Diari de bord. Data estelar: 130219. Dia 1-33

Aquesta matinada, a les cinc, hem dut el minyó (això sempre ho sentia dir als meus parents de Sitges, el minyó i la minyona, pels fills i les filles) a l'aeroport del Prat. Ahir va fer un mes que va marxar camí de Còrdova, a un cortijo mig abandonat d'un amic seu per ajudar-lo a fer un galliner -dels que no puguin entrar les guineus- i un hivernacle -que no crec pas que sigui per a tenir-hi orquídies. No ho vaig consignar en el diari de bord perquè no sabia quin era el seu pensament -com si mai hagués tingut cap altre pensament que no sigui el de rodar com una baldufa!. Bé, aquest cop, casa ha estat una escala cap a Berlín on, després de quatre dies saltarà cap a Atenes per assistir a l'apel·lació del seu amic siri als tribunals perquè el treguin de la presó, encara que l'hagin de deportar a Algèria per tornar al camp de refugiats on està confinada la seva família i d'on es va escapar. La vida de la gent importa poc davant les màquines estatals -ho estem veient aquests dies a la televisió amb el judici als presoners polítics del nostre país.

Quan s'acabi l'assumpte a Grècia ens diu que tornarà a Sarajevo (Bòsnia) al camp on ja va estar una de les primeres vegades, per tornar a treballar amb amics que encara són allà. El vincle sembla que són organitzacions anarquistes alemanyes que també col·laboren amb els pobladors d'arbres a Hambach. El meu avi era de la CNT i sempre m'han caigut bé els anarquistes, encara que estripin, o potser justament per això, perquè estripen.

Un fil de Twitter que explica exactament com treballen en aquell camp és aquest:

https://twitter.com/Pablosp97/status/1093103997538521089

Llegiu-lo, de debò, no estic dient que doneu, només que us feu una idea de com han de viure persones víctimes dels capricis del nostre sistema. Prendre'n consciència ja és la primera passa.