Cita

Qui controla el passat, també controla el present i el futur.

George Orwell

Perdonin que no em disculpi

Licantropia

Ara mateix sóc incapaç de recordar com és que m'ha arribat a les mans la segona edició del llibre Licantropia d'en Carles Terès, sobretot pel poc afeccionada que sóc a les històries del tipus que suggereix el títol i per l'angúnia que em fan els premis literaris, però el motiu que hagi fet que aterrés a les meves mans tant li fa, el cas és que ha estat així, i me n'alegro.

Una malaltia psíquica o una maledicció genètica? En qualsevol cas una bona excusa per endinsar-se en un paisatge, el Matarranya i en un llenguatge, el català més occidental (si algú en vol dir lapao allà ell, jo m'hi nego en rodó), d'una riquesa i expressivitat inqüestionables.

Com a prova li ensenyava una porta condemnada que hi havia a l'extrem oposat. "La porta que mai més no s'obrirà", li havia dit. Recordava que aquella frase l'havia colpit perquè, per alguna raó (potser per l'aspecte indestructible de les pedres que l'obstruïen) havia capit el significat rotund de "mai més". Algú, feia molts anys, havia tapiat una porta per la qual mai més ningú no passaria. Mai més. (180-1)

Carles Terès. Licantropia. Barcelona, 2013(2). Edicions de 1984.

Un bon llibre sol tenir un gran poder: l'evocació. I en aquest episodi he recordat una paret del primer pis de casa dels meus avis materns, just "a la ratlla", a Almacelles (Segrià), on s'hi dibuixava una porta que havia existit i que comunicava amb la casa veïna. Una porta tapiada és un espai singular, manté una espècie d'estatus humà que la fan distinta a una paret. Per les parets no hi traspassen persones, però aquella paret, malgrat la seva solidesa, ha estat traspassada, ha estat viscuda, i, d'alguna manera, et pot arribar el ressò de les passes d'aquells que han fet el viatge d'una banda a l'altra. Qui? per què? quan? com? amb qui? cap a on? a fer què? ... semblen gravades al damunt del material que l'omple.

Catalogació: sense artifici sobrer -recordem que la simplicitat és una de les fites més complicades d'assolir en literatura-, passa a bon ritme i et fa protagonista com les millors novel·les de gènere, tot i que no sigui una novel·la de terror, i té l'afegit de poder paladejar el llenguatge saborós del ponent.

i ...

EQUUS

It's a boy

La ciència que tot ho justifica

i seguim conversant

conversant-nos al damunt

...

- Potser ara és aquella edat en què cristal·litzen tants aprenentatges, tu ho has aconseguit.

- No hi pateixis, quan sigui l'hora ho sabràs.

- Segurament, però ja em fa falta. Som una generació que viu de les notes a peu de pàgina i les cites bibliogràfiques, potser és el moment d'espolsar-nos-les i crear sense complexes.

- El segle XX, amb tanta experimentació i tants llenguatges sembla haver mort l'art.

- Però tu treballes contínuament amb jovent i saps que no és així, que es fan les mateixes preguntes i cerquen noves respostes. És la millor manera de no morir de pessimisme. El món no canvia tant, canviem les persones, ens fem vells i pessimistes, perquè sabem que hem de morir, perquè el nostre cos sap que ens cal morir, per això és incapaç de conservar l'impuls de la jovenesa i, de sobte, el menjar ja no té el mateix gust d'antany, ni la llum és la mateixa, ni les persones són tan amables, ni els fills tan amorosos, ni les gents tan belles, i fem de la queixa el nostre motiu de viure.

Transcripció de la part d'una conversa mantinguda, la part real i la part imaginària. Qui va dir què, no importa, el núvol ens envoltava i les idees dansaven al nostre voltant.

Tant li fot XXVI

D'ençà que em bellugo per això de la cosa pública, he passat de ser raonablement escèptica a cínicament descreguda.

I és que molts matins, si comets l'error de posar cares al bé públic, segons quines se t'apareguin, només et vénen ganes de tombar-t'hi, i als carlins que els mati Déu.

Mode veig la misantropia al final del túnel ON