H2O + cereals

Hidratació a la meitat del camí

Tant li fot XXVIII

I és que ha quedat abastament demostrat: els humans compartim la mateixa Terra, però vivim, cadascun, en universos diferents.

De la galeria de personatges il·lustres de Santa Maria de Figacols: en Nyec-nyec i la Nyeu-nyeu

Al pare i la mare que em van configurar

I va ser quan em vaig perdre per Mycn 18 on tots els principis i els finals són al mig

El vell Nyec-nyec, l'únic estadant de cal Benet del Rec, és d'aquells vells que fa anys que es van aturar en una edat fixa, indesxifrable. Menut i escàs, d'ossada prima, amb la pell colrada de treballar al defora, ningú li sap si té cabell o no, perquè és dels que encara duu boina i, atenent el seu estat, de ben segur que no se la treu ni per dormir, talment com si fos un apèndix més de la seva anatomia. No queda al poble cap persona que recordi el seu nom de fonts, que podria ben bé ser Joan, Josep, Miquel i, fins i tot, Benet. Però a cal Benet del Rec només hi queda el vell Nyec-nyec, sol i conco, i ja ningú no fa esment del nom de l'antiga masia que, hores d'ara, vella i atrotinada, ja és coneguda com a cal Vell Nyec-nyec.

Ja hem dit que el vell Nyec-nyec és fadrí i fa tants d'anys que viu amb si mateix, que només alguns dels vilatans, els més vells, li recorden la mare, una doneta que passava com una ombra pàl·lida i resignada, amb cara d'angúnia perpètua, de tal manera que la majoria pensa que es devia consumir amb el nyec-nyec constant del seu fill. El pare, mort quan el vell era un infant de bolquers, que en va ser un dia, era encara més llunyà i carlí, i ja no quedava ningú que en mantingués el record. Només un daguerreotip polsegós, d'un militar amb boina, suposadament vermella, al damunt de la calaixera de la sala de cal Benet del Rec, en testimoniava la seva existència. I el vell, de tant en tant, li treu la pols d'una manotada remugant ves a saber quines lletanies sobre el pare absent. Perquè això sí que ho poden certificar tots els estadants del bonic poblet osonenc de Santa Maria de Figacols, el vell Nyec-nyec és un nyec-nyec de cap a peus. Mai no li sentiràs res ben fet, cap alegria, ni tan sols alguna conformitat. Mai no reconeixerà cap mèrit que no siguin els d'ell mateix. El cas és queixar-se, de tot i de tothom. El món, sencer, viu en permanent conxorxa contra ell, i ell, pobre heroi desconegut, carrega amb les misèries del món sencer sobre les seves espatlles.

El vell Nyec-nyec es lleva amb l'alba cada dia del món, com ha fet tots els anys que recorda de la seva existència i, a les fosques, es vesteix amb la roba que ha deixat plegada el dia abans en una cadira al costat del llit. No en desvetllarem la intimitat per mor de no descobrir si la boina la duu posada en llevar-se, o no. El primer déu-vos-guard d'aquest home és queixar-se del mal d'ossos i del cruiximent que pateix després de dormir. Després de calçar-se, per la vella escala gemegosa i, a les fosques, baixa a la cuina. A baix, encén la bombeta que amb prou feines il·lumina la taula escantonada de fòrmica de color verd i pren, tots els dies, una magdalena sucada en un got de llet i cafè. El vell Nyec-nyec no escriurà mai res sobre el temps perdut, no el perd mai ell, i no s'estarà de comentar en veu alta, adreçant-se al rellotge de paret, o al calendari de l'any cinquanta-set, com n'eren de bones les magdalenes d'abans, no pas com les d'ara que tot sembla fet de plàstic. Un cop torcada la boca, ficat el got a estovar dins la pica i apujats els pantalons en un gest automàtic, passarà per la comuna a fer la feina que pertoca. Després, sortirà al defora i, si fa bo, es queixarà de la manca de pluja, si plou, de com quedaran negats els camps i, si fa fred, triarà entre les nombroses, possibilitats que se li brinda, des del seu reuma fins a com n'és de dolent per als animals, sobretot les gallines que no ponen, o per als fruiters, que els ametllers ja no faran la flor a temps, a les oliveres se'ls retirarà la saba, com una mena de menopausa olivarera i encara haurà d'anar a comprar aquests requisits al supermercat, que ves a saber d'on surt tot allò que hi venen. Imagineu si, tot just s'ha llevat, ha pres un mos i ha sortit al carrer, ja s'ha queixat de tot el que ha pogut i més, quina mena de dia anirà desgranant aquest bon home. No és pas perquè sí que li diuen el vell Nyec-nyec.

Munyirà les dues vaques, que no li fan prou llet i al costat de la lletera esperarà el camió de la cooperativa que li compra, més per fer-li un favor, per suggeriment de l'alcalde, i que, si hem de fer cabal al vell Nyec-nyec, sempre l'estafa en la graduació, com si, de sobte, l'aigua de l'aixeta de l'estable pogués aportar algun nutrient extra. El conductor del camió ja en té un bon tip d'aquest vell rondinaire, però sempre que en parla amb el seu cap aquest li diu que tiri, que si la graduació és massa baixa ja en faran llet descremada, però que no deixi de passar per cal vell Nyec-nyec i recollir-li la lletera.

El vell Nyec-nyec, empipat amb el xofer per haver-se hagut d'esperar un dia, o per haver passat massa d'hora un altre, netejarà l'estable reganyant sobre el dolor d'articulacions, els posarà farratge a les vaques, sortirà a collir els ous -quan n'hi ha-, que aquestes gallines que es fan ara són desnerides i de mala mena, n'hauran fet pocs, i cap de dos rovells murmurarà amb recança, atès que, per a ell, un ou de dos rovells és una llaminadura, i és clar que ja són gallines velles que tothom sap que, de dos rovells, només en fan les joves, escamparà el blat de moro pel galliner i omplirà la menjadora de pinso. De conills no que no en té, que ja fa anys que se'ls va treure perquè només li donaven mals de caps i tampoc no té gos, només de pensar en algú, o en alguna bèstia, que el pugui fer somriure de natural, el vell Nyec-nyec ja pateix un sobreeiximent de la fel. Per dinar collirà alguna col de l'hort i se la cruspirà bullida, i passada per la paella, amb una mica de cansalada, d'aquesta tan disgustada que venen ara, que ja només en venen de viada, que la del coll ja no se'n troba, perquè ja fa temps que tampoc no té porcs, que donaven massa feina.

No pararà quiet en tot el dia el vell Nyec-nyec, ningú no el destorba, ningú no gosarà i, per tant, se la passa feinejant, ara reparant el galliner, ara fangant un tros de l'hort, ara preparant les canyes per a les tomaqueres, fins al vespre que soparà la col que ha sobrat de migdia -ves, tant li fa!- i una truiteta ben cuita. En acabat, si és al bon temps, prendrà la mangala i s'arribarà a la plaça del poble, a prendre la fresca al banc del costat de la font, i ai de qui gosi seure on no toca!

Fa anys i panys que aquest és el seu natural, com fa anys i panys que, a poc de seure, se li apropa la vella Nyeu-nyeu i li pregunta si està ocupat el lloc al seu costat. Ell, com si més aviat fos una molèstia, diu que no i es queda mirant cap a una altra banda, amb les dues mans aplegades en l'empunyadura de la mangala, mentre la Nyeu-nyeu, amb cara de fingida sorpresa, seu al seu costat amb posat de gata maula.

Festegen! Se li va acudir dir a algú al principi dels temps, quan la vella Nyeu-nyeu va anar a seure al costat d'el vell Nyec-nyec. Però han passat els anys i tot continua igual, per la qual cosa la gent ja considera que el vell Nyec-nyec i la vella Nyeu-nyeu són una peça més del mobiliari de la plaça. La font, els quatre bancs, els plàtans ufanosos i els dos vells asseguts, ell mirant enllà, assegut eixarrancat a la punta del banc, ella ben recollida, amb la mirada baixa i les mans al damunt del davantal, o fent alguna labor de ganxet.

I és que la vella Nyeu-nyeu sempre duu davantal, perquè una dona sense davantal o és malfeinera, o bruta, o gandula i la vella Nyeu-nyeu no permetrà mai que la qualifiquin en cap d'aquestes categories. Això sí, el davantal amb què baixa a prendre la fresca al costat del vell Nyec-nyec, no és pas el que duu a la cuina, que sempre pot haver rebut algun esquitx d'oli, ni és pas el davantal de cosir, amb el didal i el coixinet de les agulles dins la butxaca, ni el d'anar a comprar, més senzill, però impol·lut. Per als vespres, la vella Nyeu-nyeu es posa el davantal de mudar, un de molt bufó, segons els paràmetres d'una vella fadrina, amb tot de pètals de rosa brodats a la butxaca de la falda, on duu les claus de casa, i amb unes inicials brodades a la butxaqueta del pit, on guarda el rellotge de polsera, que gairebé mai no porta posat perquè, com tothom sap, una dona com cal, amb la feinada que té a casa no pot pas dur un rellotge de polsera posat, que, amb una mica d'aigua, es pot fer malbé. A més, el rellotge que duu la vella Nyeu-nyeu a la butxaqueta de les inicials, que, de tan florides i recaragolades ningú no sap distingir, és un petit bibelot amb filigrana d'or del qual, corre la brama, que és un regal d'un sergent de carrabiners mostatxut del temps d'abans de la guerra.

La vella Nyeu-nyeu, encara amb el davantal de cuina, haurà bullit unes bledes -de les de penca ampla, que demanarà a la botiga envermellint fins l'arrel dels cabells, com si la mida tingués cap importància, de la penca, és clar-, i es farà una truiteta d'un ou -que no té vergonya ni qui se la menja ni qui la cou, com li diria la seva germana, que sembla que la senti ara mateix-, i sopa asseguda en un racó de la taula de la cuina, perquè, ves quina necessitat hi ha de parar taula per a ella tota sola.

A la vella Nyeu-nyeu no la destorba ningú en tot el dia, fins al moment que veurà arribar el vell Nyec-nyec a la plaça, mig amagada rere les cortines de ganxet del primer pis de casa seva, ca la Nyeu-nyeu -abans coneguda com ca la Quima modista-, després d'haver passat la tarda cosint o fent ganxet i sopat les bledes. Que no la molestin no l'importa gaire, perquè sempre hi ha feina d'agulla en una casa, quan no cal sargir un llençol, potser cal fer-se un davantal nou, o provar de fer aquelles cortines que ha vist en una revista a l'aparador de cal Gepet dels diaris. No l'ha comprada, és clar, quina excentricitat no fora. Ha memoritzat les cortines en passar-hi cada dia, quan va a comprar el llonguet al forn de la Bàrbara.

Mentre cus o fa labor, veu la novel·la al televisor, una que fa temps que fan, d'aquestes d'època, en una cadena en castellà, perquè les novel·les que fan a TV3 sempre són massa modernes i escandaloses per al seu gust. I, no ho confessarà mai, però enmig de veure la sèrie -que és com en diuen ara de les novel·les de tota la vida-, ha fet una capcinada de deu minuts, un quart, potser. I és que, a migdia, menja una mica més que no pas de vespre: un grapat d'arròs bullit, una cuixa de pollastre a la planxa -peix no, que va massa car- i un iogurt. El metge li fa menjar el iogurt per als ossos i la Nyeu-nyeu defensa la teoria que aquest extra l'enfita i li fa venir son.

Perquè durant tot el matí, que només menja per esmorzar una taronja i un rosegó que li ha sobrat del llonguet del dia abans, tresca per la casa feinejant sense gens de mandra, i es fa el llit, treu la pols, es vesteix la faldilla negra de drap, les mitges, les espardenyes lligades, la brusa grisa amb els botons de perla cordada fins a l'últim botó i el davantal d'anar a comprar, pren les claus, el moneder i no s'oblida mai del rellotget de filigrana d'or, que consultarà al forn, als queviures i a la fruiteria mentre exclama: Caram! Sí que és tard! Marxo que si no, avui, no acabaré la feina. I paga, i surt apressada com si tingués un mas i cinquanta mossos a qui hagués d'alimentar.

Ja és costum que, cada dia, quan fa això, les altres dones es miren i somriuen malicioses. La vella Nyeu-nyeu és una fadrina vella, d'aquelles que sembla aturada en una edat indesxifrable, i tampoc no té família. Si més no aquí, a Santa Maria de Figacols. Els pares ja fa anys que són morts, marrits i tristois després del calvari passat amb l'enrenou del carrabiner mostatxut i la germana, ai las! la germana, una noia frescassa i eixerida que era a qui, veritablement, el dels bigotis havia regalat el bibelot de filigrana d'or.

La vella Nyeu-nyeu prou que l'havia volgut per a ella, el rellotge i el militar, i potser no pas en aquest ordre, però ell ni s'havia fixat en la seva existència, tan poca cosa i amb aquell posat garneu, sempre ullant de gairell. D'aquí el malnom, perquè ella no va parar fins que a casa es va muntar un bon sarau per la relació de la germana. I és que els pares, gent respectable com la que més, poc podien acceptar com a gendre un militar d'aquests de pega que ves a saber d'on havia sortit.

No es pot dir que la vella Nyeu-nyeu guanyés gran cosa en la contesa, excepte el rellotget que exigí a la germana en pagament per, suposadament, haver-li fet costat. Perquè la mossa, l'altra, tota fogots i amb poc magí, es deixà prenyar i hagueren de fer un casament d'amagatotis i anar a viure a la Garrotxa, on ell havia demanat el trasllat, a casa d'uns parents de lluny, perquè ningú no s'entretingués comptant els mesos i considerant que, o bé no quadraven els comptes, o els sis-mesons ara sortien d'allò més refets.

D'aquella feta però, la Isabel, la germana de la vella Nyeu-nyeu, ja no tornà al poble. Va trencar totes les relacions amb la família, va venir la guerra, li van matar el dels bigotis i ella, i el fruit del seu arravatament, van fugir a França i mai més no se'n va cantar ni gall ni gallina a Santa Maria de Figacols. Això sí, la Nyeu-nyeu, no s'està mai d'insinuar, mentre consulta consirosa el rellotge de filigrana d'or, que, en realitat, a qui volia el sergent era a ella i que, per això, sa germana, desesperada, s'havia fet prenyar i havia dut la desgràcia a ca la Quima modista, ara ja, d'anys, ca la vella Nyeu-nyeu.

Del natural

La oca al paso

"El juego ha terminado: para lo que vale este libro, podéis inclusos tirarlo. Pero Italia no termina con este libro o con el tiempo que éste delimita. Muchas de las máscaras de la Commedia dell'arte que circulan por estas páginas os las encontraréis en vuestra vida, real o televisiva. Quizá no en los mismos sitios que ocupaban en la comedia precedente sino en un sitio diferente, en una comedia igual y distinta, en otro guión, pero iguales serán la máscara y el personaje que habrá debajo: habra cambiado sólo la escenografía. Pero si estas máscaras son eternas, el ejercicio contidiano de la democracia puede hacerlas inofensivas, puede permitir limitar sus daños e impedir que tomen en sus manos las riendas de las cosas.

Sin embargo, por el momento, nos queda la Italia de las masacres, de la bomba en Piazza Fontana, del tren Italicus, de Brescia, de la estación de Bolonia, de ustica, de las Brigadas Rojas, del asesinato de Moro, de la Logia P2, de la mafia. Una Italia que las máscaras que han ocupado nuestras instituciones no nos han aclarado con sus discursos. Todo lo contrario, nos han distraído con sus ballets y sus zalamerías, enterrando nuestra identidad: porque nosotros somos aquello de lo que provenimos, somos el resultado del tiempo que hemos vivido. Y ellos, robándonos la verdad de aquel tiempo, nos han dejado huérfanos de esa identidad. Nosotrso somos simplemente supervivientes de una época de masacres en las cuales nuestros cuerpos también se podían haber hechos pedazos; somos supervivientes de cuerpo, pero no de mente y alma, porque éstas han sido hechas pedazos por la mentira, por el silencio y por la omisión. Somos expósitos, hijos de nadie. En cuanto italianos, somos hijos de otros italianos muertos que no obtuvieron justícia y que esperan respuestas, si es que alguna vez las obtenemos."

Aquest dia, amb Pedrolo, provava de llegir el present des del passat immediat. Ara, amb en Tabucchi he llegit el nostre present des de fora. No pas tant per les referències que es fan al país al qual pertanyem, que també, sinó pels paral·lelismes amb el país de la bóta. Al cap i a la fi, ningú ens podrà negar que també hem patit Berlusconi.

"Quien ha escrito estas páginas es un escritor de literatura. Ahora en Italia, com en un juego de prestidigitación, la vida ha desaparecido de la literatura, casi como si aquélla fuese portadora de una inferioridad respecto a una condición alta, feliz e intangible que está en otra parte, aunque no se sepa muy bien dónde. Sin embargo, la literatura italiana, la grande, la verdadera, la que ha hecho que se conozca a Italia en el mundo, está hecha de vida. Así Dante, Boccaccio, Belli, Porta, Leopardi, De Roberto, Verga, Pirandello, Svevo, levi, cierto Calvino, Montale, Gadda, Sciascia, Pasolini. Medirse con la vida puede doler, especialmente si se hace sin excesivas meditaciones literarios o romancescas. Lo hicieron otros escritores en el pasado y lo he hecho yo también durate bastante tiempo, como testimonian estas páginas. Pero no se puede estar haciéndolo siempre. Es justo que un escritor, llegado a cierto punto, ceda el testigo de la visión directa de la realidad y retome los instrumentos que le son más propios. Es lo que hago, cerrando este libro. El futuro es competencia vuestra: ocupaos vosotros."

I els nous escriptors de la realitat catalana, els escriptors literaris, compromesos, analítics? Hi són? Són prou? I els escriptors de la realitat espanyola?

Tabucchi, Antonio. La oca al paso. Notícias desde la oscuridad que estamos atravesando. Barcelona, 2010. Anagrama.

Catalogació: de lectura una mica empipadora pel joc que s'inventa l'autor d'anar d'un article a l'altre. No deixa de ser una bona manera d'apreciar la realitat que ens envolta, sobretot pels que no solem llegir premsa estrangera. De l'autor de Sostiene Pereira, no gosaré dir-ne res, massa amunt.

Un cadàver per sopar

"Provà de formular una pregunta intel·ligent. Almenys a ella li semblava intel·ligent:

- ¿Les novel·les per a joves han de ser forçosament imbècils? ¿L'escriptor adult, que és qui escriu per a joves, les escriu amb aquesta intenció, com tu acabes de dir?

Llorenç Albert va somriure, i allò no va agradar a Iris, perquè volia dir que ell ja n'estava de tornada, de preguntes com aquella."

Amb permís, Olga. I és que els autors que fan novel·les imbècils per a joves només demostren que ells en són d'imbècils, o aprofitats. Ells i els editors. I és que l'Amazon m'ha temptat amb aquesta novel·la "juvenil" de l'Olga Xirinacs, i alguna altra i no he pogut resistir-me. Me n'alegro.

Xirinacs, Olga. Un cadàver per sopar. Barcelona, 2006. Ed. Columna

Catalogació: un parell d'hores ben distretes, amb una mica d'angúnia i de suspens. Si la protagonista fos ma filla ... uf! L'ofici és essencial en un novel·lista i, hores d'ara, no descobriré pas la vàlua de l'autora, mai l'he enxampat baixant la guàrdia. Gràcies.

Cal protestar fins i tot quan no serveix de res

d'aquí

Els llibres ens expliquen la història mirant enrere però, què passaria si un llibre del passat ens expliqués el que estem vivint ara mateix?

Manuel de Pedrolo va ser un intel·lectual de talla inusual en el nostre país, excel·lent escriptor, fins i tot en les seves aventures literàries més incompreses, compromès amb un ideari d'esquerres i independentista, va haver de sobreviure enmig d'una Catalunya immergida dins el "peix al cove" que el va condemnar a l'ostracisme. En aquest llibre es poden llegir alguns dels seus articles al diari Avui i algunes entrevistes, entre l'any 1964 i el 1989. Alguns dels articles, si els publiquéssim demà al diari, ningú no distingiria entre el dia que es van publicar i el que està passant ara mateix en els Països Catalans.

"I com poden relligar-se, també d'una forma efectiva, l'alliberament nacional i l'alliberament social o de classe?

Les dues coses, evidentment, van juntes. El que passa és que la teoria marxista i les forces que tradicionalment se li han reclamat, és a dir, els grans partits socialistes i comunistes, han enfocat sovint molt malament la qüestió nacional, ja que la majoria dels grans teòrics del marxisme del segle XIX pertanyien a àmbits estatals grans i no tenien en compte aquest problema, o àdhuc el negaven amb consideracions al cap i a la fi conservadores. Això de la famosa "unitat de la classe obrera" per damunt de les cultures i dels pobles, en el sentit que aquests divideixen els treballadors, només pot acudir-se-li, és clar, a algú que pertanyi a un Estat opressor. Perquè jo veig que el que realment divideix la gent és, precisament, el fet de no ser respectats. L'internacionalisme, des d'un punt de vista marxista -que és el meu- continua sent plenament vàlid, sobretot a nivell econòmic, però això no ha d'excloure el fet que existeixin unes cultures particulars per tal que els individus que hi pertanyin s'expressin a través d'elles. En definitiva, l'alliberament nacional i de classe són dues coses que, des d'una perspectiva marxista, han de coordinar perfectament. Perquè, com podem alliberar una nació si, després, aquesta nació no és per a tots els que hi viuen i treballen? Nacionalisme i socialisme, doncs, no sols no són incompatibles, sinó que resulten del tot complementaris."

A Per Catalunya. Portaveu del FNC. 24 de novembre de 1978

"Tu et defineixes marxista?

Sí, em defineixo marxista, però heterodox. No accepto allò que s'ha convertit en dogma. Marx va viure fa més d'un segle i ell no podia preveure moltes coses. Llavors hem de ser crítics i no ortodoxos amb el marxisme. Crec que hi ha coses fonamentals que ell va veure molt bé: el salt qualitatiu, el moviment dialèctic, etc. En tot això hi crec perquè és aplicable a la realitat existent, però com que el capitalisme ha evolucionat d'una forma que ell no preveia, les seves anàlisis poden ser errònies en alguns apartats concrets. Ara bé, jo ja no crec en la Revolució. Va ser Trotsky qui va dir que si la Revolució no triomfava abans dels anys 50, aquesta ja no seria possible."

A Lluita. Portaveu del PSAN. Abril-Maig de 1984

"I el poble català seria un poble creatiu en aquest món utòpic en perpètua olimpíada cultural?

Conyes a part, em sembla que ho podria ser. Ara no, perquè estem massa controlats. Si em preguntessis com veig ara, en aquest moment, la cultura catalana, hauria de dir que força malament. Si no està malalta del tot, es troba just convalescent d'una malaltia molt greu. I aquesta convalescència no acabarem de superar-la, no serà franca, mentre hi hagi un constrenyiment que pesa al nostre damunt, un control des de fora de la nostra cultura, de la nostra llengua. No podem desenvolupar totes les nostres capacitats, poques o moltes, quan estem sotmesos a una vigilància contínua, quan una bona part de les nostres energies les hem d'emprar barallant-nos amb Madrid, discutint les ordres de Madrid, rebutjant la seva manera de veure i d'entendre què hem de fer a casa nostra, la seva voluntat, sovint implacablement manifestada, de subordinar-nos a una altra manera de ser.

Fa la impressió que aquestes siguin unes frases que repeteixi una i altra vegada, que enviï una i altra vegada la mateixa pilota contra el mateix frontó, en una partida interminable que l'esgota definitivament ...

Cal insistir quan la gent es fa l'orni ... De fet, estic molt cansat. No tan sols pels anys, sinó per això que assenyales, però ja diuen que els cansats fan la feina. Ho he repetit moltes vegades, i de tant repetir-ho també els dec cansar. Ens cansem els uns als altres. No és motiu per callar ... mentre ens permetin d'obrir la boca. Perquè també podria ser que un dia es tanquessin portes avui obertes, o relativament obertes. Mentre no arriba aquest dia, penso que és bo oposar-se públicament al discurs de l'Estat espanyol, al discurs que els espanyolistes ens fan des d'aquí i que es repeteix a tantes veus. Cansats o no cansats, renegant o no renegant, s'ha de fer. Oi?"

A El Món, 19 de maig de 1985.

Pedrolo, Manuel de. Cal protestar fins i tot quan no serveix de res. Barcelona, 2000. Editorial El Jonc.

Catalogació: per a mi, imprescindible. La virtut: es pot llegir article a article. El defecte: meu, tinc massa poc temps i l'he llegit entre aquest any i l'anterior.

Moderns

 

Ho he afirmat alguna altra vegada: anar a Capital City i no fer un recorregut en metro és perdre's l'ocasió d'observar retalls d'humanitat exercint el seu estereotip amb virtuosisme.

Al meu davant, un parell de nois, d'uns vint anys, conversen en anglès americà -altrament dit americanès-, però de la costa Est, ja que no masteguen gaire. L'un, baixet i fort -de ben segur que es fa un tip de fer exercici per equilibrar la seva autoestima, tan reduïda com la seva alçada-, és qui més xerra, amb entuasiasme, mentre consulta l'esmartfon contínuament. El cabell fosc i arrissat, el nas aguilenc, la pell clara, em fan pensar en un jueu americà.

L'altre noi, amb posat displicent, mentre prova d'emmirallar-se en la finestra del meu darrera sense aconseguir-ho -perquè la publicitat que han posat a la finestra del vagó li ho impedeix-, va responent al seu company amb frases curtes mentre juga amb les ulleres de sol, es fa i es desfà el monyo que duu, i canvia la bossa de lona d'una mà a l'altra. Alt i excessivament prim, més aviat rossenc, amanerat, qualsevol diria que és l'esquema d'un démi-lord mal trasplantat. La dentadura superior, prominent i mal endreçada, ens diu que no ve d'una casa on tinguessin assegurança dental.

I així, durant cinc minuts, he viscut dins d'una pel·lícula d'en Woody Allen.

El cas és dir

Temps

Res, que necessitava badallar i on sóc no puc. És que ja són moltes hores.