La Sió surt de la casa amb el cotxe per anar al poble ...
Més o menys tinc escrit fins aquí, perquè és un vell text al que li vaig dedicar una setmana d'atur ara ja fa ves a saber quan, del temps de les impressores d'agulles! Que això, avui, ja és dir molt. Fins i tot he hagut de canviar coses perquè encara no hi havia telèfons mòbils!
I és que, la veritat, volia provar què és això d'escriure de debò, això de seure, cada dia, i ficar el nas a la vida dels altres, encara que siguin inventats. Perquè, encara que sembli suat, un cop te'ls inventes prenen cos i, manta vegades, fan el que els dóna la gana a ells, no pas a tu, que d'entrada et penses que seràs Déu, així, amb majúscules, i veus com els homenets i les donetes als qui has donat l'alè de vida, et fan pam i pipa des de la pantalla.
I què si la Sió és una protagonista massa tòpica! El millor que té és que és una dona, una dona que tria? No pas, una dona que prova de triar, encara que se'n surt poc, perquè tampoc és que tingui gaire personalitat, per no parlar ja d'intel·ligència. Ella fa el que pot, però tinc la sensació que no ha llegit prou llibres de lladres i serenos i això d'investigar tampoc és tan fàcil com sembla a les pel·lícules, que tot va a velocitat del llamp. M'hagués agradat que fos una Humphrey Bogart del XXI i sense penis, però per copiar segons què cal tenir un talent que, reconeguem-ho, no tinc.
A més, les mentides podrides de la nostra realitat, que veiem un CSI qualsevol i ja ens creiem que som en Grishom, entomologia i mirmecologia incorporades, i ens empassem qualsevol merda que ens vulguin vendre, només perquè els quadra el guió. Imagina que, en aquell temps que vaig fer de detectiu per una advocada -no us penséssiu pas, la meva vida era una orella enganxada al telèfon i piles d'expedients-, un senyor pretenia que trobés un autobús, que sembla que li havia donat un cop, anant a casa seva a prendre mostres de pintura vermella de la carrosseria del seu cotxe: "segur que al laboratori poden dir de quin autobús és i, sinó, vagi a mirar els autobusos a veure quin un duu una ratllada". Per l'amor de Déu! De debò? Us imagineu la Clídice, bé, en aquest cas la Montserrat, anant a Barcelona i demanant-li al cap de TMB que em posi tots els autobusos en línia per "si algun té alguna rascada?". Gairebé me'n vénen temptacions, només per com podria ser de delirant. Per no parlar del cas que volien que trobés una vaca gallega que havia tingut la mala idea d'ensopegar amb el seu quatre per quatre, o quan vaig haver d'esclarir com havia estat l'accident entre un automòbil i una barca - si una barca- a la Gran Via de Madrid, o ... bé, m'estic desviant del tema.
El cas és que d'entrada vaig voler fer el que fa tothom, i totdon, vaig començar per una protagonista, la Maria Rosa, que en realitat no hi era, i que tampoc era massa interessant, aquestes germanes, tristes i avorrides, amb pares que fan crusserus, també tristos i avorrits, no hi ha per on agafar-les. Va ser un dels molts errors.
Això sí, vaig fer un calendari, vaig anar a mirar localitzacions. Fet i fet, podríem afirmar que jugava, però que no m'ho vaig creure mai del tot. Em va distreure molt això d'inventar personatges diferents, com si tingués una pila de Mr. Potato's family i anés posant un nas aquí, una orella allà, bigoti? no, avui no es porten els bigotis, ara, t'has de deixar barba de dos dies o fer-te hipster i dur elàstics, bé, doncs, rasurat, considerant que el Josep Fuster de Ribot és de per damunt de la Diagonal i encara es vesteix amb polos - manes! quin acudit creure que un polo és elegant! no entendré mai els homes- i també em va sortir deixatat, un sang d'orxata que això no hi ha qui ho arregli. Persones -personatges?- provant de viure vides de debò, fent veure que s'ho passen d'allò més bé quan, en realitat, tot plegat fa tuf de cartró pedra.
Calla, que el meu bon amic Jordi, al paradís dels cinèfils sigui, diria: nena, se t'ha colat l'inconscient aquí, adorador com era de la psiconàlisi. I sí, segur que sí. Recordo vells temps, quan encara volia ser escriptora de les de veritat, quan encara tenia tots els llibres d'aventures que havia llegit bategant en el meu cap - molts Salgaris, potser massa, de fet tots, que ens els va regalar el pare-, era a l'època de l'escorrialla hippy, i tothom anava a l'Índia perquè havien de tenir vivències, que sinó tenies vivències no podies escriure ni un borrall. I, és clar, les meves vivències són les capaces de donar vida a algú com la Natàlia, verge santa del Roser!, quina altra bleda assolellada! És clar que quan ho vaig escriure tampoc havia passat el terratrèmol del Perú, ni havia estat a l'Àfrica, ni a la Conxinxina, però no sé si hagués canviat res, el que val val, i el que no ... bé, aquesta última part encara no la tinc resolta.
De tots els personatges, el que més em va agradar és el Pau, el que troba el cadàver, perquè a ell només li preocupa la collita, i això m'ho sé, que vinc de família pagesa i encara ara faig hort. Lo pare era de Penelles, a la Noguera, i la mare d'Almacelles, al Segrià. I bé, strictu senso, cap dels dos ha estat mai pagès, que el pare va estudiar a Barcelona i van acabar casant-se a Esparreguera, on després vam néixer els meus germans i jo, però, els quatre avis si que n'eren de pagesos. Bé, aquí tampoc l'encerto, tres avis, o sigui els pares del meu pare i el pare de la meva mare si, la mare de la mare, la padrina Dolors, era una noia de casa bona, filla d'un sabater, però mai li va fer mandra arromangar-se, això sí.
On era? ah! sí, amb en Pau de cal Roig, potser aquest va ser l'únic personatge absolutament honest de tots. Al cap i a la fi jo no he viscut cap assassinat, no compta quan vaig veure com omplien de ganivetades un home al Perú, perquè ho vaig veure des d'un cotxe i això és com si ho veiés pel televisor. És el que fa el televisor, és el que fan les finestres, que sembla que les coses no passin ben bé d'aquella manera, que aquell vidre, tan fràgil i transparent, ens protegeix de la contaminació de la consciència i, és clar, si rere un vidre ens sentim igual que quan jugàvem de petits i pujàvem al pedrís tot dient: xic-xac casa! i estàvem salvats, és normal que l'empatia brilli per la seva absència. Però en Pau és pagès, i vaig créixer escoltant històries de pagès, i abans de morir el meu pare em va encomanar que plantés tomaqueres i jo ho he fet -tot i que he hagut de guiar-me per un vídeo del Youtube, que sembla que per generacions de pagesos que tinguis al darrera, no compta-, i això, el plantar tomaqueres i, el que és més fort, collir-ne i menjar-ne, ja deu comptar com a una mica pagesa, no?
També em va fer riure la Sònia, l'amant xoni del xulopiscines de l'ex de la Maria Rosa. Estic convençuda que a en Joan, l'ex, li fan pudor els peus, duu sempre l'americana rebregada, i les dents brutes. A la Sònia me la vaig imaginar amunt i avall, amb les seves dèries i absurditats i sí, em va divertir maltractar-la una mica.
Els capítols del bar, amb el periodista i l'Antonio, el fillol de cal Gitano, van ser un invent posterior, perquè d'alguna manera havia de recapitular, aquesta és la part més blogaire, més adequada al medi on em moc i, per un instant em vaig veure temptada de resoldre el perquè l'Antonio -que s'assembla terriblement al meu professor de joieria, tot i que ell, el meu professor és un bon home casat i afillat i molt simpàtic-, ho sabia tot del cas. Va ser un ferm candidat a ser l'assassí, qui en sap tant, normalment és aquell que en pot saber perquè hi era.
Però ara ja estava en fase d'avorriment i, què voleu que us digui, això és com en el bàsquet, que la primera idea és la bona, sinó ja et veus rectificant a l'aire i, o ets Magic Johnson, o perds la pilota i acabes rebent una esbroncada. L'assassina de la Maria Rosa, perquè va ser un assassinat amb premeditació i traïdoria, va ser la Pepita Sánchez. En la Pepita també trobaríem trets coneguts, però aquí no diré ni piu per allò de ser políticament correcta, i reconec que, malgrat que els seus motius per matar la Maria Rosa ens podien semblar estúpids, perquè la dona no s'ha adonat mai que els demés també pensen, poc i malament, però també pensen, i que, per tant, ella no ho ha d'arreglar tot. D'aquestes en trobem a cabassos en el món i, és clar, la cosa sempre s'embolica, normalment tirant cap el caire de l'absurd i el ridícul, només cal posar un telenotícies últimament i veiem amants assassines, mares superiores delirants i una realitat en la qual diries que hi ha un guionista tarat que ens va marcant les estupideses que perpetrem, dia sí i dia també.
I perquè ningú no en va dir ni piu? És evident que ho van veure, tots van convergir en el lloc i el moment. La veritat és que a tothom ja li estava bé que la Maria Rosa desaparegués. Només era una nosa. La vella va continuar amb la seva vida, amb el convenciment que havia defensat allò que tant li havia costat de guanyar. La Natàlia se'n sentia de debò i és, potser, la més innocent, però sempre estaria al costat de la seva mare, d'això no cal dubtar-ne. En Josep? Sí, és clar, era el seu amant, però li feia una mica de por i, què vols, tampoc volia perdre tot el que tenia seguint casat amb la Natàlia. No cal dir que a en Joan se li solucionaven un munt de problemes amb la mort de la seva ex-dona, i la Sònia havia desitjat mil vegades veure-la morta, sabia, intuïa, que ella no era prou per a en Joan, i la Maria Rosa era el seu recordatori, perquè, per grisa que ens pugui semblar a nosaltres, la realitat mai és una, perquè en aquesta Terra hi ha molts universos. La Sió, al final, potser hauria resolt el cas, però ves a saber si l'hagués pogut provar i, de totes totes, hagués hagut de marxar cap a la posta de sol sense massa futur ni massa res.
O sigui que us dec una disculpa, ves a saber si mai me n'hagués sortit d'escriure llibres, no puc presumir d'haver-ho intentat gaire, potser és perquè, com ma mare, m'agrada viure endavant i, quan miro cinc minuts enrere, tot em sembla terriblement caducat. Per això m'ho passo millor ara amb Foucault, Derrida, Deleuze i tota aquesta penya, que flipes sempre amb els barbuts que es passen la vida dient-te com som la humanitat, o com hauríem de ser, i constatant que, fins i tot ara, no n'hi ha cap que tingui en compte la realitat des d'una perspectiva menopàusica -ja m'agradaria veure algun d'aquests barbuts filosofant enmig d'un fogot-, o, potser millor, on millor estic és, tot l'any, envoltada de bosc, fent bona aquella dita d'una joventut pretèrita que vaig viure: compra't un duro de bosc i perd-te. I que de gust que em perdo quan puc! Això sí, amb un llibre a la motxilla. Afortunadament n'hi ha que en saben d'escriure.
És inevitable per algú que llegeix amb tanta passió i amb tanta constància no plantejar-se d'escriure les pròpies històries alguna vegada. Hi ha qui ho aconsegueix estudiant tècnica diuen. Per això al nostre país s'acaba publicant qualsevol cosa. Però escriure requereix també una constància i un compromís, un compromís que supera el del blog, que ens fa escriure algunes vegades a la setmana, però un cop el post està acabat, només esperem a que algú el comenti i a contestar els comentaris si n'hi ha. Ja està dit, ja està fet i acabat. Escriure ficció no és això. I per més que és evident que saps escriure, perquè ho veiem sempre, això no vol dir que acabis trobant el teu camí d'escriptora. O potser un bon dia trobaràs un fil que et serà terriblement fàcil de seguir i el llibre sortirà sol.
ResponEliminaSuposo que a banda de tècnica també és convenient tenir idees bones, i perquè no, talent. El balanç entre aquests factors segurament pot decantar quina mena de llibre o d'història pot escriure cadascú. Però sense constància, sense dedicació i convenciment no s'arriba enlloc. Perquè escriure és una feina, i s'hi ha de dedicar temps cada dia per no perdre el fil. I quan treballem 8 hores, després anem a una reunió, o al gimnàs, arribem i fem el dinar de l'endemà, sopem alguna cosa i mirem un capítol d'alguna sèrie, a veure qui troba el temps de concentració necessària per posar-se a escriure amb coherència. Ep, que en la panificació que he dit no he inclòs l'estona de lectura i la repassada als blogs, que ens neguem tossudament a abandonar. Així que la conclusió és que o escrius, o fas altres coses. Tu tries. Si la tria és per les altres coses, de vegades poden ser les circumstàncies, però potser també que tan, tan convençuts, no devem estar. Per dir-te que jo vaig tenir un any sencer d'atur. La vida ens marca el ritme, però normalment no disposem de tot aquest temps. Però bé, com a consol, que no ho és, però almenys per riure una mica de nosaltres mateixos, dir que tenint en compte algunes coses que veig publicades, és una llàstima que alguna gent no tingui tan poc temps lliure com nosaltres...
Estimada, aquesta obra és ben bé una bíblia... Tria, com tu dius, tria un fil d'un dels molts i variats que apuntes, i juga-hi, com el gat amb el cabdell. Endavant les axtes, que deien aquells.
ResponEliminaUna abraçada.
No discutiré l'autora, faltaria més, però crec que Pepita Sánchez no va ser l'assassina. I l'únic que pot aclarir-ho és el Pau, tot i la seua preocupació per la collita. Ah!, tota aquesta colla de innocents deuria acabar a la presó de per vida: què és més greu el pecat d'acció o el de pensament?
ResponEliminaXexu, sempre m'he considerat més lectora, imagino que el fet d'haver de fer tants treballs a la universitat m'han fet perdre el gust per l'escriptura o potser la desproporció que hi ha entre la feina d'escriure comme il faût i la repercussió posterior. Els que vivim com el conill de l'Alícia -faig tard! faig tard!- estem molt condicionats per aquesta sensació d'immediatesa. Suposo que ja m'està bé que els que en saben, i saben invertir el seu temps, ho facin. Ara bé, si ha servit pels teus dos paràgrafs, servidora feliç com un anís. ^^
ResponEliminaBenvolguda, i admirada Olga. No ho dic pas en broma que et tinc de capçalera. La teva relació amb la literatura i la teva obra són admirables, i sempre he pensat en tu com una heroïna, en el mascaró de proa que ocupes, lluitant contra vent i marea. Per dona, per escriptora, per escriptora catalana. No tinc la sensació que el món millori per haver d'evitar, sempre, ser una picapedrera de les lletres. Tanmateix t'agraeixo les teves paraules, algun dia, potser, quan deixi d'escriure discursos polítics i treballs de filosofia, però no ho sé, crec que em caldria necessitar-ho perquè projectes d'investigació en tinc alguns d'encetats i molts al cap, però ficció ... gaudeixo massa quan l'escriviu els altres! Una abraçada!
Vicicle, sempre he pensat que, a última hora, els personatges en farien alguna. I sospito que sí, que la Pepita va donar el primer cop, però és una dona gran i encara no tenim el resultat de l'autòpsia i potser hi havia unes marques sospitoses al coll, d'aquelles que només surten post-mortem i que, en aquest precís moment, està observant algun forense. Mai se sap. ^^