Potser tenia 7 o 8 anys quan vaig parlar amb un assassí. Bé, de fet no vaig ser jo, va ser el meu pare i jo era al seu costat. No sé quin aspecte us imagineu que té un assassí, el meu era un home de potser una seixantena, alt, prim, amb un bigoti gran i afusat, que arreglava contínuament, vestit de gris, de senyoret andalús, amb barret cordovès i sempre demanava un "chato vino". "Tocayo, un chato vino!" se sentia del fons de la barra del bar a l'hora punta dels que s'anaven a gastar el sobre marró. Cridava "Tocayo" perquè es deia José, com el meu pare, que es deia Josep, però tampoc ens posarem a filar prim que, al cap i a la fi, vivíem amb el dictador. I, quan cridava, el pare, que anava amunt i avall de la barra servint "chatos", agafava un got i el posava fins dalt, que vessés una mica.
Després veies el pare anar cap a un altre que el cridava: "José! Pepe! Jordi!" -el bar restaurant es deia Bar Jordi, pel meu germà, i alguns homes li deien Jordi al pare-, i servia més "chatos", "quintos" i alguna copa de conyac que es bevien d'una tirada, la tornaven a posar al damunt de la barra d'acer inoxidable amb un cop i cridaven amb veu enrogallada: "échame otra!".
Les criatures, el meu germà i jo, enredàvem pel darrera la barra, els pares ens feien omplir la nevera o fregar gots, així estàvem distrets i, fins i tot, fèiem alguna cosa de profit. El negoci familiar, en temps del "desarrollismo", no havia sentit a parlar dels drets dels infants.
"Tocayo, un chato vino!", i el pare va anar al final de la barra amb l'ampolla a la mà a reomplir el got. Jo, enganxada al seu costat, no em volia perdre veure aquell home elegant i estrany, el seu bigoti ros, útil per a alguna pel·lícula de Hollywood sobre l'imperi austrohongarès, amb barret i vestit tot emmidonat. Com què li deia "Tocayo" al meu pare, nosaltres li deiem "el Tocayo", i així havia quedat batejat, com cadascun dels clients habituals, que sovint tenien un malnom.
"Bueno, me voy a matar a la mujer, ya te lo pagaré." El pare va vacil·lar uns instants, ho sé perquè jo, enganxada al camal dels pantalons, vaig notar que es quedava quiet uns segons i no era el moment de quedar-se quiet amb el bar ple de gom a gom.
El pare va fer un gest breu amb el cap, com de resignació, va enretirar el got buit i va passar la baieta. Devia pensar en què, avui, el José s'havia entrompat més del compte i va provar de seguir la seva feina.
- Pare, no t'ha pagat, i ara què?
- No hi pateixis, ja pagarà demà.
No el va pagar mai el vi; aquella nit va esperar que la dona tornés de treballar, la va matar a ganivetades i es va entregar a la Guàrdia Civil. El barri en va anar ple un temps. Al supermercat de la mare se sentia les veïnes que ho comentaven: "ha sortit al Caso i tot!" que això, per a algunes persones del barri, era sortir a l'única premsa a la que tenien accés. El Caso, la Corín Tellado i la Semana a la perruqueria, i el diari d'esports al bar.
En aquests moments, al nostre país, sembla que està molt de moda vestir de cool casos com aquest. No dic pas que no estigui bé. Quan penso en les persones del meu barri, penso que la gent no ha canviat gens. Quan penso en l'estigma que va suposar per la seva família, el que suposa ser mirat com a sospitós o amb compassió. Quan penso en com se't condemna a la sordidesa, com si no n'hi hagués prou amb el que has hagut de patir, no em veig capaç de seguir la moda.
I, que consti, no em sembla malament que es faci amarillisme en català, sóc del parer que com més espais catalanitzem millor és per la llengua. L'únic és que a mi, que no em busquin. Amb el Tocayo en vaig tenir prou i de sobres.
