Perennia

d'aquí

Annorum V seruus

Inspexi lucem, subito quae erepta est mihi.

Ita neque domino liquit e me gaudia percipere

nec me scire quid natus forem.

Un nen esclau, de cinc anys

He contemplat la llum, i tot d'una m'ha estat

arrabassada. Així doncs, ni al meu amo no li ha

estat permès de rebre de mi motius de goig, ni a

mi de saber per què vaig néixer.

Retrobo la Mònica Miró Vinaixa al Facebook en un grup que demana que se li atorgui a l'Olga Xirinacs el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, impulsat per la Júlia Costa.

Papers, llibres, dones ... la Mònica és una de les millors consultores que he tingut a la UOC, sense cap mena de dubte. Els que llatinegen en aquella casa han estat -suposo que encara ho són- un grup compacte i poderós i veig que no ha perdut el tremp.

Els romans escrivien molt a les pedres, sobretot per recordar els seus morts, i la Mònica ens tradueix inscripcions funeràries. Ens diu: "Vivia entre morts, certament, però aquells morts eren ben vius".

Miró Vinaixa, Mònica. Perennia. Poesia epigràfica llatina. Barcelona, 2015. Godall Edicions.

Catalogació: contràriament al que hom pot pensar, un llibre d'inscripcions funeràries, si són llatines és clar, no és ni fosc ni depriment. En algun cas et tenyeix l'ànima d'una lleu tristesa, més per com de propers se't fan els protagonistes de les petites històries condensades, algunes vegades, en quatre línies. Per mi, dels llibres que cal tenir i fullejar de tant en tant.

sóc el defecte

"Tres d'aquests obres dramàtiques -Pell vella al fons del pou, Algú a l'altre cap de peça i Sóc el defecte- han estat reunides en el present volum de la Biblioteca Raixa. Totes tres evidencien les millors qualitats del teatre de Manuel de Pedrolo, que encerta a aprofitar les més agosarades experiències contemporànies -de Sartre i Beckett a Ionesco- per a donar-hi un sentit i unes solucions profundament personals."  (de la contraportada)

Tres obres reunides, Pell vella al fons del pou, Algú a l'altre cap de peça i Sóc el defecte. Vagareges per un mercat de vell i el llibre està allí, cridant-te, a vuit euros. Recordo quan la literatura catalana de vell te la venien a pes, perquè ningú no en volia saber res. Ara em costa completar algunes de les col·leccions que va començar el pare als cinquanta al mercat de Sant Antoni, ja fa temps que me'n dolc. Primer perquè es van posar de moda i segon perquè alguns venedors "et veuen a venir".

Però, és clar, és un "Pedrolo" i, per a mi, és com si diguéssim un "Tàpies", o un "Picasso" o ... 

Tres obres de teatre, simples, efectives. La primera és una Matrix avant la lettre, i com xalo quan veig que tot ja està inventat!, i les altres dues ens enfronten a l'alteritat i a la llibertat de pensament. Algú dubta de la modernitat d'aquest autor?

Pedrolo, Manuel de. Sóc el defecte. Palma de Mallorca, 1975. Editorial Moll.

Catalogació: pels que ens agrada llegir teatre i gaudim d'un cert vintage dient-nos: "ja us ho deia jo!". Si se'm permet.

Ceguera moral

d'aquí

"Si Marx y Engels, esos dos jóvenes impetuosos e irritables de Renania, se dispusieran a escribir hoy su manifiesto, que tiene casi doscientos años, tal vez podrían empezarlo afirmando: "Un espectro recorre el mundo, el espectro de la indignación ...". Las razones para indignarse son, de hecho, numerosas; podríamos suponer, sin embargo, que un denominador común de los estímulos increíblemente abigarrados y la aún más numerosa influencia que atraen en su camino es una humillante premonición de nuestra ignorancia e impotencia, que niega la autoestima y la dignidad (no tenemos ni idea de lo que va a pasar ni modo alguno de evitar que pase). Las antiguas y presuntamente patentadas formas de afrontar los desafíos de la vida ya no funcionan, y las nuevas y eficaces formas no están en ninguna parte, o se dan en una cantidad abominablemente pequeña. De uno u otro modo, la indignación está ahí, y se ha encontrado una vía para transmitirla y descargarla: salir a las caslles y ocuparlas. La masa de potenciales ocupantes es enorme y crece día tras día." (p. 82-83)

Aquest és un llibre del 2013 i, és clar, en aquesta modernitat líquida, en dos anys, el món ha tornat a fer un canvi. I potser, per això mateix, els postulats d'en Bauman i Donskis, en aquest llibre epistolar, resulten més vigents que mai.

" ... concepto de "adiáfora": el acto de situar ciertos actos o categorías de los seres humanos fuera del universo de evaluaciones y obligaciones morales. La adiáfora implica una actitud de indiferencia a lo que acontece en el mundo, un entumecimiento moral. En una vida cuyos ritmos están dictados por guerras de audiencias e ingresos de taquilla, donde la gente está absorta en las últimas tendencias en aparatos tecnológicos y formas de cotilleo; en nuestra "vida apresurada" en la cual rara vez hay tiempo para detenernos y prestar atencióna temas de importancia, corremos el grave riesgo de perder nuestra sensibilidad ante los problemas de los demás. Solo las celebridades y las estrellas mediáticas pueden esperar ser tenidas en cuenta en una sociedad extenuada por la información sensacionalista y sin valor." (de la contraportada)

Bauman, Zygmunt - Donskis, Leonidas. Ceguera moral. Barcelona, 2015. Paidós.

Catalogació: fent cabal als postulats dels autors, imprescindible pel que aporta d'exercici de reflexió respecte al món que ens envolta. Curiosa també l'anàlisi que fan de l'obra de Michel Houellebecq La possibilitat d'una illa com a obra cabdal del pensament actual.

Les dones tenen cura

Li poso la mà al front, no té febre. El bony que li ha sortit a la templa no presagia res de bo. No sabem si cal relacionar-lo amb el càncer. Ara dorm i respira tranquil. Torno a posar-li la mà al front i, per si de cas, m'ajupo i li controlo la temperatura amb la comissura dels llavis. El tacte i el color de la pell no són dolents, m'alleugereix una mica. Li acaricio el cap, ara tan reduït, com tot ell. Surto de l'habitació cavil·lant si hem d'anar o no a l'hospital. A baix, a la cuina, parlo amb la mare.

- No té febre, oi?

- No, i ara dorm tranquil.

- Però el bony fa molta angúnia ...

- Sí, et sembla que l'hauríem de portar d'urgències?

- I què li faran? A Martorell no li faran res d'urgències avui que és festa.

- A Bellvitge, doncs.

- No voldrà anar-hi.

- Si cal que hi anem hi anirà, ja me n'encarrego jo.

- No ho sé, esperem, potser.

Els ull de la mare mostren la immensa tristesa que arrossega de fa un any i mig i que només s'esvaeix quan parla amb el meu nebot de deu anys.

- Ves si no podria acabar de pressa ...

- Ja ho sé mare, però encara viu prou acceptablement.

Me'n vaig a la sala i prenc un llibre. L'obro, distreta, i ni tan sols veig les lletres. Em ve al cap l'olor i el tacte del pare a la galta i rememoro la galta de la padrina prenent-me la febre, i la de la mare, amb la seva olor de pólvores i perfum. Rememoro el tacte i l'olor dels fronts als que m'ha tocat prendre la febre. A casa és cosa de dones això, saber quan estàs malalt, quan cal anar al metge, quan cal medicar-se, fer dejuni ... Els homes no tenen aquesta potestat i no se m'acut gaire per què.

Tant li fot XLIX

Corren mals temps per l'estoïcisme. Avui, o ets víctima o no ets.

Primavera, estiu, etcètera

d'aquí

"El pare del Trau, a més a més, treballava a casa, composant amb un orgue elèctric i una flauta travessera. I per acabar-ho d'amanir, aquella família tenien un gat a dispesa, una cosa impensable, aleshores, al poble: alimentar un gat perquè s'estigués encaragolat al sofà o prenent el sol al pedrís, perquè de rates a l'engorfa es veu que no en tenien. I amb la fortor que fa el pixum de gat! però cal Trau no en feia, de pudor, i comentaven que aquella bèstia tenia una safata d'arena al pati de dintre, com un rei, per fer les seues necessitats. En fi, coses de gent excèntrica i escabellada."

Sí, ja ho sé, vaig tard, pel dia i l'hora i per la data de publicació de l'obra. Però, ja ho diuen, val més tard que mai. Ara, acabada d'arribar de la Quera, al carrer de Petritxol, i de comprar-li un parell dels seus llibres a en Ferran Cerdans, a la plaça Sant Just, he pogut posar-me a dir-vos-en aquesta.

Rojals, Marta. Primavera, estiu, etcètera. Barcelona, 2011. dgt. La Magrana

Catalogació: m'agrada quan em retornen el meu dialecte, el que parlo amb mi mateixa quan vull xerrar amb algú que no em porti la contrària. M'han agradat les transicions que ni es notaven, i immergir-me en un passat que podria ser meu, o de mon germà ... com diria aquell: real comolavidamisma oiga. N'he gaudit del principi fins a gairebé el final, però com deia el meu bon amic Jordi: "ningú no recorda els finals, ni dels llibres ni de les pel·lícules". I, per una pàgina o dues no permetré que m'esguerri el gaudi.

Sàpiens

d'aquí

"És probable que més d'un i de dos lectors s'hagin regirat a la cadira mentre llegien els paràgrafs anteriors. Avui en dia, la majoria encara estem educats per reaccionar d'aquesta manera. És fàcil acceptar que el Codi d'Hammurabi era un mite, però no volem sentir dir que els drets humans també ho són. Si la gent s'adona que els drets humans només existeixen en la nostra imaginació, ¿no hi ha perill que la nostra societat s'ensorri? Voltaire va dir sobre Déu que "no existeix, però no l'hi digueu al meu criat, no fos cas que una nit em matés". Hammurabi hauria dit el mateix sobre el seu principi de jerarquia i Thomas Jefferson sobre els drets humans. L'Homo sapiens no té drets naturals, igual que no en tenen les aranyes, les hienes i els ximpanzés. Però no ho diguem als nostres criats, no fos cas que una nit ens matessin.

[...]

L'únic déu que els romans es van negar a tolerar va ser el déu monoteista i evangelitzador dels cristians. L'Imperi romà no va exigir als cristians que renunciessin a les seves creences i als seus rituals, però sí que esperava que respectessin els déus protectors de l'imperi i la divinitat de l'emperador. Per a Roma era una declaració de lleialtat política. Quan els cristians es van negar vehementment a fer-ho, i van rebutjar tots els intents d'arribar a una solució de compromís, els romans van reaccionar perseguint el que consideraven que era una fracció políticament subversiva. Tot i així, no ho van fer amb gaire fermesa. En els tres-cents anys que van passar des de la crucifixió de Jesucrist fins a la conversió de l'emperador Constantí, els emperadors romans politeistes només van iniciar quatre persecucions generals dels cristians. Alguns governadors van promoure pel seu compte una certa violència anticristiana. Malgrat això, si sumem totes les víctimes de totes aquestes persecucions, resulta que en aquests tres segles els romans politeistes no van matar més d'uns quants milers de cristians. En contrast amb això, al llarg dels 1.500 anys següents, els cristians van matar milions d'altres cristians per defensar interpretacions lleugerament diferents de la religió de l'amor i la compassió."

I és que ja ho té això dels mites que ens forgem els humans. Recordo una classe de Prehistòria i Història Antiga on el professor asseverà: el Faraó és déu. L'alumne marxista aplicat aixecà el dit i digué: els egipcis es pensaven que era déu, però és evident que no l'era. El professor reblà: el Faraó és déu, perquè el 100% de la societat egípcia creia que ho era i, per tant, si la totalitat de la societat creu això no hi ha cap resquill pel dubte.

Ara, que vivim en l'era dels drets per a tothom, vaja com si haguéssim descobert un outlet de drets humans, animals i vegetals, el raonament lògic i reposat ha passat a la cua d'allò interessant. Vivim en l'era del fastpensament, de l'exigència de portes enfora, però mai de portes endins, dels epigrames de pseudoescriptors bestsellereitzats i vídeos de gatets, bebès o caigudes absurdes. Afortunadament, sempre hi ha algú amb dos dits de front disposat a arriscar-se a fer-nos reflexionar.

Harari, Yuval Noah. Sàpiens. Una breu història de la humanitat. Barcelona, 2014 (2). Edicions 62

Catalogació: em vaig creure el que em van dir i el vaig comprar. M'ho vaig creure tant que vaig fer una cosa que no m'agrada fer: el vaig comprar en un supermercat! No explica res que no sapiguem, però hi posa tant d'ordre que, amb tota la franquesa, és d'agrair.

Si en voleu una recensió de les de bo i de veres, com no, l'Allau l'ha feta.

El gen gitano

El meu padrí (avi, güelo, iaio o com us vingui de cara), vaja, el pare de mon pare, en Sidro, va viatjar a Rússia als anys vint, per veure com anava això de les col·lectivitzacions agràries. Mon pare, en Josep, va viatjar en moto per tot Europa als anys cinquanta, quan les fronteres eren parets 'de bo de bo' i la lingua franca era justament aquesta: el llatí. Jo ... bé, jo he fet poqueta cosa, però també m'he mogut una mica, i no em fa gens de mandra, la veritat.

A algú li estranya que al meu petitó li vingui de gust anar a fer un tomb de tant en tant? Pobret, si el condiciona la genètica!

Ah! i l'actor de l'anterior post era l'Anthony Smee.

Diari de bord. Data estelar: 080415. Dia 88

Truquen a la porta:

- Vinc a sopar.

I entra, deixa la motxilla i comença la sessió de petons i abraçades.

- Però no estaves a Sao Paulo?

- Bé, si, però vam agafar un avió cap a Londres, amb escala al Marroc i hem passat uns dies a Nothingam, amb un amic que hi va a estudiar i, després, a Dover, ens va agafar d'autoestop un tipus, un actor que havia sortit a Star Wars, i a una pel·lícula que em sembla que es diu El pacient anglès i hem passat un parell de dies a Toulouse, a casa seva, perquè s'avorria perquè s'acaba de divorciar i després hem vingut amb un anglès fins a Lleida i cap a casa.

Quan hem tancat la boca ja s'havia cruspit un plat de llenties, dos talls de pollastre arrebossat i dues llesques de pa.

Tant li fot XLVIII

Creure's que es té una opinió original només és això: una opinió.