Tant li fot LXXXIII

El problema no és enganyar la teva parella, el problema és amb qui.

De converses xuclant gel i llimona

La uruguaya de Pedro Mairal

d'aquí

"Luquitas, vos quisiste ser médico alguna vez y quedaste por el camino -me susurró la tribuna contraria, el coro griego que siempre viaja conmigo-, largaste en primer año, ¿te acordás? Sí, ¿y?, ¿qué tiene que ver? Y ahora un médico se coge a tu mujer. Qué ironía. El gran guionista lo hizo otra vez. Qué golazo te metieron, padre. Al ángulo. Estás como el arquero en el aire oyendo la pelota rebotar en la red. Duele, duele, pero ya pasará. Te voy a recetar una crema para que te apliques en el área repijoteada, la zona endogárchica, la irritación jermupirática, es excelente, te disminuye la córnea craneana, cura la ciervatitis crónica, desata el nudo cornudeano ... Vas a ver. Vas a andar bien. Respirá hondo por favor, bajate un poco más el pantalón ... Ahí está, ¿viste que no dolió?"

Mairal, Pedro. La uruguaya. Barcelona, 2018 (10a). Libros del astereoide.

Catalogació: Per culpa (gràcies!) de l'Allau apareix La uruguaya a casa. Una bona sinopsi és la que fa ell. La dolenta és la meva: molt bon llibre, fins i tot si et cal superar l'argentinitat de la seva literatura. Una mostra, a dalt.

Fukushû suruwa wareniari de Shôhei Imamura

Un nen veu com l'estat humilia i empobreix al seu pare. Anys després és un criminal en sèrie. Per ell, matar és fàcil, s'ha convertit en una persona sense capacitat de tenir cap més sentiment que el de satisfer el seu desig immediat.

Fukushû suruwa wareniari (La venganza es mía). Japó, 1979. 140 minuts. Dirigida per Shôhei Imamura amb guió de Masaru Baba (Novel·la:Ryuzo Saki). Amb Ken Ogata, Mayumi Ogawa, Rentarô Mikuni, Mitsuko Baixho, Nijiko Kiyokawa.

Catalogació: Imamura és una icona del cinema japonès, tant com Ozu? no ho sé, però el que sí que sé és que aquesta pel·lícula, com la Balada del Narayama, són les úniques que, de moment, he trobat a preus acceptables. El protagonista d'ambdues pel·lícules és en Ken Ogata.

Dà Hóng Dēnglóng Gāogāo Guà de Zhang Yimou

Als anys vint, amb la família arruïnada, una noia es veu obligada a ser la quarta esposa d'un home poderós. El fanalet vermell a la porta de l'esposa triada és el senyal de cada nit. Un paisatge estàtic, quiet, i una guerra cruel i sagnant pel poder domèstic i el favor de l'amo.

Dà Hóng Dēnglóng Gāogāo Guà (La linterna roja). Xina, 1991. 125 minuts. Direcció: Zhang Yimou. Guió: Ni Zhen (Novel·la: Su Tong). Amb Gong Li.

Catalogació: ja l'havia vista, però és d'aquelles pel·lícules que, de tant en tant, revisito. Descriu, com pocs, moments de canvis, la convivència entre passat, present i futur i la posició subordinada, gairebé d'esclavatge, de les dones al món.

El saben aquèl que diu ...

Ahir, en la meva vessant activista, amb un company de la Sectorial de Medi Ambient, vam anar a la Seu Nacional d'ERC, partit on milito, per revisar l'edifici, auditar-lo, i poder fer una proposta d'adequació mediambiental. La Sectorial de Medi Ambient és l'ens dins el partit on es cuinen moltes de les propostes i de les polítiques que després farà el nostre grup a la població. Aquesta és una feina que demana algunes hores, gratis total, baixar a Barcelona per part de gent de tot el territori i una clara i ferma convicció de què, si el món girés cap on toca, Medi Ambient seria la Conselleria principal, atenent el seu àmbit: energia, aigua, aire i residus, a més de gestió del medi natural.

No acostumo a parlar aquí de la meva tasca política, m'agrada poder separar mons, Twitter i Facebook per a la política (i els memes idiotes), el Blog i l'Instagram per a la resta, el jo més íntim. Sé que la política també és jo, però com què m'ho vaig plantejar de forma temporal, crec que mantenir-la en l'àmbit de la provisionalitat, i externalitat, m'ajuda a mantenir una certa pau mental.

Cap a migdia, després d'haver-nos passejat, amb el company, per tot l'edifici, fins i tot enfilant-nos al terrat amb una escala de mà, vam anar a esmorzar. Servidora és partidària d'esmorzar en pic posa el peu a terra, però per a ser a les 9 a Capital City (aka Bcn), a 37 km de casa, cal sortir dues hores abans i, per tant, no havia tingut temps material de prendre res. Una tassa de te en un bar un cop arribada a la ciutat no és esmorzar.

Vam entrar en un cafè d'aquests que n'hi ha a centenars (?) a la nostra capital, de sèrie vaja, vam seure a dins, en una mini taula i vam demanar. Eren els volts de les dotze i, a la barra, fent-la petar amb el propietari, un senyor argenti? uruguai? (ho dic per l'accent, que sempre em costa distingir) sobre la seixantena, estava debatent amb dos clients, l'un que ja feia dies que s'havia jubilat i l'altre en aquella franja fuzzy que va dels quaranta-cinc als cinquanta-cinc.

Els tres senyors, ben vestits, casual, estaven parlant del "Procés" -caram quina sorpresa!-. El més jove volia convèncer els més grans de ... no sé ben bé què. Al final vaig concloure que, en realitat els volia convèncer de què ell era una espècie d'augur inqüestionable, tot i que dubto que pogués saber ni que és un augur. Segons aquest senyor, i adlàters, en Mas no s'havia equivocat, però sí, en Puigdemont era déu, però el diable i, la frase que em va arribar a l'ànima: "I ha de saber, vostè, que en Junqueras va mentir molt, però molt. En què, ara no ho sé, però que va mentir, és segur."

Els altres anaven fent que sí amb el cap, mentre el senyor més gran prenia la copa de vermut i en bevia un glop amb el dit petit aixecat.

El saben aquèl que diu que sempre es parla del paradigma del cunyadisme però que molts de nosaltres només ho té com a referent? Ahir, per un instant, vaig notar com les meves cèl·lules es desmaterialitzaven i es tornaven a materialitzar en el món virtual i em vaig sentir enfilada en un tuit, amb els peus penjant al damunt del tuit anterior. Per respecte al meu company, que encara tenia l'entrepà gairebé sencer, no em vaig aixecar, no vaig anar cap el susdit cunyat, i no li vaig tustar l'espatlla mentre deia: cunyaaaaaoooooo.

Tot i que no dubto que, amb qui esmorzava jo, hagués xalat d'allò més.

Soshite chichi ni naru d'Hirokazu Kore-Eda

Si, de sobte, et diuen que el teu fill, que has estat criant durant sis anys, no és el teu fill perquè a l'hospital es va cometre un error i va ser canviat pel d'una altra parella ...

Soshite chichi ni naru (Like father, like son). Japó, 2013. 120 minuts. Direcció i guió: Hirokazu Kore-Eda. Amb Masaharu Fukuyama, Yôko Maki, Jun Kunimura, Machiko Ono, Lily Franky.

Catalogació: així com Kiseki del mateix director, em va semblar perfectament prescindible, en aquesta hi trobem delicadesa i el vertigen necessari davant de les greus decisions que han de prendre els seus protagonistes.

El nebot de Wittgenstein d'en Thomas Bernhard

Editorial Flâneur

"Durant un segle els Wittgenstein van fabricar armes i màquines fins que al final de tot van engendrar en Ludwig i en Paul, el cèlebre filòsof que va marcar una època i el boig que almenys a Viena no era menys cèlebre o potser just allà encara era més cèlebre, que en el fons era igual de filosòfic que el seu oncle Ludwig, com a l'inrevés el filosòfic Ludwig estava tan boig com el seu nebot Paul, l'un, en Ludwig, havia convertit la seva filosofia en la seva celebritat, l'altre, en Paul, la seva bogeria. L'un, en Ludwig, potser era més filosòfic, l'altre, en Paul, potser era més boig, però possiblement ens pensem que un Wittgenstein, el filosòfic, era el filòsof només perquè va passar a paper la seva filosofia i no la seva bogeria, i que l'altre, en Paul, era un boig perquè va reprimir la seva filosofia i no la va publicar i només va exhibir la seva bogeria. Tots dos eren persones absolutament extraordinàries i cervells absolutament extraordinaris, l'un va publicar el seu cervell, l'altre no. Fins i tot podria dir que l'un va publicar el seu cervell, l'altre va practicar el seu cervell. I on hi ha la diferència entre el cervell publicat i que es publica contínuament i el cervell practicat i que es practica contínuament?"

Bernhard, Thomas. El nebot de Wittgenstein. Barcelona, 2018. Ed. Flâneur. Traducció de Raül Garrigasait.

Catalogació: Bernhard forma part del meu fons d'armari, per tant, sempre que tinc l'ocasió de fer-me a mans amb un títol que encara no he llegit, no me n'estic. En el seu estil habitual, de monòleg ininterromput, ens parla d'un dels seus millors amics, en Paul Wittgenstein, de la seva relació amb la malaltia -sempre-, de la seva aversió cap a la societat austríaca -sempre, també- i de com, finalment, davant del decandiment i la mort, la real, fugim, covards, desnonem abans d'hora, perquè la por ens col·lapsa.

An de Naomi Kawase

Un pastisser fracassat i una anciana amb un do per fer la pasta An col·laboraran en el negoci de fer pastissets.

An (Una pastelería en Tokio). Japó, 2015. 113 minuts. Direcció i guió (basat en la novel·la de Durian Sukegawa): Naomi Kawase. Amb Masatoshi Nagase i Kirin Kiki.

Catalogació: de la directora intimista Naomi Kawase aqusta co-producció Japó-França-Alemanya aconsegueix un relat profundament japonès i alhora profundament universal. Ànimes solitàries perdudes que es troben i se salven. Un clàssic que fa bonic de veure.

Instrumental de James Rhodes

d'aquí

"La música clásica me la pone dura.

Ya sé que para algunas personas ésta no será una frase muy prometedora. Pero si quitáis la palabra <<clásica>>, a lo mejor ya no está tan mal. Puede incluso que entonces pase a ser comprensible. Porque entonces, gracias a la plabra <<música>>, tendremos algo universal, algo emocionante, algo intangible e inmortal."

Rhodes, James. Instrumental. Barcelona, 2018. Blackie books.

Catalogació: "Memorias de música, medicina y locura". Aquest és un llibre irregular, com, segurament, no pot ser d'una altra manera. No queda gaire espai a la creació, sinó és a la promesa de tot allò que tu, només tu, pots trobar en les peces que l'autor t'aconsella, i en Bach, sempre en Bach. Veure relatada en primera persona l'experiència de violacions continuades de l'autor quan era petit et deixa destrossada per dins, fins i tot em costa entendre com els pares no van acabar assassinant al fill de la gran puta que li ho va fer. Però, ves a saber, costa de dir. Penses que l'autor no se'n sortirà, però això és la vida real, no una novel·la i, gairebé sempre, la cosa tràgica, real, només l'escriuen els altres i no pas un mateix. Cal que li agraeixi a l'autor haver-me reconciliat amb "la clàssica". Fa massa anys que em barallava amb el rebuig que em van provocar les diverses professores de música i m'havia encallat en quatre peces que no em treien de l'atzucac. Ara respiro una mica millor, gràcies senyor Rhodes.

Tot Messi. Exercicis d'estil d'en Jordi Puntí

d'aquí

"No sabeu què és el silenci si no heu estat al Camp Nou quan fan una falta a Messi i no s'aixeca de seguida. Messi no fa mai comèdia. Primer hi ha l'esclat de la indignació, els crits i els xiulets de cent mil pares i mares que veuen que han pegat al seu fill, la nineta dels seus ulls, i esperen que l'àrbitre faci justícia i ensenyi una targeta, si pot ser vermella -perquè abatre Messi en plena jugada sempre té un aire aparatós, ja sigui de crim premeditat o de revenja personal en calent-. Després, si el noi no s'aixeca immediatament, si es rebrega per terra de dolor, arriba aquell silenci dens, que converteix l'estadi en una campana de vidre. Deu segons més i allò ja és un funeral d'estat."

Puntí, Jordi. Tot Messi. Exercicis d'estil. Barcelona, 2018. Ed. Empúries

Catalogació: No és cap secret que m'agrada el futbol, com tampoc és cap secret que no me'l miro mai perquè encara no tinc intenció de prendre pastilles pel cor. Si em voleu trobar en un Barça - Madrid (o viceversa) busqueu-me sota l'escala, amb els auriculars posats amb la música a tot drap i fent nye-nye nye-nye per no sentir res o caminant per la muntanya sense els auriculars posats i gaudint de la sensació de què una nau extraterrestre ha eliminat tota la humanitat excepte a mi. Uns amics, que es pensaven que no hi anava per fer-me la interessant, van demanar-me que no hi tornés quan, des del minut zero, ja estava dreta a tocar de la pantalla i cridant, amb els ulls fora de les òrbites, al defensa del Barça "mata'l!" quan avançava el Ronaldo cap a la nostra porteria. Ho sento, sé que en el futbol no tinc mesura, per això entenc perfectament aquest llibre, que barreja literatura i Messi, per què no?

I sí, estic d'acord en tot el que digui que el futbol és una vergonya, ple de mafiosos, de poca-vergonyes, d'aprofitats, que semblem ovelles a l'escorxador i, al damunt, contentes, que ... el que vulgueu, però mira, ningú no és perfecte.