Tant li fot CXVIII

Em solen caure bé els enfants terribles, malgrat que sovint acaben essent més enfants que no pas terribles.

El regal de Gliese d'en Víctor Nubla

 

"El Goliard mostrava el seu aspecte habitual: taules ocupades per empleats de banca, professionals liberals i tècnics de l'ajuntament, tots ells assidus a un menú amb una bona relació qualitat-preu i baix en hidrats de carboni. En Sebastià va travessar els dos primers menjadors sense mirar cap a la clientela, evitant haver de saludar-ne més d'un. Li'n mancaven les forces. Potser si donava un cop d'ull als comensals, s'adonaria que tots eren arbres, o bústies, o en Juan Ninja mort, repetit a totes les taules, menjant-se tots els plats, amb el punyal clavat al pit. A la tercera sala quedava un lloc lliure i s'hi va asseure. Tanta animació no era normal, i menys en comparació amb el mig to que predominava a la resta del local, estava clar que aquell dia hi treballava en Lucas Quejido, cantant de rebétika, lector de grec, escriptor, col·leccionista de notes a mà trobades al carrer, bàrman i, a vegades, maître de restaurant. Quan en Lucas recitava els plats de la carta en forma de melopea des del seu metre vuitanta d'estatura, el client, assegut a la taula, experimentava sensacions molt especials, algunes totalment inèdites, sobretot en el moment de les recomanacions personals d'algun plat del dia; no era casualitat que hagués assolit un cert èxit en el paper de cambrer-cantant en l'espectacle sobre els lieder de Nietzsche ideat per David Pic, el conegut director de programes televisius sobre sexe, en què també intervenien una soprano jugadora de billar i un saxofonista ubic."

Nubla, Víctor. El regal de Gliese. Barcelona, 2012. Editorial Males Herbes

La peça a la que es fa referència

La premsa es fa ver ressò de la mort d'en Víctor Nubla aquest any passat i me'n dolc perquè sé que en aquest llibre, que encara ara no sóc capaç de saber perquè el tinc a casa (malgrat que en tinc una certa intuïció), ja feia temps que dormia a la tauleta de nit, hi puc reconèixer alguna persona que aprecio d'allò més. Malgrat que no hi fos com a personatge, tota la novel·la sembla extreta d'una de les seves fascinants, i enyorades, converses.

Catalogació: Per trobar-ne una ressenya com cal (ja sabeu que odio fer-les) podeu consultar aquest blog: Dreams of Elvex. La recomano? I tant! ara feia temps que no em divertia tant amb una novel·la!

d'Olaf Mextorf

 

De tant en tant, revisito el MNAC, no em fa gens de mandra veure, una vegada i una altra, les col·leccions del romànic i el gòtic. Després, una passada per la botiga. Aquesta vegada, després d'una exposició de ceràmica japonesa d'en Hamada Shoji, l'ànim se m'inclina pel japonesisme (quan no?), i cau aquest.

Mextorf, Olaf. Hokusai. Paris, 2017. Ed. Place des Victoires.

Catalogació: un llibre d'aquells per tenir a la sala i anar fullejant mentre prens cafè. No oblidem la importància cabdal d'aquest dibuixant en la nostra cultura de principis de segle XX i, com no, en el manga actual.

El preludi de William Wordsworth

 

d'aquí

"De la natura ve l'emoció, i els estats

de serenitat també són un regal de la natura:

aquesta és la seva glòria; aquests dos atributs

són banyes agermanades que constitueixen la seva força.

D'aquí que el geni, nascut per prosperar gràcies a l'intercanvi

de pau i d'excitació, trobi en ella

la seva millor i més pura amiga; d'ella rep

aquella energia amb què cerca la veritat;

d'ella, aquella feliç quietud de la ment

que el prepara per rebre-la sense cercar-la."

Wordsworth, William. El preludi. Barcelona, 2020. Ed. 1984. Traducció de Jaume C. Pons Alorda

Catalogació: el poeta del romanticisme anglès i la seva obra magna, escrita durant més de cinquanta anys, ara traduïda al català, que va ser la inspiració per a Proust. No sóc de poesies però em rendeixo davant dels grans poetes, i si la natura són el seu tema principal, aleshores ja m'han captivat. No sempre manté el nivell, cal dir-ho, però després de llegir-lo difícilment sabríem dir si el que hem llegit és un poema, un relat, o, senzillament, hem escoltat el ressò dels pensaments del poeta dins del nostre cap.

Les estructures elementals de la narrativa d'Albert Sánchez Piñol

 

"Però tornem al Papitu i al fumut Tercer Acte.

El gran canvi, la gran revolució paradigmàtica del nostre Papitu, es va produir quan un individu, després de 998.000 anys, va intentar explicar una història, fos de ficció o ficcional, sobre un suport que la fixava per escrit. Allò va canviar-ho tot. Tot! Perquè aquest primer escriptor va fer una descoberta, desagradabilíssima: que ell no podia explicar la història (per escrit) tal com l'hi havien explicat a ell (oralment). I no podia perquè quan intentava escriure-la, fixar-la, perdia el sentit pel fet mateix que l'escrivia. Explicar un relat escrivint no era el mateix que fer-ho parlant. Per què? Per un factor humà bàsic que ja hem vist: que el lector no estava present. No hi participava. La literatura oral és presencial. Autor i lector, en canvi, ja no es miraven als ulls, no ballaven plegats, no es comunicaven la història amb el cos, i la pell del cos; no reien i s'emborratxaven junts, no abdicaven i es desentenien alhora de la història narrada. En la literatura escrita, eminentment solitària, el lector espera una conclusió lògica i una satisfacció psicològica final. i com es diu aquest final en termes papitoides? Ho heu endevinat: Segon Gir narratiu."

Sánchez Piñol, Albert. Les estructures elementals de la narrativa. Barcelona, 2020 (2). Ed. La Campana.

Catalogació: pot un llibre d'a priori teoria de la narrativa enganxar-te com un de narrativa, és clar que sí, si fa servir estructures elementals de la narrativa ^^ Després ja no llegeixes ni mires cap pel·lícula amb els mateixos ulls.

Tant li fot CXVII

A la fi la realitat és que la mida importa, la de la teva autoestima, no la del teu penis. Digues-li penis, digues-li ego. 

Tant li fot CXVI

Faig el voluntariat lingüístic amb una advocada hondurenya invident. Avui hem parlat més d'una hora per telèfon i sempre tinc la sensació de què només hi guanyo jo. La conclusió d'avui: als invidents, els vidents no solen veure'ls. I sí, sol ser una paradoxa certa.

En defensa pròpia d'en Joan Tardà

 

"Amb el temps, s'han popularitzat expressions ben explícites per reflectir l'autoexigència de no permetre cap dissociació entre l'agenda social i l'agenda nacional. Quan es cridava sense embuts "de les banderes no es menja encara que duguin un estel". Quan es repudiava una hipotètica pàtria lliure que exclogués una part dels seus fills. Quan amb emoció es compartia que allò que ens havia de vertebrar com a societat no era l'origen de cadascú, sinó una cultura pública comuna de drets i deures democràtics. i quan tot plegat ho manifestàvem amb orgull no fèiem altra cosa que evidenciar un projecte polític per al qual era imprescindible una esquerra nacional en què el combat de les llibertats nacionals confluís amb el de les reivindicacions socials. Aquesta visió és la que amarava les primeres mobilitzacions multitudinàries. Recordeu, per exemple, la de la Plataforma pel Dret a Decidir de desembre de 2007 en protesta per l'obsolet i ineficient servei de Rodalies de Renfe. En hem de tornar a repetir per quin motiu volem la independència, perquè de poc serveix omplir les carreteres d'estelades si no liderem aquest tipus de reivindicacions, que són infinitament més transversals i ens ajuden a teixir aliances i complicitats per tal com posen en escac un Estat que maltracta sistemàticament Catalunya."

Tardà, Joan. En defensa pròpia, amb pròleg d'Arnaldo Otegi. Barcelona, 2021. Ed. Pòrtic.

Catalogació: Començant pel títol, evocador del mateix de Jacint Verdaguer, que no puc deixar d'esmentar -i que reconec que m'agrada molt-, aquest és un llibre dels que convé haver llegit. Ara, sobretot a les xarxes, sembla estar de moda insultar en Joan Tardà. Dubto molt que qui el critica agrament o prova d'ofendre'l amb exabruptes, l'hagi llegit mai o hagi tingut l'ocasió de parlar amb ell ni que sigui dos minuts, perquè l'última cosa que se li acudiria seria ofendre aquest homenàs respectuós, afable, honest i sincer, fins i tot si no s'hi està d'acord, perquè conec poca gent que, com ell, acceptin tant el debat i la discrepància. Sobre el llibre? La vida m'ha posat en la tessitura de ser observadora d'algunes de les veritats -com a temples- que s'hi narren, de tenir coneixences veraces que certifiquen algunes de les altres veritats i, sobre la reflexió política, puc afirmar que la comparteixo gairebé tota. No tenim gaire persones capaces d'un discurs polític de la fondària d'en Joan Tardà i seria imperdonable no tenir en compte allò que ens explica, amb noms i cognoms, i, sobretot, la seva reflexió sobre la nostra realitat política i social, el passat immediat i el nostre futur com a poble.

Tant li fot CXV

El món és ple de gent, i també hi ha persones. 

Tant li fot CXIV

Que l'anticipació és la font de la infelicitat, i que el futur és ara, ja s'ha dit fins la sacietat, però no ve d'aquí de recordar-ho.