No sé com ho aguantes. (Pregunta-li, de pas, si els prejubilats podem viatjar amb tanta alegria per les incerteses asiàtiques com demostra que ho fa ell. Igual envio en Josep).
Ai, lassa! si sabés que li passa pel barret al meu rebrot!
I és que els fills ja ho tenen -tenim- això, naixem, ens crien, i apa! a fer la nostra sense encomanar-nos a ningú! I més si et surt un fill on convergeixen tots els despertaferros de la família. Si és que això de l'ADN és ben bé una rifa.
Entenc que pels orients, la cosa de ser blanc ja és un punt. Si ets blanc i ros ja deu ser la repera. Jo, que sóc semiblanca (per les pigues) i no sóc rossa, ja ho he experimentat, per això crec que és possible. A l'orient m'he trobat amb gent que em portaven els seus fills perquè em veiessin i que em saludessin, perquè no havien vist mai blancs més enllà de la televisió. Imagino que, així, de prop, i considerant la diferència de mida, deu impressionar.
Vaja, com si ara mateix jo veiés un "madererocandiense" de dos metres, mirada somniadora i somriure impecable ... ai, no, que això potser només provocaria algun altre sentiment que no hi té res a veure ^^
Caram, no m'atrevia a preguntar si hi havia data prevista de tornada, però ja veig que el viatge arriba a la seva fi. O hi haurà seqüela europea?
ResponEliminaNo sé com ho aguantes. (Pregunta-li, de pas, si els prejubilats podem viatjar amb tanta alegria per les incerteses asiàtiques com demostra que ho fa ell. Igual envio en Josep).
ResponEliminaLes distàncies són subjectives
ResponEliminacom passa el temps, dia 155 uff
ResponEliminaAi, lassa! si sabés que li passa pel barret al meu rebrot!
ResponEliminaI és que els fills ja ho tenen -tenim- això, naixem, ens crien, i apa! a fer la nostra sense encomanar-nos a ningú! I més si et surt un fill on convergeixen tots els despertaferros de la família. Si és que això de l'ADN és ben bé una rifa.
Entenc que pels orients, la cosa de ser blanc ja és un punt. Si ets blanc i ros ja deu ser la repera. Jo, que sóc semiblanca (per les pigues) i no sóc rossa, ja ho he experimentat, per això crec que és possible. A l'orient m'he trobat amb gent que em portaven els seus fills perquè em veiessin i que em saludessin, perquè no havien vist mai blancs més enllà de la televisió. Imagino que, així, de prop, i considerant la diferència de mida, deu impressionar.
Vaja, com si ara mateix jo veiés un "madererocandiense" de dos metres, mirada somniadora i somriure impecable ... ai, no, que això potser només provocaria algun altre sentiment que no hi té res a veure ^^
Què hi farem!