La corrosión del carácter

d'aquí

"El temor de que los extranjeros socaven los esfuerzos de los nativos es un temor profundamente arraigado. En el siglo XIX, eran los inmigrantes muy pobres y sin cualificaciones los que parecían llevarse los trabajos, por su disposición a trabajar por menos. Hoy, la economía global desempeña la función de suscitar este viejo miedo, pero aquellos amenazados en su païs no parecen ser sólo los no cualificados, sino también las clases medias y los profesionales atrapados en el flujo del mercado de trabajo global. Muchos médicos norteamericanos han citado, por ejemplo, el flujo de "doctores baratos" de los países del Tercer Mundo como una de las razones por las cuales su propia seguridad se ve amenazada por las compañías de seguros y de asistencia sanitaria. Economistas como Lester Thurow han intentado generalizar esta amenaza argumentando que el cambio de trabajo a lugares del mundo con menores salarios debilita los salarios en economías más avanzadas, como Estados Unidos. Desde un punto de vista racional, es posible matizar este miedo al mercado de trabajo global; Paul Krugman señala, por ejemplo, que sólo el 2% de la renta nacional en América procede de importaciones de economías de bajo salario de otras partes del mundo. Sin embargo, la creencia en el riesgo personal causado por la amenza externa posee raíces profundas y no tiene en cuenta los hechos." (p. 133)

No és el tema principal del llibre el d'aquest paràgraf, però m'ha cridat poderosament l'atenció al tractar-se d'un tema sobre el qual n'he de parlar sovint amb els meus conciutadans i sobre el qual, aquests mantenen la mateixa opinió del paràgraf: no hi ha possibilitat de canviar l'opinió en base a les xifres objectives. Per molts i moltes catalans, avui, a les persones nouvingudes d'altres parts del món se'ls "regala" tot i tots, sense excepció, coneixen una velleta que malviu amb una pensió miserable i a la qual se li neguen tots els serveis. Gairebé donaria per fer broma si no fos perquè és una qüestió molt seriosa i que sempre es tracta al caire de la violència irracional. La temptació de carregar-te de dades i estadístiques que demostrin que això no és cert, que no es "regala" res i que allò que es dona és minso al costat d'allò que ens prenen, que els paràsits de la societat no es diuen Mohamed sinó que nomeixen Bárcenas i d'altres, és una vana temptació perquè, al teu davant, hi ha algú que no té cap interès en creure't. Això demostra que és una qüestió seriosa i que qui mana cal que se la prengui amb tot l'interès.

De fet, el tema del llibre, la corrosió del caràcter en el nou capitalisme de la societat nord-americana, i britànica ensems, podem començar a garantir que ja s'ha instal·lat a casa nostra i, malauradament, per quedar-se. Rere paraules com flexibilitat i emprenedoria s'amaga el papu del nou capitalisme que s'expulsa la responsabilitat envers el treballador. Associar, com solem fer, feina i identitat en una societat on, cada cop més, la feina és un bé precari, comporta legions de persones sense objectiu ni ambició, i instal·la el fracàs com el sentiment més corrent entre els treballadors i que ens deixa en mans del capitalisme depredador, que no productiu, de les noves corporacions. Al final creiem que cal tenir una feina, la que sigui, i al preu que ens vulguin donar; defensar la que tenim, empassant-nos tots els gripaus necessaris per tal de no perdre-la, perquè al final, no és que hi hagi la pobresa, que potser també, sinó que el que hi ha és el fracàs.

Sennett, Richard. La corrosión del carácter. Barcelona, 2010 (12ed). Anagrama.

Catalogació: una peça més del trencaclosques de la nostra realitat. Sennett és un sociòleg molt llegible i que cal llegir.

Drawn, the art of ascent

"You cannot stay on the summit forever; you have to come down again. So why bother in the first place? Just this: What is above knows what is below, but what is below does not know what is above. One climbs, one sees. On descends, one sees no longer, but one has seen. There is an art of conducting oneself in the lower regions by the memory of what on saw higher up. When one can no longer see, one can at least still know." René Daumal, Mount Analogue

Amb aquest text del poeta surrealista s'enceta aquesta joia recomanada, com no pot ser d'una altra manera, pel meu admirat Girbén. I és que hi ha temes en els quals si ell em diu "salta!", jo salto. I quan em va dir: "sortirà Drawn, d'en Jeremy Collins", automàticament el vaig encarregar a l'Amazon, que ni tan sols l'havien editat encara. El 19 de maig ja el tenia a casa.

Experiència, dibuix, fotografia, lletres i més lletres, realitat tàctil, només tal i com la pot veure aquell que amb els capcirons dels dits busca un punt on assegurar-se a la paret per seguir amunt i amunt. No el pots llegir d'una tirada, amén que servidora amb l'anglès més aviat s'hi baralla, però ni que sigui per mirar els "sants" a estones, en tens per una bona temporada.

Collins, Jeremy. Drawn, the art of ascent. Seattle, 2015. Mountaineers Books

Catalogació: s'ha de tenir, per força. Ho sento, no hi ha discrepància possible.

Cuerpos sexuados, objetos y prehistoria

d'Amazon

"La diferencia sexual aparece, pues, como un hecho crucial y su necesidad de transposición en la esfera simbólica se plasma, en nuestro caso, en forma de mujer. En consecuencia, la idea androcéntrica y falocrática que considera el sexo masculino como originario, único y equivalente al género humano, reflejada como señala Cavarero (1990) en el antiguo mito de Pandora, así como la definición de mujer por su carencia de falo, deja de tener sentido en este antiguo orden simbólico. La mujer aparece como la primera, como aquella de la que el hombre procede en la filogénesis de la especie, como la que ha hecho posible lo masculino, enfatizándose las diferencias de sexo más que las similitudes entre los cuerpos femenino y masculino.

Por primera vez, se manifiesta claramente que la reproducción se antepone a la producción. La típica discusión sobre la importancia de la reproducción frente a la producción, o viceversa, zanjada con el tópico "¿Qué es primero, el huevo o la gallina?" adquiere con este antiguo orden simbólico una respuesta contundente. No existe la dicotomía típica de la gallina, por una parte, y el huevo, por otra. La mujer és, a la vez, gallina y huevo. Así pues, la producción ha de estar, a la fuerza, en perfecta armonía con la vida, no como en la actualidad en que la producción acostumbra a aniquilar la vida. Quizás deberíamos denominar a la producción sin competencia gestión de la vida y no simplemente producción. Poco importa que sean los hombres o las mujeres quienes cacen, poco importa la división del trabajo que se establezca; lo fundamental consiste an la no contradicción entre reproducción y producción, en lamanera acorde de imbricarse una y otra, en su acertada combinación, resultando insensato relacionar este largo período con el primer contrato sociopolítico existente, el contrato sexual entre hombres para regular la competición masculina y garantizar el control sobre las mujeres y sud escendencia, y del que surgió la organización familiar en cualquiera de las formas en que la conocemos."

Sanahuja Yll, María Encarna. Cuerpos sexuados, objetos y prehistoria. Madrid, 2002. Col. Feminismos, 69. Eds. Cátedra / Universitat de València.

Ah! doncs sí, sóc feminista i m'agrada capbussar-me en la prehistòria, així com en el futur tecnològic. Que el feminisme és l'única fórmula social coherent, que ens lliga al Paleolític i ens projecta cap a un futur social millor, no en tinc cap dubte. La dona és el genèric, perquè és ella qui conté mascles i femelles i, per tant, és la garantia de la paritat. I sí, hi ha dones que no ho fan i bla, bla, bla, però, és clar, en una societat patriarcal de tants mil·lennis com la que vivim, ja em diràs si les dones no acaben essent tant masclistes com els homes.

Catalogació: imprescindible en aquest camí de seguir pensant.

Tecnologia, progrés i l'impacte humà sobre la Terra

d'aquí

"Però no vull acabar amb aquest to tan pessimista. Crec molt en una dita polonesa, que vaig descobrir durant els anys vuitanta, quan l'Europa occidental i Polònia intentaven emancipar-se del poder soviètic. La dita polonesa deia: "No et facis gaires il·lusions amb la fi del món, no esperis gaire de la fi del món."  Crec que és un consell excel·lent.

Normalment el món no s'acaba, normalment el que passa és que continua girant; encara que hi hagi una crisi ecològica de gran magnitud res no s'acabarà. Així doncs, el que hem de fer és enfortir-nos per poder afrontar aquests canvis amb l'enginy i la saviesa que els humans ja hem demostrat intermitentment en el passat."

Gray, John. Tecnologia, progrés i l'impacte humà sobre la Terra. Barcelona, 2014. CCCB

Catalogació: quan un filòsof qüestiona l'enfocament ecologista actual sempre es troba amb assalts a la jugular. Una conferència extremadament interessant que t'obre un munt de portes plenes de preguntes. Seguim jugant.

Fent números

Arribo a casa després del sopar de l'Ateneuesfera. Crec que ens hem ben embolicat en un projecte conjunt, ves a saber! encara que col·laborar amb aquesta gent no em faria pas res. Passo comptes, avui dormirem tranquils, a casa només som sis.

Avui fa anys

D'aquesta fotografia cinquanta-un, o sigui que jo en faig cinquanta-dos. El pare encara hi és, i està més prim i malalt, i se m'acut un munt de reflexions entre un punt i l'altre, però què voleu, hi som, hi és, i ja és suficient.

Tant li fot LI

Hi ha qui es pensa que qui calla atorga, quan, potser, qui calla només és pacient i, tard o d'hora dirà la seva.

Salut i tot això, que la vida ja les té aquestes coses del desaparèixer.

Llibertat de consciència

d'aquí

"Vegem ara el tercer problema, que és el més important. Fins i tot els plantejaments antireligiosos més imparcials són incompatibles amb una aplicació exhaustiva del principi del respecte igualitari. El que diu la posició antireligiosa és: "Aquí estem nosaltres, els il·lustrats". El filòsof Daniel Dennett (Dennet 2003, 2006) qualifica els seus seguidors i ell mateix de brights (intel·ligents o il·luminats). És com si digués: "Nosaltres, els il·luminats, veiem les coses amb més claredat que vosaltres, els ignorants". I aquesta no és una bona manera de tractar les altres persones ..."

Sóc atea, i crec, formalment, que les religions han estat l'excusa perfecta per fer prevaldre l'interès propi i les maldats més aberrants en aquest món. Probablement, aquesta actitud meva sigui derivada d'una cultura on la Inquisició va fer-se seu l'estat, i així ens està anant encara ara. On posem la creueta de l'IRPF? Tenim gaire opcions? El cas és que, malgrat pensar això, no sóc antireligiosa, per tant, llegir sobre aquests temes, en aquest cas de mans d'una filòsofa americana amb totes les especificitats que aporta aquest fet -no oblidem que és una nació on Déu ho permea tot, o gairebé-, em proporciona un debat, intern i interessant, que no voldria defugir de cap de les maneres.

Nussbaum, Martha C. Llibertat de consciència. Barcelona, 2010. CCCB

Catalogació: interessant per repensar els per què fem el que fem i si hi cal començar a llegir la nostra realitat des d'un altre punt de vista.

Tant li fot L

I, finalment, en un atac de lucidesa, i després de segles de teories, als inicis del XXI vam descobrir que només es pot predir el passat, i amb prou feines.

L'artesà

d'aquí

"... La pervivència d'aquesta metamorfosi circular i absorbent perilla quan es fa servir el disseny assistit per ordinador. Un cop marcats els punts a la pantalla, és l'algorisme el que s'encarrega de fer el dibuix; el mal ús sorgeix quan aquest procés esdevé un sistema tancat, una combinació estàtica de mitjans i finalitats, en la qual ha desaparegut aquella "circularitat" de què parlava Piano. El físic Victor Weisskopf va dir un cop als estudiants del MITT que només feien experiments amb l'ordinador: "Quan em mostreu aquest resultat, sé que l'ordinador ha entès la resposta, però no sé si vosaltres heu entès la resposta".

Si plantejo aquestes qüestions és perquè les possibilitats de l'artesania rauen precisament en aquesta implicació corporal i visceral; la repetició comença a ser fructífera en aquest aspecte tàctil, en la consciència de la implicació corporal. L'actual mala utilització de les màquines ve d'haver-les separat de la nostra corporeïtat. Fem servir el disseny assistit per ordinador com un substitut dels ulls, més que com un ajut per dibuixar. Substituïm el cos per la màquina perquè aquesta assoleix els resultats de forma instantània.

No és casual que hàgim acabat fent servir la tecnologia d'aquesta manera. Tot ve d'una determinada manera d'entendre l'àmbit tecnològic pròpia del nou capitalisme, segons la qual l'important és tancar els processos, assolir ràpidament un resultat; és a dir, no es pretén desenvolupar l'habilitat tècnica, sinó obtenir un producte d'una manera immediata. Al llarg d'aquest procés, els treballadors que utilitzen aquesta tecnologia han anat implicant-se cada cop menys en la seva tasca i, permeteu-me que ho digui així, s'han anat tornant cada cop més estúpids. L'interès que m'anima a dir això és e caire positiu. El que vull és que els qui em llegiu recupereu aquesta consciència de la corporeïtat, fins i tot en fer servir alta tecnologia. Penso que d'aquesta recuperació pot sorgir-ne una conclusió política: us adonareu que les maneres d'organitzar la feina que no us permeten repetir, madurar, créixer, construir són injustes. I ho són perquè neguen la vostra qualitat d'artesans."

Sennett, Richard. L'artesà. Barcelona, 2010. CCCB

Tinc prou edat per presumir d'una certa experiència i només l'he aconseguida explorant l'error. La paraula artesania ens fa pensar en figuretes de pessebre, en roba teixida a mà, en objectes tallats ... però artesà és tot aquell humà que treballa aprenent. Reivindico la meva artesanitat comptable, per exemple, perquè només treballant, veient els errors i les possibilitats de les eines de treball, hom pot evolucionar i millorar substancialment allò que fa. És clar que, ara mateix, aquest és un valor a la baixa. Sembla que l'únic que valgui per moltes empreses sigui l'ésser (humà, perquè no tenen gaire més opcions) preconfigurat de fàbrica i determinat a dur a terme un procediment de forma mecànica i sense valor afegit. Ja pensaran les màquines!

Catalogació: aquests assajos Breus del CCCB que ens fa arribar el diari Ara, de conferències fetes per pensadors insignes, cada dia m'agrada més. I és que l'assaig, si breu, millor. Interessant llegir-ne també la bio de la Viquipèdia.