Licantropia

Ara mateix sóc incapaç de recordar com és que m'ha arribat a les mans la segona edició del llibre Licantropia d'en Carles Terès, sobretot pel poc afeccionada que sóc a les històries del tipus que suggereix el títol i per l'angúnia que em fan els premis literaris, però el motiu que hagi fet que aterrés a les meves mans tant li fa, el cas és que ha estat així, i me n'alegro.

Una malaltia psíquica o una maledicció genètica? En qualsevol cas una bona excusa per endinsar-se en un paisatge, el Matarranya i en un llenguatge, el català més occidental (si algú en vol dir lapao allà ell, jo m'hi nego en rodó), d'una riquesa i expressivitat inqüestionables.

Com a prova li ensenyava una porta condemnada que hi havia a l'extrem oposat. "La porta que mai més no s'obrirà", li havia dit. Recordava que aquella frase l'havia colpit perquè, per alguna raó (potser per l'aspecte indestructible de les pedres que l'obstruïen) havia capit el significat rotund de "mai més". Algú, feia molts anys, havia tapiat una porta per la qual mai més ningú no passaria. Mai més. (180-1)

Carles Terès. Licantropia. Barcelona, 2013(2). Edicions de 1984.

Un bon llibre sol tenir un gran poder: l'evocació. I en aquest episodi he recordat una paret del primer pis de casa dels meus avis materns, just "a la ratlla", a Almacelles (Segrià), on s'hi dibuixava una porta que havia existit i que comunicava amb la casa veïna. Una porta tapiada és un espai singular, manté una espècie d'estatus humà que la fan distinta a una paret. Per les parets no hi traspassen persones, però aquella paret, malgrat la seva solidesa, ha estat traspassada, ha estat viscuda, i, d'alguna manera, et pot arribar el ressò de les passes d'aquells que han fet el viatge d'una banda a l'altra. Qui? per què? quan? com? amb qui? cap a on? a fer què? ... semblen gravades al damunt del material que l'omple.

Catalogació: sense artifici sobrer -recordem que la simplicitat és una de les fites més complicades d'assolir en literatura-, passa a bon ritme i et fa protagonista com les millors novel·les de gènere, tot i que no sigui una novel·la de terror, i té l'afegit de poder paladejar el llenguatge saborós del ponent.