Vigilar y castigar: nacimiento de la prisión de Michel Foucault

d'aquí

La división contante de lo normal y de lo anormal, a que todo individuo está sometido, prolonga hasta nosotros y aplicándolos a otros objectos distintos, la marcación binaria y el exilio del leproso; la existencia de todo un conjunto de técnicas y de instituciones que se atribuyen como tarea medir, controlar y corregir a los anormales, hace funcionar los dispositivos disciplinarios a que apelaba el miedo de la pesto. Todos los mecanismos de poder que, todavia en la actualidad, se disponen en torno de lo anormal, para marcarlo, como para modificarlo, componen estas dos formas, de las que derivan de lejos.

El Panóptico de Bentham es la figura arquitectónica de esta composición. Conocido es su principio: en la periferia, una construcción en forma de anillo; en el centro, una torre, ésta, con anchas ventanas que se abren en la cara interior del anillo. La construcción periférica está dividida en celdas, cada una de las cuales atraviesa toda la anchura de la construcción. Tienen dos ventanas, una que da al interior, correspondiente a las ventanas de la torre, y la otra, que da al exterior, permite que la luz atrviese la celda de una parte a otra. Basta entonces situar un vigilante en la torre central y encerrar en cada celda a un loco, un enfermo, un condenado, un obrero o un escolar. Por el efecto de la contraluz, se pueden percibir desde la torre, recortándose perfectamente sobre la luz, las pequeñas siluetas cautivas en las celdas de la periferia. Tantos pequeños teatros como celdas, en los que cada actor está aolo, perfectamente individualizado y constantemente visible. El dispositivo panóptico dispone unas unidades espaciales que permiten ver sin cesar y reconocer al punto. En suma, se invierte el principio del calabozo; o más bien de sus tres funciones -encerrar, privar de luz y ocultar-; no se conserva más que la primera y se suprimen las otras dos. La plena luz y la mirada de un vigilante captan mejor que la sombra, qu en último término protegía. La visibilidad es una trampa.

Foucault, Michel. Vigilar y castigar: nacimiento de la prisión. Buenos Aires, 2002. dgt. Siglo XXI

Catalogació: que estigués fent Filosofia Contemporània i, sobretot, llegint aquest llibre, al mateix moment que la notícia era el tancament del nostre panòptic, la Model, és, espero, casualitat. Llegeixo veus que parlen de la seva conservació i restauració. Sóc del parer que no tot cal que sigui conservat. I el monument al control absolut no veig pas com es podria aprofitar sense caure en el mateix pel qual va estar creat. Un llibre interessant, pel prestatge de les relectures. Tot i que l'he hagut d'haver en .pdf perquè està descatalogadíssim. Ens avisa de com el panoptisme, el control total, és arreu on anem, ara mateix.

Diari de bord. Data estelar: 150617. Dia 209

Finalment ahir no va poder ser. El blablacar i ell no es van entendre i fins avui no ha aparegut a Sabadell on he anat a buscar-lo. On no aniria després d'estar 7 mesos sense veure'l!

El primer Déu vos guard: me'n vaig a Califòrnia. Jo: hola fill, ben tornat, tens gana? t'he dut un entrepà i aigua fresca. Estàs bé, l'operació què tal? I la Hanna?

Bé, sembla que Califòrnia esperarà passat l'agost i potser fins i tot el setembre. La Hanna, com és normal, ha d'estar també amb la seva família. La resta ja ho anirem veient. Arribada, buidada de motxilla, quatre aventures d'un cowboy a Mongòlia, dutxa i a dormir, que venia en cotxe des de les 12 de la nit.

Diari de bord. Data estelar: 140617. Dia 208

Avui diu que arriba, a les 17:40, a l'estació de França, que si el podem anar a buscar i portar-li un entrepà, que tindrà gana.

Bé, ja hi anirà son pare, jo tinc ple a l'Ajuntament, espero que sigui a casa a la nit quan torni, després de gairebé set mesos, bé que pot passar algun dia a casa.

Malsons

Somniava que estàvem -no sé qui, no cal preguntar- en una illa, i una habitació, ara i adés eren una cosa o una altra, i una enorme massa de gelatina negra pretenia absorbir-nos per convertir-nos en no res. L'espectre variava de densitat; amb la consistència de la gelatina avançava, i la feina era nostra per esquivar-la, i, quan l'observava, tenia la textura esponjosa de la mousse, i pensava: això és per dissoldre millor el meu jo.

M'he despertat suant i sort que no tenia un misto, sinó cremo tots els llibres de filosofia.

Diari de bord. Data estelar: 090617. Dia 203

Sí, finalment tenim data i pregunta. No sé pas si això li interessarà gaire al noi.

D'un missatge lacònic:

"ja som a casa dels pares de la Hanna"

inferim que ja és a Europa, a Leipzig si no anem errats. Tot serà que els pares de la Hanna s'hagin traslladat a Alaska i la nostra idea no sigui la correcta, també.

Però bé, imaginem que Leipzig és la resposta encertada. De moment. xucrut 1 - pa amb tomàquet 0

Animals no tan bèsties

La Triomfant de Teresa Cremisi

d'aquí

Si l'Allau parla bé d'un llibre, aquí,  jo li'n faig cabal. L'experiència em diu que encara no m'ha fallat mai. Fet i fet, faig una mena de joc amb mi mateixa, a veure quan li podré retreure que li hagi agradat algun llibre i a mi no. Em temo, però, que el seu criteri és massa fiable i, per tant, si diu que La Triomfant és un molt bon llibre, no ho puc evitar, me'l busco.

El segon cant [de la Ilíada] em va deixar estupefacta. La mestra ens havia dit que no era obligatori que el llegíssim sencer: es considerava pesat. Era una lletania de les forces presents, habitualment anomenada "catàleg de les naus". El vaig rellegir sencer tota sola, per curiositat i malgrat els seus advertiments, perquè anava de guerra i de naus.

Encara avui la bellesa d'aquesta enumeració de pobles, cabdills de guerra, indrets, a la qual sempre s'afegia la quantitat de vaixells de cada contingent, em deixa sense veu. La força que aquesta llista de noms transmet a través dels segles té, n'estic segura, alguna cosa de miraculós. Per primera vegada vaig entendre que la poesia ho podia dir tot. L'art tenia el deure de permetre-s'ho tot. Ser dit per un poeta era un salconduit per a l'eternitat.

No us podeu imaginar el que suposa per algú com jo, que fins a la maduresa he dut en silenci el meu amor incondicional cap al segon cant de la Ilíada, trobar una ànima bessona que el troba igual d'admirable. No pretenc pas equiparar-me a algú com la Teresa Cremisi, ja m'agradaria a mi!, però, a partir d'aquesta confessió de l'autora, el llibre ha estat una mica més meu. Passa ràpid, molt ràpid, i amb una facilitat enganyosa, per tot el que comporta de possibilitats de reflexió sobre el context en què es va movent la protagonista.

Cremisi, Teresa. La Triomfant. Barcelona, 2016. Anagrama

Catalogació: amb satisfacció el deso a la prestatgeria dels llibres que algun dia tornaré a llegir.

Diari de bord. Data estelar: 050617. Dia 199

A un missatge del meu home:

ei pare! si tot genial, acabem dentrar a latvia. ara començarem a fer autostop cap a lituania

o sigui que ja han sortit de Rússia, diria que a una velocitat força elevada. Vaja, que, ves a saber, potser enyora el pa amb tomàquet.

(no em faré il·lusions perquè potser només és que la Hanna enyora el xucrut)

Animals no tan bèsties

Cassigall

Als matins, després de llevar-me, esmorzar, prendre'm una tassa de te mentre remeno les xarxes i llegeixo articles dels que diuen el que vull sentir -cal greixar la maquinària a primera hora, només em faltaria que se'm posés travesser el pa de sègol amb formatge deixatat-, me'n vaig una estona al pati de casa, aprofitant que la casa li fa ombra, per remenar les tomaqueres.

Avui he continuat lligant-les, enfilant-les canya amunt -aquesta canya americana que caldria eradicar de la nostra natura per invasiva i que resulta tan útil als horts- amb uns cassigalls de cotó que li vaig demanar a la mare.

- Mare, tens cassigalls per lligar les tomaqueres?

- Mira al calaix dels draps de la pols.

Afortunadament, a casa, som del ram del cotó, dels llençols de cotó s'entén i això vol dir acabar tenint cotó per a fer pedaços per a llençols, draps per treure la pols, o per embolicar gel en cas de prendre mal, per exemple, i, finalment, aquests llençols inicials acaben morint quan, després d'haver lligat les tomaqueres de l'any, acaben al cubell de compostatge amb les restes vegetals.

Cassigalls.

No em negareu que no és una paraula genial.

He estat lligant les tomaqueres, traient-los els cavalls, arrencant la verdolaga, que n'hi ha que diuen que no cal, però ho faig d'esma perquè sempre ho he vist fer, i a la Viquipèdia diuen que es posa a l'amanida, però reconec que no me'n surto de veure-la comestible; tot això mentre anava mastegant: cassigalls, cassigalls, cassigalls. Fins i tot n'he fet cançoneta, cassigalls, cassigallets per jugar a nines i fer-los vestidets.

Serà allò que diuen que amb els anys retrocedim a la infantesa? Vaig aprendre a cosir fent puntades a un cassigall, i a fer traus, i a brodar; a la canalla sempre se'ns donava un cassigall. Els meus fills també en van aprendre així. El cassigall dels meus fills, el drapet, perquè quan l'has cosit pren una altra categoria, encara deu voltar per algun calaix.

Me'n torno als exàmens que ja he desbarrat prou. Però és que sense les tomaqueres no aixecaria el cul de la cadira, i això no és bo. Sort dels cassigalls!