Beautiful (Tant li fot CXLV)

 

Verde agua de Marisa Madieri

 

"Junto a ella, el abuelo Gigio regresó felizmente a su infancia, reencontrándose con su madre, tal como ha observado mi hermana. La abuela Anka, en efecto, lo cuidaba con cariño y devoción. Le hablaba en alemán, lengua materna de mi padre, le preparaba los platos típicos de la cocina serbia y húngara y le devolvía, así, los sabores y los olores del pimentón, de la cebolla, de la canela, de las semillas de comino y de amapola, y además lo hacía viajar, incansblemente."

Madieri, Marisa. Verde agua. Barcelona, 2014. Ed. Minúscula. Amb pròleg de Claudio Magris i traducció de Valeria Bergalli.

L'exili, l'èxode intraeuropeu en context de postguerra, la infantesa, la pobresa, la mirada sobre la família, nua, crua i, alhora, amorosa.

Catalogació: Arribo a Madieri pel seu marit Magris -i una amiga de mon fill petit- i em trobo aquest llibre, un clàssic contemporani, que diu la crítica italiana i potser sí, sense escarafalls, et quedes en les seves pàgines, vivint enmig de les línies que l'autora desgrana amb una senzillesa profundament treballada.

Ethics

 

News?

 

Anar tirant

 

Els conflictes

 

Una societat de Virginia Woolf

 

"Vet aquí com va anar. Érem sis o set fent la sobretaula del te. Unes miraven, a l'altra banda del carrer, l'aparador de cal barreter, on la llum encara resplendia radiant a les plomes escarlata i a les sabatilles daurades. Les altres es dedicaven, amb indolència, a construir petites torres de terrossos de sucre a la vora de la safata del te."

Woolf, Virginia. Una societat. Barcelona, 2023. Cal Carré.

Catalogació: m'agrada Virginia Woolf, més perquè sé que m'ha d'agradar, encara que la seva veu, interessant i important, només és la veu d'un moment i d'una classe social i, en ella, només hi trobo una o dues peces del trencaclosques que és una societat. Per això, probablement, cada vegada l'aprecio menys. Tanmateix no pararé de llegir-ne tot el que en trobi.

Els temps

 

Anar tirant

 

Tant li fot CXLIV

Últimament tendeixo a creure que això meu pot ben ser catalogat de comunisme tranquil. Havent llegit tanta història tinc poca tirada a l'èpica i a la teatralitat dels que es tenen per més importants del que són. 

Poder distingir allò que m'agradaria d'allò que existeix, allò que és possible, allò pel qual puc, i vull, lluitar i allò que, honestament puc fer més o menys bé.

Vaja, que a mi doneu-me muntanyes, un pa de figues i un glop d'aigua que ja faig el fet.