Diari de bord. Data estelar: 191019. Dia 188

- Hola fill, què tal? com va tot?

- ei pare, acabo d'arribar a casa d'una mani que hem organitzat en suport a Kurdistan i Catalunya. Com va tot per allà?

- Per aquí molt calent, tot, cada dia manis i la poli repartint.

- Ja vaig veient vídeos. per Esparreguera també?

- Sips, de moment tot ok. Ja anirem veient. A Esparreguera es va tallar la nacional 3 dies.

- Que guai.

- I després va passar la marxa de Tàrrega a Barcelona. Al vespre és quan s'embolica a Barcelona.

- Ja m'imagino, però està bé que la gent no se'n torni a casa i d'aquí a quatre dies tot oblidat.

- Ja veurem com evoluciona.

- Amb més repressió.

- Estàs a Tessalonica?

- Sí, sí, estic aquí ajudant una amics a arreglar una casa i a l'organització kurda, penso en anar a una illa d'aquí a poc però de moment estic bastant liat per aquí.

- Ja ens aniràs informant.

- Una abraçada!

- Una abraçada!

Sanma no Ají d'en Yasujirô Ozu

- Si haguéssim guanyat la guerra a Nova york les noies d'ulls blaus durien perruques negres i tocarien el shamisen.

- Doncs, sort que no vam guanyar la guerra.

Sanma no Aji (El gust del sake). Japó, 1962. 112 minuts. Direcció: Yasujirô Ozu. Guió de Kogo Noda i Yasujirô Ozu. Amb el seu actor icona: Chishu Ryu i alguns grans secundaris.

Catalogació: aquesta pel·lícula, l'última de n'Ozu abans de morir, també consta en el llibre de les 1001 pel·lícules, i és que dubto que no hi hagi alguna pel·lícula d'aquest director que no mereixi ser-hi. Va ser la seva segona pel·lícula en color i hi podem trobar tot Ozu: després de la guerra, un pare vidu que té una filla casadora. "La conciencia del padre y de la hija de que se quedará solo sirve de contrapeso al amor que sienten el uno por el otro y crea en ellos un dilema, banal por su universalidad cotidiana, pero muy significante para los individuos implicados." I és que les grans històries no son grans per originals, sinó per universals. Comparteix pàgina, al 1001 ..., amb Vivre sa vie de Jean-Luc Godard i s'encara, a la pàgina 391, amb Lolita d'Stanley Kubrick. Pas mal.

Diari de bord. Data estelar: 051019. Dia 174

"Ei pare! Q he decidit q men torno a grecia, a Lesvos on la situacio amb els refugiats esta molt xunga, aixi q tardare uns mesos mes en tornar, una abraçada!"

Bé, no puc afirmar sentir-me feliç, però tampoc puc afirmar sentir-me massa malament, és el que té que ton fill faci el que més li agrada.

Aquí la notícia que parla a on ell vol tornar.

Memoràndum

Matí, Martorell, Hospital Comarcal, Mamografia. Un xicot i una mossa joves, somrients i amables. Em demanen l'alçada, 1,65, el pes: no el sé. No s'ho creuen però és veritat, el meu barem és cabre-hi als pantalons. Calculem, entre els tres, uns 75 kg. No, no estic prima. El xicot em manipula els pits per ser premuts en la màquina de rajos X. No em fa sentir incòmoda, només l'espera de la pressió sobre el pit em fa angúnia. Ells volen plànyer-me. Els dic que pitjor seria si fos un home d'aquests de pectorals durs de gimnàs. N'hem tingut, em diuen. És complicadíssim fer-los la prova. S'acaba, ja m'enviaran els resultats. És una prova de rutina. Estaré tot el dia amb la nosa als pits. Al bar del davant de l'hospital una cambrera serveix dos cafès amb llet amb got llarg. Mentre camina cap a la taula aconsegueix gratar-se el nas. Al pas de vianants una dona musulmana fa servir el mocador per aguantar-se el mòbil i anar amb les mans lliures.

Ara ja pot passar el que vulgui, jo ja he aprofitat el dia.

Tant li fot XCIV

Davant de la mala gent, la de debò i amb poder, val més semblar inofensiva perquè, a cada davallada, la remuntada es fa més costeruda, i només tenim una reputa vida.

Tant li fot XCIII

Crec que no m'atreveixo a nedar pel mateix que mai he estat capaç de baixar per un tobogan sense provar de parar-me a la meitat, mirar al meu voltant, i gaudir de la sensació de control. Alguna cosa, temps enllà, em va activar aquest mecanisme i, ai lassa!, mai més s'ha desactivat.

Les fronteres interiors d'en Manuel de Pedrolo

"El sogre li havia dit:

- Vas demostrar un egoisme ...!

Què podia replicar? Era clar que per a l'home no hi havia manera de justificar aquells onze anys d'exili. Que havia fet res, potser? Per a ell i per a la Cecília tot es reduïa a això: ¿que potser vas fer alguna cosa? Naturalment, volien dir: que potser vas assassinar, o robar, o ...? Els vencedors havien declarat solemnement que només serien castigats aquells que tinguessin les mans brutes de sang. I ells dos s'ho crien a desgrat de les proves en contra. Semblava que no s'adonessin que les mans brutes les hi tenien tots els homes i dones que feren la guerra. I ell l'havia feta a consciència des del primer moment, generosament vessat per una causa en la qual creia, en la qual no havia deixat de creure mai, ni ara."

Pedrolo, Manuel de. Les fronteres interiors. Barcelona, 1977. Ed. Laia.

Catalogació: dins la tetralogia "La terra prohibida", a Les fronteres interiors Manuel de Pedrolo ens presenta l'Albert Cros, un home que, després d'onze anys exiliat a França, retorna a una família amb la que ja no es reconeixen, malgrat l'acceptació, i una vida gris en un món que ha acceptat la grisor per tal de sobreviure. Interessant comprovar com molts diàlegs poden ser perfectament trasplantables a dia d'avui.

Diari de bord. Data estelar: 240919. Dia 163

Aquest és el Jordi, ho poso perquè ell ha estat el que ha publicat un videoblog a Facebook, aquí, i entenc que s'ho passa bé fent-ho. No m'amago l'orgull que en tinc dels meus fills, com és normal en qualsevol mare. El Jordi, a més, va ser un nen que va patir força durant un temps de la seva infantesa, una afecció de tipus al·lèrgic el deixava cec i, finalment, ens en vam sortir, van ser uns anys complicats. Potser per això penso que patir pel que fa, si el fa feliç, no té massa sentit. Ara és un home alt, fort i barbut, com podeu comprovar, una mica arrauxat i que ho dóna tot per tothom... vaja, un digne fill, nét, besnét i rebesnét. Certifico.

Pujant al Mussala, hores d'ara camí de Romania.

Diari de bord. Data estelar: 180919. Dia 157

- Ei, pare! arribo avui a Sofia. He estat uns dies per les muntanyes i vaig pujar el Mussala, el pic més alt dels Balcans! Tot bé! una abraçada!

Doncs, això, que sempre ens salva la muntanya, als de casa.

Tant li fot XCII

En aquesta vida, la de cadascuna, hi ha tantes possibilitats d'esguerrar-la i em mereix tant respecte la gent, que sempre prefereixo parlar de fracassadores, com un estat transitori, que no pas fracassades.