo també espero que oblidin el meu telèfon i la meva cara a ser possible.
ResponEliminaEspero que si Allau.
ResponEliminaXexu, aquesta vegada va per feina i ni t'imagines el disgust que porta de no haver pogut votar per correu.