T'imagines
que Brutus va assassinar Cèsar a causa del seu mur de Facebook?
El
comportament humà recurrent, l'opinió pública i la profunda
injustícia de les xarxes socials.
15
de març del 44 aC, els famosos Idus de març, Cèsar, en contra de
l'advertiment de l'harúspex (endeví) i de la seva dona Calpúrnia
que, segons conten, va tenir un somni premonitori, va al Senat i mor
apunyalat per Brutus, que formava part de la conxorxa de 40 senadors.
Brutus
no era, a priori, partidari d'implicar-se en l'assassinat de Cèsar
però, segons exposa el professor Luciano Canfora a Julio
César: un dictador democrático,
Ciceró va convèncer a Cassi de la necessitat de tenir a Brutus al
seu costat, per poder reeixir i impedir que, segons semblava, Cèsar
es coronés rei.
“Para
conquistar el consenso de Bruto utilizó dos argumentos: 1) la
inminente sesión senatorial del 1 de marzo que amenazaba con cerrar
toda esperanza de rescate si de veras César era «coronado» por el
órgano constitucional más importante de la República; 2) los
mensajes anónimos que cotidianamente incitaban a Bruto al
tiranicidio, presentados por Casio como provenientes de ciudadanos
destacados y, por consiguiente, dignos de ser escuchados por Bruto”
(p. 374-5)
Aquesta
campanya, basada en grafits (graffiti) ad-hoc a l'epòca, al més pur
estil de l'escena de La
Vida de Brian
(Monty Pyton, 1979), va provocar el canvi d'opinió de Brutus, el
qual, com a pretor urbà, cada dia havia de veure'ls, llegir-los i
escoltar-los en l'acte de les seves funcions.
“Bruto
no permaneció insensible a la campaña anónima de certeros
ataques escritos en muros y monumentos, desplegada por las calles de
Roma poco antes del atentado,
de la que hablaban prolijamente Suetonio y Plutarco. Y se puede
pensar también que ciertas frases de Cicerón (Epístolas a Ático,
XIII, 40,1) presuponen, precisamente, tal campaña sin nombrarla.”
(p. 385)
Avui,
com sempre, la temptació la tenim servida, abans als murs, ara a la
butxaca mitjançant un telèfon mòbil i les xarxes socials, no
oblidem que els graffiti actuals neixen del crit dels que no són
escoltats en un món on encara no existien les xarxes. Tanmateix, si
bé és lícit, fins i tot necessari, que les persones tinguem espais
on expressar els neguits de la nostra quotidianitat, no hem de perdre
de vista el qui, el perquè i el què es pretén amb aquests
missatges.
Sempre
dic que em preocupa menys el què penso que el perquè penso com
penso, perquè tot pensament ve induït per quelcom o per algú, amb
algun objectiu que pot ser perfectament homologable o que pot ser
l'eina perquè algú altre aconsegueixi allò que vol, o sigui: que
estigui manipulada.
“Los
intelectuales son extremistas y drásticos en el campo del imaginario
subjetivo: no siempre comprenden las implicaciones materiales, las
consecuencias de sus palabras; no siempre prevén que otros,
tomándolas literalmente, transformarán en actos, en hechos, sus
palabras.” (p. 385)
I,
si ho traiem del camp de la intel·lectualitat i ho duem al camp de
la gestió pública? Que s'aconsegueix si, des del mur, el de La
vida de Brian
o el de Facebook, amb una queixa aconseguim que el polític de torn
es mogui? I si jo, que també tinc raó, no tinc el poder de
convocatòria pública de la meva veïna? I, a partir d'aquí, de què
serveix que presentem instàncies, que recollim signatures, que
militem, que perdem dies i hores en la tasca de convèncer? Només
cal que ens queixem molt fort a Facebook, a X (Twitter) i que
l'Ajuntament tingui un departament de rastreig de les xarxes socials
per saber quines són les necessitats de la ciutadania i així calmar
la població només per a què es percebi que “estem fent coses”,
com si en la realitat i pels canals habituals que garanteixen els
drets i la igualtat de totes les ciutadanes, no s'estigués fent res?
I si la necessitat d'un ciutadà que crida molt fort va contra els
drets de la ciutadana del costat? A qui farem cas a cop de govern
demoscòpic? Per què hem de tenir ideologia si només cal fer allò
que ens diu la majoria i el contrari si la majoria es despenja amb un
canvi d'idea?
Sabem
on som, ja fa dies que el món de la política ha premut el botó del
pànic, aquell botó que es prem quan s'ensumen eleccions, però, ja
em disculparan que, servidora, que ja porta uns quants dies habitant
aquest manicomi rodó, senti una profunda pena i repugnància per el
poc que som capaços d'evolucionar.
César
es va trobar l'endeví al matí i li va dir amb conya: “Els idus de
març ja han arribat” al que l'harúspex, amb compassió, va
respondre: “Sí, però encara no han acabat.”
Bibl:
Júlio
César, un dictador democrático.
Luciano Canfora. Ed. Ariel.
