Que se'm mengin els lleons, però no cridem si us plau

De la Viquipèdia

De l'Asterix a Bretanya aquesta és una de les frases que més he dit. En el còmic, un dels títols que més m'agraden, amb tots els seus tòpics i prejudicis sobre els anglesos que el fan adorable -si és que mai un francès pot resultar adorable-, els romans van de ressaca en ressaca a causa d'haver d'escorcollar tots els carregaments de vi per tal de trobar la poció màgica. Curiós paral·lelisme amb la nostra realitat actual, on sembla que els romans -o policies, o piolins-, han d'escorcollar maleters per tal de trobar presidenciables, a la Goscinny-Uderzo manera. Malauradament, si els romans d'Asterix t'acaben caient bé, per sapastres i malaurats, en la cosa nostrada, els aporellistes no aconsegueixen acabar-nos de fer el pes. I és que, t'ho miris per on t'ho miris, això nostre no fa cap mena de gràcia.

La setmana passada va coincidir que, dimecres, tenia ple a l'Ajuntament, amb tot el que comporta de preparació -reunions prèvies, llegir papers i més papers i escriure discursos que traduïssin el pensament de la gent que represento. El mateix dia, abans de les 12 de la nit, com una Ventafocs de pa sucat amb oli, era el termini màxim que tenia per lliurar l'última Prova d'Avaluació Continuada sobre Teories de l'Educació -10.000 caràcters-, amb el que comportava de llegir papers i més papers, i escriure la prova, això sí, aquí m'estalvio les reunions.

Els dies de després del ple, tinc una sensació de ressaca que no me l'acabo mai. Els dies d'acabar semestre tinc una sensació de ressaca que no me l'acabo mai. I en les qüestions de país, últimament, ja no sé si la sensació és de borratxera o ressaca constants. Vaja, que porto una setmaneta dient això: Que se'm mengin els lleons, però no cridem si us plau.

Espero que si acaben detenint el Molt Honorable -Tutatis no ho vulgui!- no el bullin en salsa de menta. Pobre!