Dung che sai duk de Wong Kar-wai

Dung che sai duk (Ashes of time Redux). Hong Kong, 1994. 97 minuts. Direcció i guió de Wong Kar-wai. Música de Frankie Chan. Fotografia de Christopher Doyle, amb Leslie Cheung, tony Leung Ka Fai, Brigitte Lin, Tony Leung Chiu Wai, Jacky Cheung, Carina Lau, Maggie Cheung.

Un home en un punt del desert és l'encreuament de diversos personatges i cinc històries curtes. He llegit diverses sinopsis però, per a aquesta pel·lícula, acaben essent més caòtiques que la pròpia història, si més no a priori. Quan estudies, sempre et diuen que el tema que descriu l'obra cal que faci, com a molt, dues ratlles. Crec que me n'he sortit amb menys.

Catalogació: no ha estat considerada una gran pel·lícula i, a més, m'he hagut de conformar amb la versió Redux, pel que em quedo amb les ganes de la versió primera que sembla que només es distribueix als països asiàtics. Tanmateix, com què és qui és el director i són quins són els actors em deixo anar, gaudeixo de la fotografia de Christopher Doyle, que em duu a altres pel·lícules que adoro, en l'impressionisme de la fotografia de les escenes de lluita, penso en Hero de Zhang Yimou (Doyle també en va fer la fotografia), en John Ford, en John Huston, en Tarantino ... i, de ben segur que l'erro, perquè no en sé prou, però m'alimento de flaixos i ja m'està bé. Els actors cals esmentar-los perquè són del milloret de l'escena del cinema asiàtic, actors que trobem en la majoria de les millors produccions i que, per ells mateixos, ja omplen la pantalla.

No apta pels que no siguin fans del director.

Tant li fot LXXXIX

La cultura ens fa més incultes, afortunadament.

Senjo no Merry Christmas de Nagisa Oshima

d'aquí

Senjo no Merry Christmas (Bon Nadal, Mr. Lawrence). Japó, 1983. 124 minuts. Dirigida per Nagisa Oshima.

A veure, per on començo. El director Nagisa Oshima a casa nostra, sobretot per una generació, fou el director de la pel·lícula de L'imperi dels sentits, que, en aquella temporada, semblava que no hi hagués cap més obra cinematogràfica en tot el món. Pels que no us sona: les cinquanta ombres, al seu costat, no es mereixen ni el tractament de titular.

La música de Ryuichi Sakamoto, el guanyador de l'Òscar a la millor banda sonora per L'últim emperador d'en Bertolucci el 1987 i que també fa el paper de comandant del camp de presoners obsessionat per l'ideal samurai.

I, si al repartiment hi afegeixes David Bowie, Takeshi Kitano i l'escocès, de pare italià i mare irlandesa, Tom Conti ja tens alguna coseta (ehem!) amb què començar a fer una pel·lícula.

Catalogació: la veritat és que els xocs culturals entre presoners europeus i japonesos no és pas un tema gaire innovador, però la pel·lícula tampoc és pas d'abans d'ahir. No estic gaire convençuda del seu valor com a obra en sí mateixa, la música és excel·lent però un guió extret de dos llibres d'en Laurens van der Post (no us perdeu la seva biografia, interessantíssima) i un posat potser massa histriònic, en aquest cas dels actors occidentals -als orientals ja se'ls suposa-, m'ha fet pensar en què, a vegades, quan vols dir massa coses en massa poc temps: less is more. Però bé, hi ha en Bowie i en Kitano, i, per a mi, esclava de les meves flaqueses, ja m'està bé tot el que hagin fet o facin.

Merry Christmas, Mr. Lawrence!

Els àngels em miren d'en Marc Pastor

d'aquí

"Fan veure que no hi soc, distrets, mentre interpreten una peça silenciosa, un concert inaudible, trompetes i violins congelats en el temps i l'espai, una música que només puc sentir jo. però sé que em miren, desafiants, les ales en punxa com les orelles d'un gos perdiguer que veu moure's un conill entre els arbustos, alçant-se en bloc amb la displicència llòbrega del bronze en la penombra del vespre.

Malparits"

Pastor, Marc. Els àngels em miren. Barcelona, 2019. dgt. Amsterdam

Catalogació: al principi em perdia, però em passa sempre amb les novel·les corals i, a més, aquesta novel·la no és un llibre de lladres i serenos, no és un llibre de bruixeria, ni és una ucronia d'una independència declarada i els seus resquills poc afortunats, no ho és i ho és tot. Poc puc dir sense declarar la meva admiració cap a en Marc Pastor i la seva capacitat a l'hora de fer-te entrar per la porta d'un llibre. En cauran més.

Diari de bord. Data estelar: 250719. Dia 102

- Ei! ja he tornat del mont Olimp!

- Ei! i què tal? tot bé?

- Bé, si, però no he vist res perquè hi havia boira.

- Ja passa això, has donat expressions al senyor Zeus?

- De part teva.

- Gràcies!

I, aquesta tarda, hem dut el fill gran a prendre un avió que diu que es passarà un mes fent tombs per Indonèsia, Malàisia i Singapur només amb una motxilla i havent-se muntat ell sol el viatge.

En fi! que no em puc queixar. No vols caldo? Dues tasses!

Una fucking cuca de llum man

Avui he acceptat sopar al pati de casa. Cal dir que no sóc gaire procliu a l'aire lliure al vespre perquè servidora, 0-, és com un repunyeter self-service pels mosquits. Tanmateix m'agrada el pati de casa, on hi planto tomaqueres i on em penso, una mica, com si fos la mare d'en Gerald Durell a Corfú. Tota la vida, macos, he volgut ser com la mare d'en Gerald Durrell a Corfú.

Planto tomaqueres per tres motius. El primer perquè m'ho va demanar el pare en el seu llit de mort. Quan ens vam despedir vam estar xerrant estona, i una de les últimes coses que em va dir va ser: no t'oblidis de plantar tomaqueres. I, servidora, com a bona filla, va plantar tomaqueres, encara que, fins aleshores, em podia considerar tan pagesa com un minipímer. Segon motiu pel que planto tomaqueres és perquè el meu professor de filosofia considerava que era imprescindible, i jo, hi ha coses que no discuteixo. I tercer, per un vici privat, tothom en té els seus: adoro els fractals, m'obsessionen i les tomaqueres, què voleu!, fractalegen.

Tanmateix, cal dir-ho tot, el pare també em va dir que calia fangar el petit tros de terra del pati de casa. Quan duia un metre quadrat de girar la terra vaig decidir que si havia de fangar, i aconseguir uns bíceps que ni el Xvarzeneguer dels nassos, la filla de ma mare se'n desdeia de la promesa feta al pare en el seu llit de mort, ergo, s'imposava una recerca bibliogràfica per tal d'escatir fórmules d'aconseguir que les tomaqueres fessin el seu fet sense haver de semblar una candidata a miss bíceps, categoria veterans, of course.

En aquestes va caure a les meves mans un llibre d'en Masanobu Fukuoka, un senyor japonès a qui alguns consideren el pare d'això anomenat permacultura o agricultura natural, que, calla, ves que no sigui una cosa d'aquestes que feien els nostres avis! El cas és que, segons el gran Fukuoka jo m'estalviava de cavar com si el món s'acabés i vaig començar a plantar tomàquets sense tocar gran cosa, permetent a les bestioles de nostrusinyó que campessin per ca meu, sobretot les del regne dels insectes i fent tot de cosetes per tal de intentar trobar un equilibri que, diuen, és la cosa més millor del món mundial perquè la cosa hortolana funcioni.

Avui, després de dos anys de collir tomàquets d'una mida considerable -a l'hivern planto bròquils i faves perquè diuen que aporten nitrogen al sòl, que és cosa bona per la tomatada- tot i sopant amb el parello, s'ha encès un llumet, un petit led enmig de la verdor.

Una cuca de llum!

Puc comptar els anys que feia que no veia una cuca de llum! I, finalment, li he dit al pare, habitant d'un núvol d'un cel en el que no crec: veus? me n'he sortit, una cuca de llum!

Una fucking cuca de llum man & happiness

Diari de bord. Data estelar: 190719. Dia 96

Veig que ja fa 96 dies que el nostre petitó (recordem, 29 anys, 1,75m, 70 kg, i barba llarga) es fora de casa, a Thessaloniki, rera l'assumpte del seu amic sirià i, suposo, altres afers que no ens explica, ni cal. La comunicació sempre ha estat del tipus: "ei, fill, què tal?", "tot bé, mare", amb la freqüència d'un cop cada quinze dies. De tant en tant son pare diu que veu que s'ha connectat a la Xarxa, el que vol dir que, com a mínim, el seu aparell electrònic està viu. Amb els anys ja hem anat fent a aquest ritme i, fet i pastat, està bé, és la seva vida i la viu ell. Poques coses els he explicat jo als meus pares i estàvem més a prop.

Ahir vespre va ser més explícit:

- Pares, estaré fora de cobertura uns dies, me'n vaig a la muntanya, al mont Olimp.

- Ok, fill, records a Zeus. I ves amb compte!

I és que, l'última frase, quan et neix un fill, ja te la insereixen de sèrie.

Han Gong-Ju de Lee Su-jin

d'aquí

Han Gong-Ju (Princesa). Corea del Sud, 2013. 112 minuts. Dirigida per Lee Su-jin. Guió del mateix director.

Una adolescent es traslladada forçosament d'una escola a una altra per un motiu, en principi poc clar. Sembla que ella en sigui responsable però en el decurs de la pel·lícula anem veient la veritable trama.

Catalogació: avui, els abusos sexuals estan a l'ordre del dia en els nostres informatius. Sembla, però, que cada vegada callen més les veus que responsabilitzen la víctima del crim rebut, malgrat que, hores d'ara, encara les dones, i sobretot les adolescents, s'han de sentir a dir allò de: no vagis aquí, no et vesteixis així, no ballis així ... veure allò que passa prop de casa des d'una altra cultura et fa més sensible a un problema i als detalls que pots acabar per no tenir en compte pel fet de tenir-los massa interioritzats.  

Tant li fot LXXXVIII

Hi ha gent que no ho sap però, cultivar la irrellevància és un art en el que ben pocs destaquen.

3 nits de torb i 1 Cap d'Any d'en Jordi Cruz

d'aquí

"... tot va començar deu dies abans, el 21 de desembre. Fins aleshores, el Pirineu estava ben pelat i la neu era molt escassa. Les estacions d'esquí, sobretot les del Pirineu oriental, només tenien obertes algunes pistes amb gruixos molt modestos. Les precipitacions no arribaven i l'anticicló feia que la temperatura no fos prou baixa per a la producció de neu artificial, cosa que per altra banda és força habitual a principis del mes de desembre al Pirineu català.

Però a partir del dia 21 tot va canviar. Entre la nit del 21 i el dia 23, un temporal de llevant va portar pluges molt abundants a les comarques de Girona, amb quantitats que fins i tot van superar els 200 litres per metre quadrat en alguns punts, que van provocar crescudes de rius, inundacions, talls de llum i de carretera, i fins i tot cinc víctimes mortals en accidents de trànsit."

Cruz, Jordi. 3 nits de torb i 1 Cap d'Any. Crònica d'una tragèdia al Pirineu. Barcelona, 2019 (3). Símbol editors.

El torb és un fenomen que deixa petjada, recordo com el pare m'explicava haver-lo viscut a Ulldeter quan era un jove muntanyenc, ell arrecerat en un refugi. Els darrers dies del 2000, però, va succeir una de les pitjors tragèdies, si no la pitjor, del Pirineu català.

Catalogació: Amb el Balandrau com a pivot, en aquest llibre hi trobem una molt bona reconstrucció periodística d'un temps que va costar diverses vides. Un drama del qual, hores d'ara, encara costa refer-se. Potser perquè les catalanes tendim a creure que vivim en un país massa petit com perquè passi res prou dramàtic. El meteoròleg Jordi Cruz i Serra fa un molt bon treball en aquesta reconstrucció.