El Pallars sempre ha estat la meva segona llar. L'estimo per la seva bellesa natural, però l'estimo com l'espai d'on tinc els millors records de la meva vida, tant en la infantesa com, després, amb els meus fills. Podríem dir que m'adjudico, unilateralment, ser de la vall de Cardós. I una mica ho vaig ser, perquè durant un temps vam tenir casa a Cassibrós. Per això, les coses del Pallars també les sento com a pròpies. No demano res, només declaro el meu amor incondicional. I si serveix tenir una besàvia pallaresa i estar aparellada amb un home amb un besavi aranès, doncs bé, que sigui dit. Al cap i a la fi, Barcelona es plena de
pedres de tartera.
Amb mon pare, ma mare i mons germans, vam passar a Andorra per Tor quan jo devia tenir vuit o deu anys, en un 1.500 que semblava un tanc. El pare el va fer pujar per la pista sortejant reguerots i sots i, després, vam estar fent bots per un prat fins a arribar al Port de Cabús i a una pista més acceptable, a la part andorrana i, finalment, una carretera de les de debò. Després vam sortir per la frontera de la Seu i vam tornar pel port de Cantó cap a la vall de Cardós. Durant uns anys, al nostre passaport familiar -perquè teníem un passaport familiar-, s'hi podien veure o bé d'entrades per la Seu, sense sortida, o bé sortides per la Seu, sense entrada. I és que l'excursió de Tor no ens la podíem perdre pas mai. Els guàrdies civils d'Alins, quan enfilàvem o quan davallàvem, ens paraven a mirar-nos el maleter, per si dúiem contraban -cosa que no fèiem mai, la família i el contraban no es barregen-, i ens preguntaven: Que van -o vienen- de Andorra? i mon pare, amb cara d'innocent, responia: Oh! es que se puede ir a Andorra por aquí?, i el guàrdia, seguint el guió deia: No, por aquí no se puede ir a Andorra. I el pare es permetia respondre: Entonsses, por qué me lo pregunta? Reposta: Sigan sigan.
Aquestes anècdotes familiars, que si m'hi poso semblaria una colla d'homes d'una certa edat parlant del servei militar, justifiquen, potser, que qualsevol publicació pallaresa m'interessi i, si té a veure amb Tor, també. A Tor hi ha hagut morts violentes, més de les que serien desitjables per demografia i metre quadrat, hi ha, latents, molts interessos creuats, perquè la muntanya és magnífica, i el seu aïllament la fa més preciosa encara. Tots aquests enrenous han provocat la seva pseudo-virginitat, cosa rara, hores d'ara, en el Pirineu i no sé si alegrar-me'n per la part natural i paisatgística o doldre-me'n perquè això d'assassinar gent no està gens bé. Aquí és on una aprèn a mirar-s'ho amb una certa distància, perquè, qui sóc jo per puiar antanau a dir-los com s'han de guanyar la vida? El respecte al fet pirinenc i pallarès, diferenciat de qualsevol altra part del país, per l'orografia i la dificultat de reeixir en un espai com aquell en un temps com aquest, em fa ser molt prudent a l'hora de pontificar sobre què cal fer.
He aconseguit arribar fins aquí sense parlar del curiós protagonista principal, príncep o plebeu, brètol o màrtir, justicier o paranoic, en Jordi Riba, el Palanca. A L'home de Tor, la Núria Comes aprofita l'ocasió de conèixer-lo, i tenir la seva confiança, per provar d'esclarir, o si més no de deixar per escrit, els detalls de tot l'afer, tant amb documentació com el propi relat d'aquest personatge. La mort, sobre el paper o en titulars, fa feredat i ens fa prendre partit, però a la realitat, en un món ple de silencis com és el Pallars, la nostra Sicília d'interior, es molt necessari aquest exercici de neutralitat, malgrat que, posats a trobar a faltar, manca de les versions directes dels protagonistes enfrontats. Vull creure que per una qüestió de temps, d'espai -documentar tot l'afer potser requeriria un parell de volums més-, o de voluntat per alguna de les parts, que no ho sé. Tampoc crec que s'hi pogués afegir gran cosa més, si no fos les versions de cadascun i les seves motivacions íntimes.
Comes, Núria. L'home de Tor. Lleida, 2010 (2). Pagès.
Catalogació: assumptes pallaresos pels que seguim la vida i miracles d'aquelles valls.
