Biblioteca

No va trepitjar una biblioteca pública fins que no va tenir tretze o catorze anys. Al poble, la biblioteca pública estava a la plaça de l'església i ella, amb els pares, els quatre avis i el germà i la germana més petits, vivia en un barri obrer, a l'extra-radi, separat físicament per la Nacional II. Una Nacional II que separava les cases i les classes, també. Cada dia, si més no fins que a algú se li va acudir la idea de fer un pas soterrat, la mare, o el pare, agafada de la mà, la travessaven la carretera, amb els cotxes passant sense res que els aturés i el tràilers carregats que baixaven sense frens del coll d'El Bruc, per poder anar a col·legi. Després, el pare o la mare, retornaven al negoci, no sense abans quedar-se una estona mirant la nena amb les trenes morenes, l'uniforme blau marí, els genolls pelats i la cartera pesada, que s'allunyava cap al centre de la vila on hi havia les escoles. Al descampat d'abans de les primeres cases del poble, que es com en deien de la vila més antiga, sempre corria. El cas és que sempre corria com si l'empaités algú o com si corrent, aquella feina tan angoixant de ser petita i anar a les monges, es pogués acabar abans. El poble era per a ella això: córrer fins a l'escola, córrer cap a casa, sant tornem-hi a migdia i a la tarda també. Als nou anys hi va afegir un tram més a la sortida de l'escola, quan feia bo i el dia allargava va començar a anar a costura: fer-se el davantal, el coixinet de les agulles, una bossa de pa i aprendre a fer traus, sobrefilar, fer repunts, punxar-se els dits amb les agulles i saber que no la deixarien tocar la màquina de cosir. Per això va ser una aventura efímera.

La nena sabia que hi havia una biblioteca pública perquè algunes de les nenes de la classe a monges, les que vivien al poble, hi anaven a llegir còmics de Babar i llibres de "los Hollister", i li ho deien així, en castellà i amb hac aspirada, com si sabessin anglès i les aventures fossin més aventures només perquè els protagonistes tenien una hac aspirada al nom. Ella era conscient de què no hi podia anar a aquesta meravellosa biblioteca de l'hac aspirada sobretot perquè, quan sortia de l'escola, havia de córrer a ajudar al negoci familiar a migdia, i a la tarda, si no hi havia feina, prenia el berenar que la mare ja li havia preparat, jugava una estona al carrer sense asfaltar i se n'anava a casa amb el seus amics pirates a les jungles i les illes de Malàisia, amb un senyor boig que anava amb escuder pel món, amb un home blanc que va viure set anys en un lloc que en deien Tibet, amb un venecià que es passejava per Àsia trobant meravelles infinites, amb en un tal Jordi que feia d'aprenent de venedor en unes revistes molt velles que havia trobat per casa -i que l'avi matern aprofitava per ensenyar-li català-, amb el llibre de ciència que li havia regalat el pare i tot de descripcions meravelloses de paraules -orquesta (volia estudiar música) Descartes, máquina, anarquismo (l'avi patern n'hi havia parlat fluixet, que era de la CNT), bicicleta ...- que hi havia rere els lloms, una mica inquietants, d'una enciclopèdia de color negre que, després, va saber que era famosa.

Anys a venir va anar a la biblioteca pública, ja podia travessar sola i havien posat semàfors i tot a la Nacional II, però mai s'hi va sentir del tot còmoda, se sentia massa exposada, massa vista, massa mirada, se l'obligava a seure com cal, a mantenir silenci, a no menjar, a no comentar amb el germà, que també tenia el seu llibre, això o allò del Gran Khan, i perquè, o sobretot, els seus llibres eren seus, i de ningú més, i ella el que volia era llevar-se o passar-hi pel davant, veure'n el títol i saber que allí, a Mompracem o a Troia, hi tenia els bons amics, i tigres.

Tant li fot XCI

El millor d'aprendre és que acabes sabent que era tot allò que no sabies i que saps, també, que encara no saps que és tot allò que et falta per saber. I és que fins que no ho saps, no saps que no ho sabies!

El marit gos de Yoko Tawada

d'aquí

"La mestressa del bar tenia unes trenta notes de comandes arrenglerades davant seu, com si fossin cartes, i quan la veu d'algun client demanava alguna cosa, l'apuntava i servia una cervesa, obria una llauna de refresc o rentava gerres buides i les deixava al prestatge, treballant sense descans. Dret al fons de la barra hi havia un jove que tenia unes pestanyes i un coll molt bonics, com els d'una llama, però que no semblava gaire despert, perquè, quan la mestressa li va demanar amablement que recollís un got, ell va anar a poc a poc fins al fons del bar, ni rondinant ni afanyant-s'hi especialment, però va tornar al cap de no res sense el got i es va queixar, ple de sentiment: <<Tinc gana ...>>."

Tawada, Yoko. El marit gos. Barcelona, 2019. Godall edicions. Traducció de Jordi Mas López

Catalogació: ensopego aquest llibre per la premsa i us enumero les meves raons: 1. està ben escrit, 2. l'autora mereix atenció, per japonesa que escriu en alemany també, 3. sempre és important donar suport a les traduccions al català i més si estan ben fetes. Fora d'això, reconec que tinc un cert prejudici amb la gent que es confessa admiradora de Kafka, com l'autora, perquè això sol ser una excusa per començar a desbarrar literàriament, a fabricar textos efectistes que, al final, no treuen ben bé cap a res, però en aquest cas em deixo anar i no hi poso gaire peròs, sobretot perquè algú que em descriu "un jove que tenia unes pestanyes i un coll molt bonics, com els d'una llama" ja es mereix tota la meva confiança.

Oyû-sama de Kenji Mizoguchi

d'aquí

Oyû-sama. (La senyoreta Oyu). Japó, 1951. 94 minuts. Direcció de Kenji Mizoguchi. Guió de Yoshikata Yoda basat en una novel·la de Junichirô Tanizaki: El tallador de canyes*. Amb Kinuyo Tanaka, Nobuko Otowa i Yuji Hori.

Shinnosuke es casa amb Shizu, germana d'Oyu, de qui ell s'ha enamorat i que, com a dona vídua amb un fill, no es pot tornar a casar.

Catalogació: un thriller psicològic d'amor i desig creuats que no depassa mai la intenció. Una peça delicada i molt ben definida, amb l'afegitó de l'exhibició de l'actriu principal, Kinuyo Tanaka, de les seves habilitats amb el koto. El film transcorre en una aparent visió estàtica del paradís japonès, perfectament autàrquic, del shogunat Edo, que va aïllar el Japó durant dos-cents cinquanta anys i se'n fa referència com a referent cultural de la senyoreta Oyû. Tot està bé mentre sembli que estigui bé.

En el vídeo, veiem la Kaori Kamoto interpretant una obra de koto de Michio Miyagi.

M'agradaria dir alguna cosa del director Kenji Mizoguchi (que va néixer el 1898, com el meu avi matern) va créixer patint la misèria i els maltractaments per part del pare a la mare i la germana, a la que va acabar venent com a geisha. En les seves pel·lícules, de caire psicològic, hi trobem un impagable defensor de la condició femenina. Cal llegir-ne la biografia.

I de l'actriu principal, Kinuyo Tanaka, nascuda el 1909 i que va ser la segona directora de cinema del Japó, amb un currículum admirable digne de ser visitat.

*El tallador de canyes de Tanizaki està publicada en català a "El cercle de Viena" de Viena Edicions.

Ugetsu monogatari de Kenji Mizoguchi

d'aquí

Ugetsu monogatari. (Els contes de la lluna pàlida després de la pluja) Japó, 1953. 96 minuts. Direcció de Kenji Mizoguchi. Guió de Matsutaro Kawaguchi i Yoshikata Yoda. Amb Machiko Kyô i Mitsuko Mito.

No en tinc ni idea de cinema oriental per això, com si pincés una cirera d'un cistell -de cireres, és clar- vaig encetar un camí, desendreçat, no cal dir, de descoberta i per això, també, li vaig posar l'etiqueta de Et pourquoi pas?. Quan et passes la vida seguint els passos estrictes de descoberta acadèmica necessites, si més no jo, un espai on hi pugui regnar el caos, on tot vagi en pijama i sabatilles sigui l'hora que sigui del dia. El meu núvol privat són els aprenentatges capriciosos, fer mobles, els llibres no recomanats i les pel·lícules de cinema oriental. En aquest cas, rera l'esment que en va fer en una entrevista el director Hirokazu Kore-Eda, vaig buscar alguna pel·licula de Nagisa Ôshima, així, desmenjadament, una mica a veure quina cirera agafava del cistell. Em va aparèixer una edició de 4 CD amb Ôshima, Wong Kar-Wai, Akira Kurosawa i Kenji Mizoguchi. No era massa car i els vaig demanar. Parlo, és clar, de "remenar" en una plataforma de compres per Internet, pel que la cosa de fer-ho desmenjadament, amb la cadència displicent de com ho faria en un mercat un dia d'avorriment, és merament virtual, per descomptat. Els tres primers directors ja sabia a què anava i aquest últim -sí, el millor d'aprendre és que acabes sabent tot allò que no sabies i que encara no saps tot allò que et falta-, en Kenji Mizoguchi em va deixar bocabadada.

Acabada de veure la pel·lícula li vaig dir al meu home: "crec que acabo de veure una obra mestra" i vaig començar a buscar què havia vist. El millor d'anar així, sense cap previsió són els "eurekes". Durant la pel·lícula vaig pensar en Edgar Allan Poe i en què tenia moltes ganes de veure màscares del Teatre Nô. A la Viquipèdia, que en fa una millor, i més adequada, ressenya, no parla d'en Poe i sí de Guy de Maupassant -consulto la meva base de dades i n'he llegit dos Bola de greix i Bell amic, tanmateix no em van impressionar tant com Poe, potser per l'edat en què els vaig llegir. A Poe, el millor, sempre és llegir-lo a l'adolescència, et queda gravat a foc, bé, potser si hagués llegit primer Maupassant hagués estat a la inversa, però dubto que, per a una ment impressionable com la d'una adolescent de tretze anys, Poe passés desapercebut. Després hi ha la meva fascinació més absoluta per la semiòtica de les obres orientals on el Teatre Nô, i el kabuki, en són els campions en les seves màscares.

Catalogació: Un conte japonès sobre la guerra, l'ambició, el càstig i la resignació amb la intervenció del més enllà dins la vida dels homes i les dones. Una pel·lícula que s'ha inclòs en els reculls de les pel·lícules que cal veure i sí, tenen raó.

Jordi Pujol, la gran família d'en Maiol Roger

"Les comissions d'ADIGSA han estat una anècdota al costat de la gran història del saqueig de Catalunya, la que es fa a l'ombra del Palau de la Música. El 23 de juliol de 2009 els Mossos d'Esquadra irrompen al coliseu per investigar el buidament de fons per part dels seus gestors aprofitant les obres d'ampliació. Fèlix Millet confessa un desviament de 2,29 milions, però la investigació calcula que en són trenta-cinc. Convergència de seguida està implicada en l'escàndol. La relació de Pujol amb els Millet ve de lluny, però curiosament amb Fèlix és amb qui menys s'ha fet: el ja expresident havia estat amic del pare, fundador d'Òmnium Cultural, i dels seus germans. L'un, Joan, havia estat conseller de Banca Catalana, i l'altre, Xavier, el va col·locar de primer candidat a l'alcaldia de Barcelona.

La relació de Millet amb Convergència és ben fructífera: ..." (p. 240)

Roger, Maiol. Jordi Pujol, la gran família. Barcelona, 2015. Angle Editorial.

Catalogació: el subtítol, L'entorn a l'ombra del president, em sembla escàs, però l'ombra del president era, i és, molt allargada. Que la col·lecció sigui "El fil d'Ariadna" (no. 80) li escau d'allò més, perquè en Roger Maiol fa una feina de clarificació i composició en el temps d'un entramat del qual, certament, se'n pot parlar com d'un iceberg. La gent que fa anys que vivim al món real, sabem ben bé de què són capaces les criatures que ens acompanyen en la ruta i les de l'administració, més. Ben escrit, en un estil periodístic que el fa de bon llegir. Tot i haver estat publicat el 2015, resulta imprescindible per comprendre per què plora la criatura, en aquests moments.

Rashomon d'Akira Kurosawa

d'aquí

Rashômon. Japó, 1950. 88 minuts. Direcció i guió d'Akira Kurosawa, amb el guionista Shinobu Hasimoto i Fotografia de Kazuo Miyagawa. amb Toshirô Mifune, Machiko Kyô i Takashi Shimura entre altres.

Catalogació: els que en saben parlen d'una obra mestra del també mestre Kurosawa i no seré pas jo qui els contradigui. En qualsevol cas, potser per haver crescut llegint contes japonesos, a mi m'ha semblat perfecta.

Los niños de humo d'Aitana Castaño i Alfonso Zapico

d'aquí

"Prólogo-Jaula
Alfonso y yo pertenecemos a la primera generación en un siglo de historia de las cuencas mineras asturianas que no tiene un trabajo relacionado con la minería. Somos los primeros, en más de cien años, que no bajamos a las entrañas de la tierra, que no lavamos con nuestras manos la negrura de edificios o ropas, que no temblamos cada vez que el sonido de una sirena irrumpe en los alrededores de algún pozu anunciando la tragedia."

Castaño, Aitana - Zapico, Alfonso. Los niños de humo. Uviéu, 2018 (3). Ed. Pez de plata.

Catalogació: és el segon llibre d'història, d'històries, presentat en imatges. El primer va ser Mandela i el General, d'en John Carlin i Oriol Malet. En aquest cas és un recull d'històries sobre la cruesa de les zones mineres asturianes, com diu l'Aitana Castaño, ells són la primera generació que ja no l'ha de viure. De fet, n'han de viure una de pitjor, de cruesa, la d'haver de marxar de la teva terra perquè no hi ha opcions per viure. Pels que no en sabem un borrall del món de la minera és una molt bona fórmula per endinsar-nos-hi.

Un molt bon regal d'una mestra asturiana a una aprenenta catalana!

Tant li fot XC

Les persones ens passem la vida pontificant sobre ètica però després li posem preu a tot, sobretot entre nosaltres mateixes. No sé pas jo si som les campiones de la coherència, vaja.

Intencions

Quan Buda és un senyor dentut, no puc privar-me d'imaginar-me'l explicant les seves ensenyances parlant "zopez" i, és clar, el món passa a tenir una altra dimensió. A Hanoi em va costar molt fer cara seriosa, a Hanoi i a arreu on hi ha pompositat.

Quan vaig obrir aquest blog, tot deixant a la deriva la nau d'Un tel als ulls, va ser al mateix moment que vaig entrar en el món de la política activa, tot no pot ser alhora. El món s'acaba només va pretendre, i pretén, ser un blog de notes, una llista útil, per a mi, de llibres i pel·lícules -si no ho tinc a mà acabo comprant repetit-, un espai d'aforismes que Tant li foten a algú i un foradet en una paret per on fer una ullada, gens acadèmica, a obres que m'interessen i que, potser, algú, a partir d'aquí, tibarà del fil i ho farà cent vegades millor que no pas jo. Una mica com fer de "passallibres" (bookcrossig o filmcrossing) virtual. També, no cal dir, per tenir memòria de les poques traces que m'arriben de les aventures de mon fill petit i algunes notes amb pretensió literària que, d'altra manera, es quedarien, com tantes, en un calaix o una llibreta.

També li agraeixo a aquesta aventura l'haver-me donat un punt de fuga quan vaig patir un episodi de depressió, quan només podia expressar els meus mals mitjançant les meves vinyetes naïf perquè no em sortien les paraules. Les persones com jo sempre treballem amb paper i llapis al costat, quan parlem amb algú, necessitem el suport gràfic per acabar d'expressar qualsevol idea. De ben segur que hi deu haver una etiqueta per a això, tant li fa, a mi i a mon pare sempre ens ha salvat la vida, el pare ho feia i jo ho faig, a tota hora i sempre ens ha demostrat la seva utilitat. El pare, com jo mateixa, no llegia "seguit", quan llegim seguit no entenem els textos perquè el nostre cervell "se'n va", necessitem sempre el suport gràfic, llegia, llegim, saltant pel text, com si ens sobressin moltes paraules. He de dir que, manta vegades, sobren, però no em feu gaire cas, qui sóc jo?

Aquí és on vinc: qui sóc jo? Ningú, afortunadament. Només algú que, quan veu alguna cosa que l'entusiasma es mor de ganes de dir-li al primer que passa pel costat: Guaita què fan ara!