Avui, per primer cop en la vida, la mare m'ha demanat que li pugi el cossi de la roba molla al terrat per estendre-la. Mentre enfilava escala amunt he pensat en els anys que pesen i en si tindré la sort de dir-ho a alguna jove, algun dia, si em pot pujar el cossi de la roba molla al terrat per estendre-la. He sentit com se'm feia una petita laceració a l'ànima, talment com quan una espurna de foc et cau a la pell, i això, posar data a la vellesa de la meva mare, enmig del brogit que ens envolta dia rere dia, m'ha semblat la notícia més rellevant. Me'n vaig a estendre l'alfàbrega perquè s'assequi, també, perquè provo de fer coses normals quan en tinc ocasió.
Petits indicatius que fan saltar les alarmes. I és que el temps passa. Si fins i tot ha acabat octubre, que semblava que no s'acabaria mai...
ResponEliminaJo començo a no tenir cap mania per exercir de vell quan convé.
ResponEliminaLa tristesa de fer-se vell, la joia de contemplar-los al nostre costat
ResponEliminaJo compto que quan sigui vell la roba ja s’estendrà sola
ResponElimina