Tant li fot LVI

Hi ha gent que només sap parlar d'allò que odia. Si jo fos d'aquests, només podria parlar de grapadores i cigrons, uns temes de difícil desenvolupament en una conversa.

Massa sovint

7. Crónicas de Jerusalén

"Gracias Dios mío por haberme hecho ateo!"

La mirada de Delisle a Jerusalem, una mica distant, escèptica, auto-defensiva gairebé, m'identifica del tot amb l'autor. Sembla que té ben clar que ell no salvarà el món perquè, és clar, que pot fer un dibuixant del Canadà?

Delisle, Guy. Crónicas de Jerusalén. Bilbao, 2015(5). Ed. Astiberri

Catalogació: doncs, la mateixa que la de l'anterior d'aquest autor!

5. Crónicas birmanas

d'aquí

El tió em va cagar una targeta regal per a una gran superfície "cultural" i, juntament amb alguna altra bagatel·la, ha caigut aquest i un seu germà.

Delisle, Guy. Crónicas birmanas. Bilbao, 2015(5). Ed. Astiberri

Catalogació: una altra forma de viatjar, de la mà d'un dibuixant aparellat amb una M.S.F. (metge sense fronteres) per països als que, difícilment, podràs arribar-hi i, encara menys, passar-t'hi un any.

Diari de bord. Data estelar: 120116. Dia 84

Just arribats d'El Prat, són quarts d'una. Un devessall d'informació. Parada tècnica de dues setmanes fins que es clarifiquin projectes: Munich, Calais, Ceuta, Melilla? Xerra animat mentre sopa. Me'l miro sense quedar-me amb els detalls d'allò que diu, massa llocs, massa persones, massa experiències. El tinc aquí, està bé, se'l veu content, com sempre. El que viu li pertany, a mi només em pertoca cuinar i que estigui feliç mentre vulgui quedar-se amb nosaltres. Els fills t'eduquen.

Diari de bord. Data estelar: 060116. Dia 78

Regal de reis per una republicana:

Dilluns que ve a tal hora podeu venir a buscar-me al Prat?

Les preguntes ja les farem dilluns. De moment: visca!

1. V de Vendetta

Feia temps que pensava que em calia llegir-lo, al cap i a la fi m'agraden els còmics i, al cap i a la fi, també, m'agraden les distòpies, o, ves a saber, les "aproximacions laterals a la nostra realitat". Perquè, en el fons, allò que llegim a V s'assembla força a la realitat, malgrat que V sigui poc creïble, perquè ja fa temps que no creiem en redemptors.

Moore, Alan - Lloyd, David. V de Vendetta. Barcelona, 2015 (5). Vértigo

Catalogació: pel dibuix, per la història, perquè passa a Londres i m'agraden molt les distòpies que passen a Londres, perquè és el regal de Nadal del meu fill gran -tot són criteris-, doncs al prestatge principal de la sala, on hi ha els còmics que m'agraden.

Declaro inaugurada la Pila del 2016

63. Andar, una filosofia

d'aquí

"Para caminar hay que estar solo. Más allá de cinco personas, es imposible compartir la soledad.

Pero estar solo entonces, solo de verdad: uno solo. Aunque nunca se está del todo solo. Como escribía Thoreau: "Estuve toda la mañana en buena compañía, hasta que vino alguien a visitarme" (se refería a la compañía de los árboles, el sol y las piedras). En el fondo, a menudo es el encuentro con el otro lo que nos devuelve a la soledad. La conversación lleva a hablar de uno mismo y de sus diferencias. Y, poco a poco, el otro nos remite a nosotros mismos en nuestra historia y nuestra identidad, lo que implica incomprensiones y mentiras. Como si eso tuviera importancia. [...] Es imposible estar solos cuando caminamos, de tantas cosas como poseemos con la mirada, tantas cosas que se nos dan, que se hacen nuestras a través de esa toma de posesión inalienable de la contemplación. Hay que conocer la ebriedad del promontorio cuando, tras un esfuerzo, subimos a la cima de un peñasco y allí nos sentamos, y se nos ofrece por fin la perspectiva, el paisaje. Todos esos campos, esas casas, esos bosques, esos senderos, todo es nuestro, para nosotros. Nos hemos convertido en sus dueños mediante el ascenso, ya solo nos queda gozar de esa posesión. ¿Quén podría sentirse solo cuando posee el mundo? Ver, dominar, mirar, es poseer. Pero sin los inconvenientes de la propiedad: es casi como disfrutar como ladrones del espectáculo del mundo. Como ladrones, no: pues subir nos ha costado trabajo. Todo cuanto veo, todo cuanto se extiende ante mis ojos es mío. Poseo todo lo que abarco con la mirada. No estoy solo: el mundo es mío, para mí; está conmigo."

Dins la "Pila del 2015" (a baix a mà dreta) aquest és el número 63. D'ara fins demà no crec que em doni temps d'acabar-me l'Ulisses d'en Joyce, que porto tot l'any remenant i, segons el meu e-book només n'he llegit un 34%, per tant, amb 63 em conformo. I ho especifico per aquells als qui agrada veure els títols que han llegit els altres.

Caminar, per a mi i la meva família ha estat -i és- una religió. I ho dic en el sentit més literal de la paraula, religio de relligar, segons Lactanci, és clar. Durant anys hem emprés travesses caminant plegats i aquest paràgraf d'aquí dalt, sense saber que en Frédéric Gros ho escriuria, és el mateix que li vaig dir al meu fill petit, quan tenia deu anys i passejàvem per la Cerdanya esperant l'endemà que havíem d'emprendre la marxa amb les motxilles a l'esquena. El noi em va remarcar una casa preciosa, amb un jardí espectacular i jo li vaig dir: mira aquella muntanya, demà serà tota nostra i, al damunt, no n'haurem de pagar cap impost. El món és per aquell que mira. I té, ja ho veus, ara ho veig entre dues tapes.

Gros, Frédéric. Andar, una filosofia. Madrid, 2014. Taurus

Catalogació: pels malalts de la filosofia ... peripatètica, és clar. Gràcies Girbén! Començo el 2015 i l'acabo amb llibres que m'has recomanat tu.

I a tots, que allò millor que us hagi passat el 2015 sigui el més dolent que us passi el 2016!

Diari de bord. Data estelar: 271215. Dia 68

Hem passat Nadal i Sant Esteve i hem pogut veure alguna foto del noi, a Sèrbia, gaudint d'algun dia de festa en el casament d'un amic. Ell no té res, només dues mans i una gran ànima, d'aquelles que fan patir. Sembla que, pels altres, resulta suficient, per a nosaltres, també.

Deixo aquí un vídeo, el qual no he sabut linkar correctament amb aquest blogger: Open the border. Aquí n'hi ha que pateixen per assemblees, a d'altres ja ens avorreix tot plegat. Perquè el que puguin dir o decidir sembla del tot banal al davant de tanta crua realitat.

Tant li fot LV

És lícit viure de la política, el que no és acceptable és que la necessitis per viure.