Tant li fot XCIII

Crec que no m'atreveixo a nedar pel mateix que mai he estat capaç de baixar per un tobogan sense provar de parar-me a la meitat, mirar al meu voltant, i gaudir de la sensació de control. Alguna cosa, temps enllà, em va activar aquest mecanisme i, ai lassa!, mai més s'ha desactivat.

Les fronteres interiors d'en Manuel de Pedrolo

"El sogre li havia dit:

- Vas demostrar un egoisme ...!

Què podia replicar? Era clar que per a l'home no hi havia manera de justificar aquells onze anys d'exili. Que havia fet res, potser? Per a ell i per a la Cecília tot es reduïa a això: ¿que potser vas fer alguna cosa? Naturalment, volien dir: que potser vas assassinar, o robar, o ...? Els vencedors havien declarat solemnement que només serien castigats aquells que tinguessin les mans brutes de sang. I ells dos s'ho crien a desgrat de les proves en contra. Semblava que no s'adonessin que les mans brutes les hi tenien tots els homes i dones que feren la guerra. I ell l'havia feta a consciència des del primer moment, generosament vessat per una causa en la qual creia, en la qual no havia deixat de creure mai, ni ara."

Pedrolo, Manuel de. Les fronteres interiors. Barcelona, 1977. Ed. Laia.

Catalogació: dins la tetralogia "La terra prohibida", a Les fronteres interiors Manuel de Pedrolo ens presenta l'Albert Cros, un home que, després d'onze anys exiliat a França, retorna a una família amb la que ja no es reconeixen, malgrat l'acceptació, i una vida gris en un món que ha acceptat la grisor per tal de sobreviure. Interessant comprovar com molts diàlegs poden ser perfectament trasplantables a dia d'avui.

Diari de bord. Data estelar: 240919. Dia 163

Aquest és el Jordi, ho poso perquè ell ha estat el que ha publicat un videoblog a Facebook, aquí, i entenc que s'ho passa bé fent-ho. No m'amago l'orgull que en tinc dels meus fills, com és normal en qualsevol mare. El Jordi, a més, va ser un nen que va patir força durant un temps de la seva infantesa, una afecció de tipus al·lèrgic el deixava cec i, finalment, ens en vam sortir, van ser uns anys complicats. Potser per això penso que patir pel que fa, si el fa feliç, no té massa sentit. Ara és un home alt, fort i barbut, com podeu comprovar, una mica arrauxat i que ho dóna tot per tothom... vaja, un digne fill, nét, besnét i rebesnét. Certifico.

Pujant al Mussala, hores d'ara camí de Romania.

Diari de bord. Data estelar: 180919. Dia 157

- Ei, pare! arribo avui a Sofia. He estat uns dies per les muntanyes i vaig pujar el Mussala, el pic més alt dels Balcans! Tot bé! una abraçada!

Doncs, això, que sempre ens salva la muntanya, als de casa.

Tant li fot XCII

En aquesta vida, la de cadascuna, hi ha tantes possibilitats d'esguerrar-la i em mereix tant respecte la gent, que sempre prefereixo parlar de fracassadores, com un estat transitori, que no pas fracassades.

Crónicas marcianas de Ray Bradbury

d'aquí

"¿Qué ha hecho este hombre de Illionois, me pregunto, al cerrar las páginas de su libro, para que episodios de la conquista de otro planeta me llenen de terror y de soledad?"

Jorge Luis Borges, al Pròleg

Bradbury, Ray. Crónicas marcianas. Barcelona, 2012. dgt. Ed. Planeta.

Catalogació: tenia la sensació que ja l'havia llegit, i per les dates de la traducció al català feta per en Quim Monzó, sobre el 84-85, es probable que la llegís quan treballava en una llibreria i devorava tot allò que arribava. Tanmateix no el tenia físicament i, al final, el vaig comprar en e-book, en castellà, perquè cada dia m'ho miro més això de tenir l'espai ocupat. Bé, com a ciència ficció és un desastre, això no cal dir, però aleshores cal veure quan està escrit, el 1945, i en quin context i aleshores t'ho pots mirar més com un llibre de contes més de guerra, invasió, colonització, racisme ... vaja, totes alegries que com capaços de donar-nos els éssers humans, que hi ha dies que penses que si no fos per la xocolata difícilment pagaria la pena tot plegat en aquest manicomi rodó. D'aquells llibres que cal llegir per saber que els has llegit, per veure com es veia tota aquesta cosa de la colonització espacial després de la Segona Guerra Mundial. Llegint el Pròleg de Borges tinc la sensació que m'he fet molt vella, perquè la santa innocència de tot plegat, d'en Bradbury i d'en Borges, em semblen, gairebé, imperdonables, fins que me n'adono que ells no van viure la nostra Humanitat, que la seva no vivia, dia rere dia, immergida en el desastre. He vist que hi ha algú que els qualifica de ciència ficció poètica i potser sí que acceptarem marcià com a animal de companyia.

Horí, má panenko de Milos Forman

d'aquí

No sé si a vosaltres us passa, però a mi, això de posar a la prestatgeria segons quin llibre al costat de segons quin altre em causa un desassossec difícil de suportar i, per això, la meva selecció als prestatges està configurada de la següent manera: respecte reverencial i lectura continuada, respecte i relectura ocasional, conyes marineres vàries d'una sola lectura i absoluts desastres que, malgrat tot, encara no m'atreveixo a llençar, per no dir que mai faria bookcrossing amb un llibre dpp (de puta pena), respecto massa la gent i el meu (suposat) prestigi, també.

Per això, per aquestes dèries particulars que em fan sospitar que, si hagués anat a l'escola ara, hauria acabat medicada sota algun diagnòstic d'aquests que es fan, quan m'enfronto a un llibre com el de 1001 películas que hay que ver antes de morir, una de les coses que em fascinen és quines pel·lícules comparteixen espai.

D'altra banda, la Mercè Piqueras, del blog "La lectora corrent", una dona a la que admiro i estimo, em demana que digui alguna pel·lícula més del llibre. La veritat és que tinc la idea d'anar saltironant, amunt i avall fent tastets en aquesta obra. No em penso comprar pas les pel·lícules -només compro cinema oriental i del que sé que m'agradarà-, però n'hi ha algunes a les que m'agradaria fer-ne una excepció. Per fer-li cabal a la Mercè, i ja que vaig parlar de la primera pel·lícula que recomanava el llibre, me'n vaig a l'última i m'agafa una mica d'angúnia. Una de les raons per les quals sempre s'han de posar en quarantena aquests cànons és la política: els autors d'aquests llibres tendeixen a no voler ser "injustos" amb els països, per exemple, i per això hi inclouen films que, amb tota la franquesa, no sé jo si aguanten el nivell que, suposadament, se'ls exigeix, per no parlar de la "política editorial", que això dóna molt. L'última pel·lícula, en aquesta edició, és Ocho apellidos vascos, que dius: calia? Doncs sí, sembla que és la pel·lícula espanyola més vista de la història i que, per tant, i com a tal, mereix estar dins d'aquest llistat. Bé, no la comentaré, l'he vista i no he rigut, però és clar que jo tinc un dèficit en el sistema còmic i que, per tant, quan jo ric la gent està seriosa i quan la gent es descollona viva jo miro al voltant amb cara d'estar convençuda que m'he adormit uns segons i m'he perdut alguna cosa.

Vist el fracàs en el sistema -primera i última- opto per obrir a la babalà i em surten les pàgines 470-471. A la 470 hi ha una pel·lícula que, si la trobés a un preu acceptable i subtitulada en algun idioma intel·ligible per a mi, la compraria: Horí, má panenko (El ball dels bombers) de Milos Forman, una obra de comèdia negra, crítica amb els mals de la societat d'estil soviètic. Aquesta pel·lícula sembla que fou un dels motius pels quals el director va desertar a occident. És interessant llegir l'article de la Viquipèdia i veure com la pel·lícula es va veure arrossegada pels vaitots de la Primavera de Praga, l'abandonament financer de Carlo Ponti i, finalment, rescatada, pel·lícula i director, per François Truffaut, o sigui: un munt de tall.

Horí, má panenko (El ball dels bombers). Txecoslovàquia, 1967. 71 minuts. Direcció de Milos Forman. Guió de Milos Forman, Ivan Passer i Jaroslav Papousek, basat en una experiència real del mateix director. Nominada, el 1968, a l'Oscar per la millor pel·lícula de parla no anglesa.

Catalogació: m'agradaria molt veure-la.

Ah! sí, i connectant amb els primers paràgrafs, a la pàgina 471 hi ha The Jungle Book (El llibre de la selva) de Wolfgang Reitherman, 1967. La pel·lícula Disney per excel·lència, que sí, que l'he vist i que no hi ha més història -no cal que us digui que no sóc gaire Disney-, i que, quan tanqui el llibre, em farà una mica de nosa pensar que ambdues pel·lícules romandran acarades fins al final dels dies del llibre. Ben pensat, estic convençuda que ara em medicarien, i això que a l'escola no veurien totes les meves angoixes que em porten a posar rectes els quadres fins i tot d'oficines bancàries!

Diari de bord. Data estelar: 290819. Dia 137

- Hola fill, què tal, tot bé?

- Ei, pare, tot genial, si, per casa tot bé?

- Si, per casa tot ok.

- Per cert, pare, aviat començaré a fer autoestop cap al nord, camí cap a casa, però vull anar per Bulgària i Romania a pujar muntanyes i no tinc ni un duro XD voldries enviar una mica de pasta per comprar menjar? així puc cuinar i passar alguns dies sense haver de baixar cap els pobles!

Quan va tornar son germà de Singapur ja ens va dir que havien parlat de què se'n volia anar a Bulgària. No sé perquè mai m'ha fet peça aquest país, com Romania tampoc, i sé que són països amb paisatges meravellosos però, a vegades, pot més la idea que te n'has fet a base d'anys de notícies escasses, negatives i, segurament, esbiaixades. En qualsevol cas m'alegra saber que els germans es parlen, fins i tot quan estan fent tombs pel món.

Al final descobrim que l'aplicació fotogràfica del Google Translate és molt útil davant la fotografia de la llibreta d'estalvis d'un amic -en grec, és clar-, a la qual hem de fer la transferència perquè ell la pugui cobrar ja que no hi ha manera que li funcionin les targetes arreu. Ara, feta la transferència a en Konstantinos, ja tindrà una mica d'efectiu per comprar sopes de sobre i sobreviure a les muntanyes de Bulgària i Romania.

1001 películas que hay que ver antes de morir d'Steven Jay Schneider

d'aquí

Schneider, Steven Jay. 1.001 películas que hay que ver antes de morir. Barcelona, 2018 (22ed actualitzada al 2018). Ed. Grijalbo.

Catalogació: m'agraden el cànons i els que, com aquest, es van actualitzant, més. I sí, és un capritx (barat) que em fa il·lusió.

La primera és, doncs, Le voyage dans la Lune, de Georges Méliès, al 1902, considerada el primer film de Ciència Ficció i el primer curt "llarg" (aleshores es filmaven 2' i aquest en fa 14') i on Méliès, un tipus força especial, fa d'actor, guionista, productor, escenògraf, dissenyador de vestuari, director de fotografia i efectes especials, i se'n surt amb nota.

Hakuchi d'Akira Kurosawa

Hakuchi (L'idiota). Japó, 1951. 167 minuts. Direcció Akira Kurosawa. Guió d'Akira Kurosawa i Eijiro Hisaita basat en la novel·la homònima de Fiodor Dostoievski. Amb Toshirô Mifune (Rashomon), Masayuki Mori, Setsuko Hara (actriu d'Ozu), Takashi Shimura, Yoshiko Kuga, Chieko Hgashiyama.

Diu la Viquipèdia:

"Al principi pretenia ser una pel·lícula en dues parts amb una durada de 265 minuts. Després de la mala recepció, l'estudi realitzà una versió més curta, i fou severament tallada. Això es feu en contra dels desitjos de Kurosawa. Com l'estudi va considerar la nova versió encara massa llarga Kurosawa, irònicament, va suggerir que la tallessin de manera longitudinal. Segons Donald Richie, no hi ha cap còpia de la versió original de 265 minuts. Kurosawa retornaria a l'estudi Shochiku quaranta anys més tard per fer Rapsòdia a l'agost, i, segons Alex Cox, va buscar en els arxius de Shochiku la versió original. Kurosawa explica: "De totes les meves pel·lícules, la gent m'escrivia per saber més sobre aquesta... ... Jo havia volgut fer L'idiota molt abans que" Rashōmon. Des de petit que m'ha agradat la literatura russa, però trobo que Dostoievski és el millor i sempre havia pensat que aquest llibre seria una pel·lícula meravellosa. Encara és el meu autor favorit i crec que és l'únic –i ho segueixo pensant– que escriu amb més honestedat sobre l'existència humana."

Catalogació: pels estàndards actuals, potser és massa llarga, sobretot com a pel·lícula, no sé pas si hagués pogut veure la versió de 265 minuts d'una tirada, però amb 167 he quedat satisfeta. Un detall que m'agrada és les preses d'exteriors, amb l'efecte documental. Evidentment, avui, és del tot políticament incorrecta, però això resulta irrellevant davant de Dostoievski i Kurosawa. Per cert, constato que de L'idiota, de Fiodor Dostoievski, només hi ha una traducció al català del 1982, d'Edicions 62, que no està a la venda. Si alguna ànima caritativa me'l troba a la segona mà, a un preu decent i honorable, se li agrairà beneint-la, a l'ànima i la seva família, fins a l'infinit i més enllà.

Ah! i la gràcia és passejar-se pels enllaços, no pas el que jo pugui dir, que sol ser irrellevant. Si jugueu saltant de l'un a l'altre, i dins d'aquests a d'altres, acabareu com jo, adquirint tones de coneixements perfectament innecessaris, que solen ser els més interessants.