Tôkyô boshoku de Yasujirô Ozu

d'aquí

El món aparentment tranquil i controlat d'un directiu bancari amable, tranquil i pacient, es demostra irreal davant la filla gran que abandona el marit temporalment, la petita embarassada en una aventura i la dona que el va abandonar deixant-lo amb les filles petites. Diuen que Ozu va trigar molt a rodar aquesta pel·lícula i que mai li va acabar de fer el pes, perquè és massa dramàtica, tot i que no hi veurem gaire escarafalls, que no faria pel director. Va ser l'última que va filmar en blanc i negre i, estranyament, a l'hivern, diuen que Ozu odiava filmar a l'hivern, i hi trobem totes les seves grans característiques: una construcció impecable, amb plans fixos on fins i tot el moviment de les ombres forma part del llenguatge visual, les cases de joc (destí), trens (drama, futur, tristesa), cartells, fletxes. Sembla que es va inspirar en la pel·lícula East of Eden d'Elia Kazan i, de fet, en surt un cartell en una escena, encara que l'havia reescrita moltes vegades abans.

Tôkyô boshoku (Crepúsculo en Tokio). Japó, 1957. 140 minuts. Direcció: Yasujiro Ozu. Guió: Yasujiro Ozu i Kôgo Noda. Música: Takanobu Saitô. Fotografia: Yuuharu Atsuta. Repartiment: Ineko Arima, Setsuko Hara (actriu d'Ozu i Kurosawa), i l'actor favorit d'Ozu, Chisu Ryu. Producció Shôchiku Eiga.

Catalogació: Ozu és Ozu i, per tant, res és prescindible. Tranquil·lament et posa al davant situacions, actes, injustícies a les que es veuen sotmesos els seus personatges, titelles d'una cotilla social brutal, sobretot les dones i la seva domesticació absoluta al món dels homes i, en aquest cas, al món híbrid orient-occident, en una doble opressió, que podem veure amb l'ús distint que es fa del llenguatge de la roba, ara occidental, ara kimono, i la lluita sempre passiva, humiliada, davant l'adversitat.

Recomanació: mireu-vos la biografia. Va néixer i morir en una etapa de reconfiguració mundial brutal. Em fascina que morís el mateix any que vaig néixer jo, perquè sempre m'hi he sentit molt còmoda. Que un director de cinema japonès nascut al 1903 i mort el 1963 pugui "dialogar" amb una catalana nascuda el 1963 i, de moment, encara viva el 2018, deu ser la universalitat. Això o és que existeix la reencarnació i resulta que servidora potser va ser una minyona japonesa de primers del XX. No crec en la reencarnació, serà la primera opció.

Recomanació 2: el pare, només té una distracció, jugar al pachinko, un joc inventat a la Segona Guerra Mundial, força curiós, entre pin-ball i escurabutxaques.