Total de visualitzacions de pàgina:

divendres, 14 de juliol del 2023

Quanta terra necessita una persona d'en Lev Tolstoi

 


"La germana gran va arribar al poble procedent de la ciutat per fer una visita a la germana petita. La gran estava casada amb un comerciant de la ciutat, i la petita amb un mugic del poble. Les germanes xerraven mentre prenien el te. La gran va començar a fanfarronejar cantant les excel·lències de la vida a la ciutat: quina casa més confortable i polida que tenia, que guapos que feia anar els seus nens, quines menges i begudes que tenien a taula, quin plaer passejar en carruatge o a peu i anar al teatre."


Tolstoi, Lev. Quanta terra necessita una persona. Selecció i traducció de Marta Nin. Barcelona, 2022. Comanegra.

Si sabeu la resposta a aquesta pregunta, ja teniu la clau de l'existència.

Catalogació: recull de contes del sempre imprescindible Lev Tolstoi.

dimecres, 12 de juliol del 2023

L'amo de l'univers



La butaca era prou confortable per jeure mig estirat amb les cames eixarrancades. Des de dalt veia el seu cos, obès i pelut, nu i exposat. El barnús havia quedat sota d'ell i només se'n veien les mànigues.


Feu un glop de la copa de conyac que escalfava amb la mà dreta. Als seus peus, agenollada, la cambrera amb el seu penis a la boca intentava provocar-li l'orgasme el més ràpid possible. En realitat no era una cambrera, era una puta vestida de cambrera, com ho havia demanat. La noia massa jove per ser experta començava a fer ois.


Se sentí una mica ofès, només una mica. Ell mateix reconeixia que cap dona que no fos prostituïda es posaria aquell membre tou i pelut a la boca. Tanmateix, el seu orgull de mascle, el seu orgull de membre de l'elit dels que dirigien el destí de milions de persones a Europa, l'obligà a escridassar-la.


  • Tu, meuca! - rugí mentre avançava el cap i projectava la mandíbula, igual que en les negociacions més dures amb els PIGS-, posa-hi més entusiasme, puta!


La prostituta, que probablement tenia l'edat justa per no estar cometent un delicte i que amb l'ensurt havia caigut de cul, reprengué la posició de genollons davant la tossa d'aquell animal. Es tornà a posar el membre a la boca i començà, de nou, el vaivé per aconseguir quelcom semblant a una erecció. Una companya li havia aconsellat posar el dit al cul del client: “així no poden evitar escorre's”, però ella s'havia fet una manicura preciosa, amb unes ungles llarguíssimes i estava clar que aquesta opció ja no la podia contemplar. El penis, pelut i flàccid, dins la seva boca començava a regirar-li l'estómac. Sense voler li va venir al cap la imatge d'uns àcars en la base dels pèls que havia vist en un reportatge a la TV i notà l'arcada que pujava. La va provar de controlar.


L'amo de l'univers, mentre aquella meuca esquifida provava de fer-li una mamada mitjanament decent, mirà cap a una de les finestres de la suite que ocupava a càrrec del contribuent. Algú de la neteja havia deixat una finestra entreoberta i l'aire, carregat de pluja, havia obert el batent. Començava a tronar i això el va distreure. Va fer un gruny d'enuig, ningú no feia res bé en aquest país.


Instintivament va fer el gest d'aixecar-se per tancar la finestra al mateix moment que un llamp i un tro somovien l'edifici. El gest, que agafà la puta per sorpresa provocà que li mossegués la polla, ell feu un crit, la basca que li pujava per l'esòfag a la prostituta la va fer vomitar els musclos amb patates del dinar al pubis del client.


La noia, mig marejada, amb prou feines s'hi veia, estossegant, amb les fosses nassals plenes de vòmit, la gorja de pèls del client, provant de marxar a les palpentes d'aquella habitació mentre el tipus, udolant de fàstic i ràbia, li ventava guitzes on la podia encertar.


Entretant es va sentir un “trrrrr” d'uns èlitres bategant. La Leptinotarsa decemlineata aliena al sidral que s'havia muntat en aquell espai on havia anat a parar amb un cop de vent de la tempesta, es trobà encabit en un lloc, humit i càlid, que es tancà al seu voltant provocant-li la mort.


L'amo de l'univers boquejà, alguna cosa s'havia posat a la seva tràquea, mogué els braços aletejant com un enorme i ridícul ocell. La cara, i els ulls esbatanats, caigut a la butaca amb les cames eixarrancades, talment com a l'inici. Aquesta va ser la imatge que el cos de policia més discret del país, atenent la personalitat del cadàver, va perpetrar en les fotografies de l'expedient de mort accidental.

dilluns, 10 de juliol del 2023

Espill d'en Jaume Roig

 



"Si Déu m'ajuda, entonaré el meu Espill i la meva norma i per abreujar deixaré de banda la meva infantesa. 

La meva fadrinesa i joventut les vaig passar amb mals, en servitud, desheretat, foragitat de casa, caminant camps a través. Els meus millors vint anys de vida van seer plens de prou suors, perills, esforços, ferides i nafres, i vaig començar tant bon punt mort el meu bon pare.

Encara que ell amb ma mare hi va viure poc temps, mai no els vaig veure menjar junts ni celebrar festes, mai no els vaig veure tampoc riure. Pel seu mal viure o per la mala sort que va tenir, però certament de manera injusta, per alguns mals que no declaro perquè es tracta de ma mare, mon pare de jove va patir tisi i al final va morir boig."


Roig, Jaume. Espill. Barcelona, 2023. Cal Carré. Traducció i postfaci d'Antònia Carré.

Només hi ha dues dones bones al món: l'esposa de l'autor (que no del protagonista), Isabel Pellicer i la Mare de Déu.

Catalogació: em sobta una mica l'avís sobre la misogínia de l'autor i la poca correcció política del llibre, atenent que és una obra de sàtira del segle XV, elaborada a l'ús de l'època. Probablement sigui necessària pel fet que estem parlant de fragments traduïts i que es probable que el lector no estigui al cas de la literatura medieval. Tanmateix, fa temps que tinc la mosca al nas amb tants avisos, tanta qualificació per edats, tanta explicació a l'hora d'afrontar un llibre, tanta correcció política. D'altra banda potser també cal agrair l'editorial per la divulgació del mateix. Ja se sap, res és del tot blanc o negre.

dilluns, 3 de juliol del 2023

Vocacional


de la Wiki

En James Ferdinand Knight, Jamie per la seva mare, “tu”, “cosa” o “imbècil” per la resta de la població, hagués volgut tenir amics que li fessin broma i li diguessin JFK, però en James Ferdinand Knight no tenia amics.


  • Jamie! Ja tornes a estar a la parra? - li va preguntar la seva mare mentre li llençava un bric de llet al cap des de l'altra banda de la motor-home on vivien.


No va ser a temps d'esquivar-lo i l'obre-fàcil li va fer un petit trau a la templa d'on va rajar una gota de sang. No va mirar cap al volum de roba d'abric on vivia permanentment la seva mare, damunt del llit. Va fugir corrents, posant-se les botes mentre gairebé queia pels dos graons damunt la neu. Va haver d'acabar de lligar-se els pantalons, la camisa, l'anorac, tot a fora, a -30ºC, que era la temperatura normal que hi feia a Steele Creek, prop de Fairbanks, Alaska, a l'hivern. I va sortir corrents i ensopegant en la neu cap a la feina, al bar del poble, on feia d'escarràs fregant plats i vàters, a vegades amb el mateix drap i en ordre aleatori.


Abans va passar pel caixer automàtic de la plaça per actualitzar la llibreta. Poc a poc, veia com els seus estalvis, si bé minsos, anaven creixent i l'acostaven al seu somni: marxar d'aquell cau per anar cap al sud i fer realitat la seva vocació.


Va desar la llibreta curosament a la butxaca de l'anorac i va tornar a ficar els dits, gairebé congelats, dins la manyopla, s'ajustà els cordills de la caputxa i enfilà cap a Joe's, amb els seus quatre clients habituals menjant mongetes amb cansalada i bevent whisky sense parar. El metà en l'aire dens del bar superava el CO2 de les cigarretes, però tampoc és que ho notés gaire, el seu tracte intestinal estava perfectament adaptat a l'ambient.


En entrar per la porta del darrere va trobar en Henry, l'amo, que havia comprat el Joe's en un rampell d'optimisme i que no es va veure en cor de canviar-li el nom, en la seva primera renúncia que el va dur a llanguir en aquest racó de món.


  • Ja ets aquí? -remugà de mala bava.


En James Ferdinand Knight, al que els amics, si n'hagués tingut, li haguessin dit JFK fent-li broma, assentí amb el cap i, en un moviment ràpid, s'esmunyí cap dins del vestidor, pudent i gelat, per treure's la roba i posar-se el davantal llardós. Començava la seva jornada laboral. Va agafar l'escombra i anà cap el local. En aquella hora del matí gairebé no hi havia clients, en Henry ho aprofitava per obrir llaunes de mongetes i abocar-les en una cassola, mentre fregia cansalada amb la cigarreta sempre a la boca, li agradava veure quant li durava la cendra sense caure-li on fos. En Henry li havia explicat la teoria de com, en un bar, sempre hi havia d'haver un tall de cansalada a la planxa fent-se perquè l'olor atrauria la clientela. En James Ferdinand Knight pensava que potser en un clima més càlid i amb més població potser sí que era una bona teoria, però això era Steele Creck i estaven a -30ºC.


Va escoltar com un tràiler aparcava fora. Va sonar el dring de la porta i una ombra es va retallar la llinda. Era alt i gros, com la majoria d'homes de per aquí, però no era d'aquí. Un pèl-roig barbut, d'edat indefinida i amb veu de tro va entrar i va saludar alegrement. Era evident que era foraster, aquí ningú saludava alegrement.


  • Iep, l'amo! Tinc gana, doneu menjar?


I en Henry, com si per fi algú li permetés fer el paper que s'havia atorgat en comprar el Joe's de manera excessivament optimista, va sortir de la cuina posant-se el drap al muscle i somrient.


  • Bon dia, mestre! I tant! Sou al lloc indicat.


Podríem dir que era el lloc indicat, potser perquè no n'hi havia cap més de lloc. El foraster va seure a la barra i en Henry, sense preguntar, li va posar un got al davant i l'ampolla de whisky, després va desaparèixer rere la cortina cap a la cuina per abocar mongetes i cansalada en un plat que havia netejat en James Ferdinand Knight, no sabem si abans o després de netejar el WC.


El pèl-roig va fer moure les barres amb entusiasme, ja és ben cert que el greix de porc ho millora tot. En un tres i no res va tenir enllestit el plat i va començar amb el pastís de poma que en Henry li havia posat al seu davant, sense ni demanar-li si en volia, amb un núvol de nata, o de crema d'afaitar que mai se sap.


Mentrestant, en James Ferdinand Knight romancejava, amb l'escombra al voltant d'aquell home que se li afigurava portava la seva salvació. Després d'un rot i un altre whisky d'un glop, l'home va demanar el compte. En James Ferdinand Knight va córrer al magatzem, es va treure el davantal llardós i va córrer a l'aparcament mentre es posava l'anorac.


No va haver d'esperar gaire que el pèl-roig ja sortia cordant-se la cremallera de la seva armilla de buata i s'adreçava al camió.


  • Senyor, que em podria dur? -va dir en James Ferdinand Knight, amb els ulls carregats d'esperança.


El barbut pèl-roig se'l va mirar dubtós.


  • I on creus que vaig?

  • No ho sé, on sigui m'està bé si és lluny d'aquí.

  • Baixo cap a Utah, en tens prou?

  • I tant! És perfecte!

  • Doncs puja!


Un cop dalt del camió el pèl-roig es va presentar.


  • Noi, em dic Frank, digues-me Frankie, ens queda molt camí per endavant.

  • Jo em dic JFK.


El somriure de satisfacció d'en James Ferdinand Knight en veure la cara d'admiració d'en Frankie va fer que a la vida d'en -ara ja- JFK hi brillés el sol més radiant. Les gairebé 50 hores que els quedaven de ruta, li van semblar un ritus iniciàtic per a la seva nova existència.


Van anar per la carretera sense gairebé parar. En Frankie era un home loquaç i ara feliç de tenir companyia, pel que va pagar els àpats i els motels de la ruta. En JFK reia i ho admirava tot com un infant que acaba de sortir al món. Totes les anècdotes d'en Frankie li van semblar genials i li ho va dir, i els paisatges eren espectaculars, el món li somreia, gran, enorme, meravellós i en moviment.


Van creuar el Yukon, la Colúmbia Britànica, Alberta, Montana, Idaho i, tot just entrar a Utah, a Eden, un poblet de només 600 habitants, en Frankie va tenir un infart, assegut a l'enèsima barra de bar mentre endrapava mongetes i cansalada. En JFK es va quedar sol a Eden, encara que tampoc es va sentir especialment trist. Al cap i a la fi, en Frankie no era parent seu i ell ja havia arribat prou lluny com per sentir-se feliç. Una ambulància s'havia endut en Frankie a Salt Lake City i ell ho aprofità per remenar la cabina del camió i quedar-se tot el que hi va trobar de valor, abans ja li havia regirat les butxaques mentre esperava l'ambulància. La caixa del camió no la va obrir, no sabia que transportava en Frankie, però tampoc volia embolics amb l'asseguradora que, de ben segur, apareixeria a cercar la mercaderia.


Amb uns quants centenars de dòlars, un anell de casat i un telèfon mòbil gairebé nou, en JFK va tornar al bar d'Eden. L'Eden's bar s'hauria pogut dir Joe's, o Harry's, o Frankie's, o Eddie's o el que volguessis, tots amb la barra d'acer inoxidable que netejava un home d'edat indefinida amb una baieta grisosa, o amb una noia massa pintada que mastegava xiclet. Els tamborets dels anys cinquanta que havien conegut millors èpoques i unes taules i cadires de fòrmica imitació fusta.


L'Eden's el portava un Joe, o Harry, o Frankie, o Eddie, tampoc era que l'importés gaire. Li va demanar feina amb l'excusa que en Frankie li n'havia promès en arribar a Utah i s'havia quedat penjat a causa de l'infart. Al final, el que ell volia era un sostre gratuït, pel que el jaç que li va oferir el propietari, a l'habitació de les escombres, li va semblar el paradís.


En JFK només s'havia de llevar abans de les 9 del matí, escombrar i fregar i netejar la barra, els gots i el vàter i, tot això, ja ho sabia fer, fins i tot amb un sol drap. Després podia vagarejar pel poble fins l'hora de tancar, perquè l'Eden's, ara ja enfilant cap a la primavera, no tenia gaire clientela. Es notava el canvi de latitud i les pistes de Powder Mountain ja romanien tancades.


Matava l'estona coneixent l'entorn, que era d'una natura exuberant, amb muntanyes on, a l'hivern, s'hi esquiava. Era el país, o el paradís, dels mormons li van dir i en JFK no sabia massa ben bé que eren els mormons, li sonava a religió estranya, però d'on ell venia l'única religió possible era no rebre massa cops. El que sí que veia en les seves passejades era que les dones es trobaven cada tarda a l'església, en grup, i li arribava el so de cançons i murmuris de resos.


Finalment es va decidir, era l'hora de fer realitat el seu somni, la seva veritable vocació. Es va aixecar del banc de la plaça, va sentir un crec en trepitjar una larva de Dynastes grantii, però no en va fer gaire cabal. A la botiga d'abastaments del poble també hi venien roba, era imprescindible que canviés el seu vell anorac i els pantalons, que de no ser rentats, ja caminaven sols. Va sortir de la botiga amb un somriure de satisfacció, amb roba nova se sentia mudat, malgrat que els cabells, llargs i ronyosos, no acompanyaven gaire el conjunt, i que pudia més que una guilla, ell tampoc n'era conscient.


Era l'hora de les dones a l'església i s'hi va adreçar. Va entrar amb precaució al temple. Les dones estaven feinejant amunt i avall, semblava que preparaven alguna festa perquè preparaven unes taules llargues plenes de menjar. En JFK es va plantar enmig de la sala i va cridar:


  • Dones! Mireu!


Es va obrir la gavardina, a sota anava conill, amb els camals dels texans retallats i lligats maldestrament amb un cordill que havia arrencat d'un sac d'arròs que ara s'escampava pel magatzem de l'Eden's. Va sentir que es reivindicava, que triomfava, somreia d'orella a orella, feliç, realitzat. Les dones, passat els primers segons d'estupor van fer un crit a l'hora. En JFK vivia en una món bombollejant, de bombolles de colors que esclataven al seu entorn, molt semblant a una borratxera, per això no se'n va adonar com les dones se li van tirar al damunt, algunes amb posts de fusta que es feien servir per fer els bancs del convit, i que, en menys de cinc minuts el van deixar ensangonat i en coma.


A l'hospital de beneficència de Salt Lake City hi tenien una sala dels que ja no es despertarien mai més. Als peus del llit d'un d'ells, les infermeres li deien “el president”, hi posava les sigles JFK. El respirador artificial feia el seu soroll regular. Ara ja només calia que la natura fes el seu camí, en forma d'apagada de llum, o d'ensopegada de la infermera, perquè tot acabés tenint algun sentit.

dissabte, 1 de juliol del 2023

Tant li fot CXL

Sempre que llegeixo reculls de crítica literària, i ho faig, i m'agrada, tinc la sensació de fer alguna cosa que no està prou bé, com si estigués treballant en una plataforma petrolífera amb cotilla i mirinyac.

dimecres, 28 de juny del 2023

L'últim paquicefalosaure i el meteorit


de la Wiki

La paquicefalosaure, a partir d'ara Paqui, s'estava entretenint rosegant un escarbat Darwinylus marcosi, tot i que encara faltaven milions d'anys perquè en diguessin així, el regustet del pol·len que transportava li proporcionava un petit plaer afegit.


Va aixecar el musell al cel per mirar aquell sol nou que feia dies que havia aparegut i es remogué, inquieta, amb el dubte de si s'havia d'esverar o no. Els fenòmens naturals solien ser habituals, el perill formava part de la seva existència i el seu petit cervell no solia anar més enllà del pas següent.


La Paqui veïna se li va apropar, van fregar-se les closques, de costat. No era una lluita en aquest cas, va ser un frec suau, de reconeixement.


  • Hi ha molta llum.

  • Si, hi ha un llum nou.

  • Fa bonic tanta llum tot el dia.

  • Si, fa festa, trobo.


La Paqui veïna s'allunyà unes passes, remenant en unes fulles i ensumant i bufant a l'hora. Els “hum” i “hem”, “frrrfrrrfrr” i “rrrrrrrr” amb què s'havien comunicat ara eren sons de gaudi, “crecs” i “cracs” i “bfffffrrrr” de la cerca del menjar.


La Paqui era prou gran com per moure's amb una certa precaució, tot i que la quitxalla, acabada de sortir de l'ou, se la passaven provant d'esquivar la cua d'aquesta mare de quatre metres. Va fer un parell de passes de ballarina per apropar-se a unes fulles tendres de pi, però va tornar a mirar al cel.


El nou sol semblava més gran, més brillant. Va fer el gest d'ensumar, el mateix que feia per saber si el Tiranosaure voltava a prop, però aquesta vegada provant d'ensumar aquest sol estrany i nou.


  • De què fas olor? - digué en gruny alt, però per a si mateixa.

  • No ho sabràs. - digué una veu.


Va fer un bot enrere. Els petits van fugir esporuguits a la desbandada. La Paqui va sacsejar el cap, una mica atordida. El pes de la closca de 25 cm de gruix i l'estrès provocat per allò que havia escoltat gairebé la fan caure de cua. Amb precaució, mirant de gairell el nou sol, s'hi va dirigir de nou.


  • Ets tu qui parla? Qui ets?

  • Sí, sóc jo. Sóc una pedra de l'espai que s'ha encès en entrar a l'atmosfera.


La Paqui no acabava d'entendre gairebé res del que li deia aquell sol nou, però la curiositat era més forta que la precaució.


  • I què hi vens a fer aquí?

  • Vinc a morir, impactaré en la superfície del planeta i, considerant la meva grandària i les lleis de la física, és molt probable que avui sigui el teu últim dia.

  • Què vols dir? Què em mataràs?

  • A tu i a uns quants milers de milions més, sense cap mena de dubte.

  • Em cauràs al damunt i m'aixafaràs?

  • I ara! La meva trajectòria em porta a Chicxulub, lluny d'aquí, però la meva massa, en topar amb el planeta provocarà tsunamis gegants, terratrèmols, núvols de gas i residus que acabaran amb tots vosaltres.

  • Però, per què? És que ens vols mal?

  • No, jo no vull mal a res ni ningú, sóc un cos natural de l'espai exterior a hipervelocitat, ineludible, no podràs fugir.

  • Ni tan sols ens vols per menjar?

  • Jo no menjo, ja t'ho he dit, sóc una pedra, les pedres no mengem però també podem matar. I ara prepara't, estic a punt d'impactar.


La llum es va fer més gran. De moment la Paqui no va sentir res. Chicxulub queia lluny d'on ella vivia, al nord del continent, però el silenci ominós es va anar estenent mentre s'estenia la tremolor del terra i la foscor.


  • Fill de putaaaaaaaaa!


I la Paqui va caure en una esquerda que s'havia obert a terra.

dijous, 22 de juny del 2023

Sanditon de Jane Austen

 


"No feia encara una setmana que la intuïció de Miss Diana Parker l'havia previnguda que l'aire de mar li seria probablement fatal i vet-la aquí a Sanditon, amb la intenció de fer-hi una estada més o menys llarga i sense recordar-se'n gens ni mica, de les seves prevencions. A la Charlotte li resultava impossible no sospitar un cert grau de fantasia en estats de salut tan extraordinaris. Emmalaltiments i guaricions tan fora del comú semblaven més el fruit de la diversió d'esperits ociosos i inquiets que no pas dolència i alleujament reals."

Austen, Jane. Sanditon. Barcelona, 2023. Cal Carré.

Vaig a a llibreria a cercar un llibre que havia encomanat i, al costat de la caixa -digues-los beneits als editors- hi ha la capseta de llibres de petit format que ara estan de moda. Evidentment caic en la temptació. Aquest inici de novel·la, escapçat per la mort de l'autora, té tots els elements per haver-nos fet viatjar en una història deliciosa 100% Austen. Malauradament això no va poder ser.

D'altra banda, res a veure amb la sèrie que se n'ha fet -i que sembla que es continua fent- exprement la moda Austen d'una manera força desvergonyida. Què hi farem!

Catalogació: era un "falti" que havia de tenir. 

dimarts, 20 de juny del 2023

La revolución de la proximidad d'en Carlos Moreno

 


"En cuanto científico procedente del mundo de las matemáticas, la informática, los sistemas artificiales y la robótica, apasionado por la etnometodología y las ciencias de la complejidad, estimulado por influencias transversales y multidisciplinares, me he interesado por la ciudad y he abordado, en particular, la cuestión de la resiliencia y de las ciudades en peligro, natural o tecnológico, que tienen la particularidad de estar sometidas a amenazas aleatorias, por lo que las crisis deben anticiparse.

[...]

El siglo de las ciudades es al mismo tiempo el siglo de la ubicuidad. El mundo urbano, básicamente productor de riqueza, se ha convertido en un tremendo productor - consumidor de datos en tiempo real. Sin embargo, la hiperconectividad tecnológica puede transformar a los hombres en zombis, en geeks desconectados socialmente. La idea de la hiperproximidad tiene un enorme reto que asumir: reconstruir los lazos sociales en los barrios para vivir en las ciudades a escala humana empleando la tecnología como una herramienta para recuperar el vínculo social."

Moreno, Carlos. La revolución de la proximidad. De la "ciudad mundo" a la "ciudad de los quince minutos". Madrid, 2023. Alianza Editorial.

Carlos Moreno, director científic i cofundador de la càtedra "Entrepreneurship, Territory, Innovation" en l'IAE de Paris - Universitat Panthéon Sorbonne i assessor de l'alcaldessa de Paris Anne Hidalgo, és el teòric del canvi en les ciutats per fer front reptes com el canvi climàtic i que veiem en l'organització C-40, la xarxa global d'alcaldes de les principals ciutats del món units en acció per fer-ne front o l'Agenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible.

Per qüestions laborals vaig haver de treballar amb el Pla d'Ordenació Urbanística Municipal del meu poble. En aquell moment, la meva visió era la del constructor que prova de maximitzar el benefici davant una llei municipal, tot i que hi havia massa preguntes que em feia off the record i que em quedaven sense resposta. Amb els anys vaig fer el pas a la política local i vaig poder treballar al costat de l'arquitecte redactor d'un d'aquests famosos POUM. Aleshores vaig anar veient com les meves preguntes, des de l'altre bàndol, tenien resposta. Un arquitecte d'aquest estil és un sociòleg, entre altres. És algú que influeix directament sobre el com viurem, quant costarà el nostre habitatge, com ens desplacem, on anirem a comprar, on ens curaran, en quant de temps, com passarem el nostre lleure, quin paisatge ens envoltarà ... La dualitat blanc o negre de la constructora es va convertir en l'icosaedre de la cosa pública, complex, moltes vegades dur, però sempre més brillant.

Per això, potser, m'ha quedat el defecte de llegir sobre urbanisme, entre altres. Curiosament, les conclusions que n'extreu Carlos Moreno de com ha de ser la ciutat ideal, si més no a nivell social, no deixa de ser el Poble-Sec abans de l'aparició del 600, un veïnat, en tota l'accepció de la paraula. I això em provoca més preguntes que respostes. Sento com si la meva vida fos una cavalcada infinita saltant de pregunta en pregunta a la recerca d'una resposta inexistent.

Catalogació: per a mi, i emfasitzo, per a mi, llegir sobre geografia humana, urbanisme, demografia, és especialment interessant. Per això el poso al prestatge dels "vicis privats".


dimarts, 6 de juny del 2023

Alfabets. Assaigs de literatura d'en Claudio Magris

 


"Per als grecs, un riu, l'Ocèan, abraçava i contenia el món. Per a mi, el riu que envolta la Terra és el Ganges, amb el gran curs del qual comencen Els misteris de la jungla negra de Salgari, el primer llibre que vaig llegir i, per tant, el que estava destinat per sempre a ser, en certa manera, el Llibre, la trobada amb la paraula que conté la realitat i alhora la inventa. A dir veritat, vaig començar a llegir-ne la segona part, quan en Tremal Naik, obligat a servir el thugs per alliberar l'estimada Ada, fa veure que entra al servei dels anglesos amb el nom de Saranguy; feia poc que jo havia fet sis anys i acabava d'aprendre a llegir, i la primera part me l'havia llegit la meva tia maria, un trosset cada dia, quan jo encara no sabia desxifrar l'alfabet."

Magris, Claudio. Alfabets. Assaigs de literatura. Barcelona, 2010. Edicions de 1984. Traducció d'Anna Casassas.

És clar, si enceto un llibre amb una magdalena proustiana en versió Salgari sé que ja no el deixaré, perquè Saranguy, i l'obra completa de Salgari, també forma part de l'imaginari de la meva primera infantesa, regal del pare, i em garanteix que aquest llibre d'assaig sobre literatura em parlarà en un registre que comprenc. El que sí que sé és que el llibre trigaré a llegir-lo. Llegir assaig no és el mateix que llegir un relat i, amb Magris, em passa que m'aturo en un paràgraf, cerco el llibre del que parla, vaig i vinc, entro i surto i, finalment, quan ja no em queda cap més pàgina, em sento trista i frustrada, i provo de connectar el llibre al Wi-Fi a veure si hi ha actualitzacions ... D'ençà que em vaig trobar a mi mateixa intentant ampliar una fotografia d'un llibre amb dos dits ja sé que he perdut el senderi amb la digitalització.

Catalogació: necessari si t'interessa la literatura, o la democràcia, o la realitat social, o Europa, o ...

diumenge, 14 de maig del 2023

Précis des guerres de César de Napoléon Bonaparte

 


"1836. quinze ans après la mort de Napoléon 1er (5 mai 1821) paraît chez un éditeur parisien de renom, Charles Gosselin, un petit volume intitulé Précis des guerres de César par Napoléon, écrit par M. Marchand, à l'île de Sainte-Hélène, sous la dictée de l'Empereur suivi de plusiurs fragments inédits. 1836: depuis treize ans la légende napoléonienne peut se nourrir de l'immense succès de librairie de Las Cases (le Mémorial de Sainte-Hélène s'est vendu à plus de 800.000 exemplaires à partir de 1823). 1836, cette année-là précisément, la sixième du règne de Louis-Philippe (1830-1848), Lois-Napoléon Bonaparte, le futur Napoléon III, obtient de s'exiler aux États-Unis à l'issue de sa tentative de soulèvement à Strasbourg et les complices de ce pronunciamiento bonapartiste sont bientôt acquittés sous les appleudissements. Le souvenir de Napoléon 1er est si fort parmi les "patriotes" hostiles à la monarchie de Juillet que la prudence a commandé cette indulgence des juges à l'égard du neveu. C'est donc dans un contexte troublé, un contexte de mémoire vive, qu'est imprimé le texte dicté par l'empereur au valet de chambre qui l'avait suivi à Sainte-Hélène et qui, jusqu'à sa mort, lui est demeuré fidèle."

Bonaparte, Napoléon. Précis des guerres de Cesar. París, 2017. Ed-. Chronos.


De ben segur que Napoléon no passarà a la història com un gran comentarista, ni com un gran escriptor, de fet tampoc li fa cap falta perquè, entre altres coses, bones o dolentes, ell ja hi és a la Història, fet i fet, ell és Història en majúscules. En aquest llibre hi ha moments "cunyats" del tot fascinants, que no m'hagués volgut perdre mai.


Catalogació: una biblioteca que tingui autoestima ha de comptar amb aquest llibret. Altrament, es perd l'ocasió d'épater les invités à la maison.