Diari de bord. Data estelar: 151121. Dia 51

En Jordi acaba de tornar de Frankfurt, via Ryanair, i el tam-tam, a falta d'especificar, parla d'un amic que s'ha comprat un vaixell i no sé què de Mèxic. Seguirem informant.

Diari de bord. Data estelar: 021121. Dia 38

 Avís de connexió de Netflix des d'Alemanya.

- Fill, què ets a Alemanya?

- Hola pare! sí, estic a Frankfurt, tot bé per casa? Aviat tornaré.

Algú es pot imaginar que no poso totes les converses i no. Alguns anys sencers, totes les converses juntes poden ocupar un A-5 en Arial 10. Potser resulta xocant, però per a nosaltres el temps no compta, és una conversa continuada. Una mica com l'acudit: fill, parles? i com és que fins ara no havies dit res? Doncs perquè fins ara tot estava bé.

El rumor de la montaña de Yasunari Kawabata

 

"En toda su vida ninguna mujer lo había amado hasta el punto de querer ver lo mismo que vieran sus ojos."

Kawabata, Yasunari. El rumor de la montaña (Yama no oto). Barcelona, 2021 (8). Seix Barral (Planeta)

Aquesta frase em colpeix, crea un espai de soledat en 3D que em posa trista, d'una manera trista, com d'estar per casa. Perquè la soledat veritable l'entenc com això: passar per l'existència sense que ningú aposti realment per tu.

Catalogació: com què sóc col·leccionista de les pel·lícules de Yasuhiro Ozu, aquesta novel·la, que succeeix en un Japó de postguerra mundial, no m'és aliena. Aquests dies s'ha atorgat el Premi Nobel i Kawabata el va rebre el 1968. Els seus personatges són soledats a la deriva rere una aparença de normalitat i convencionalisme. El llibre i jo ens hem trobat, aquest estiu, a la nova llibreria de muntanya que s'ha obert a Alins de Vallferrera, al Pallars Sobirà. Estic pensant en què, molts dels meus llibres, són coneixences casuals en llocs prou curiosos. Potser em caldria tenir-ho en compte, també.

Diari de bord. Data estelar: 011021. Dia 6

De la Viquipèdia

(Ahir m'operaven, res massa greu: extracció vesícula biliar)

Jordi: Com ha anat?

Jo: No gaire bé, demà em tornen a operar perquè ahir no van poder fer-ho. Van passar la càmera pel melic i van veure que havien d'habilitar un altre equip.

Jordi: Ups! bé, a veure si demà va bé, com et trobes tu?

Jo: Cansada, però bé.

Jordi: Bé, ja direu com va, jo marxo avui cap a les muntanyes entre Grècia i Bulgària.

Jo: Take care.

Nota: vull creure que hi van amb la Maria i la vella furgoneta. Mirant el mapa, sembla que vagin a Ródope, l'antiga Tràcia.

Diari de bord. Data estelar: 260921. Dia 1

4 de la matinada. Ens llevem per portar el noi a l'aeroport d'El Prat. Destí Tessalònica via Milà, a veure la Maria, la seva parella, amb la que han estat compartint caravana tot aquest any de treball a les vinyes de Burdeus, Tolosa i casa nostra. Vacunat, reglamentàriament i en termini, amb Pfizer. El viatge posterior a aquest encara no està acabat de perfilar. Sembla tota una odissea d'aquelles que fan patir les mares. Veurem que passa.

Tant li fot CXIX

 Per a que consti: estar acovardida no vol dir ser covarda.

Posar llum a la foscor

Potser tenia 7 o 8 anys quan vaig parlar amb un assassí. Bé, de fet no vaig ser jo, va ser el meu pare i jo era al seu costat. No sé quin aspecte us imagineu que té un assassí, el meu era un home de potser una seixantena, alt, prim, amb un bigoti gran i afusat, que arreglava contínuament, vestit de gris, de senyoret andalús, amb barret cordovès i sempre demanava un "chato vino". "Tocayo, un chato vino!" se sentia del fons de la barra del bar a l'hora punta dels que s'anaven a gastar el sobre marró. Cridava "Tocayo" perquè es deia José, com el meu pare, que es deia Josep, però tampoc ens posarem a filar prim que, al cap i a la fi, vivíem amb el dictador. I, quan cridava, el pare, que anava amunt i avall de la barra servint "chatos", agafava un got i el posava fins dalt, que vessés una mica.

Després veies el pare anar cap a un altre que el cridava: "José! Pepe! Jordi!" -el bar restaurant es deia Bar Jordi, pel meu germà, i alguns homes li deien Jordi al pare-, i servia més "chatos", "quintos" i alguna copa de conyac que es bevien d'una tirada, la tornaven a posar al damunt de la barra d'acer inoxidable amb un cop i cridaven amb veu enrogallada: "échame otra!".

Les criatures, el meu germà i jo, enredàvem pel darrera la barra, els pares ens feien omplir la nevera o fregar gots, així estàvem distrets i, fins i tot, fèiem alguna cosa de profit. El negoci familiar, en temps del "desarrollismo", no havia sentit a parlar dels drets dels infants.

"Tocayo, un chato vino!", i el pare va anar al final de la barra amb l'ampolla a la mà a reomplir el got. Jo, enganxada al seu costat, no em volia perdre veure aquell home elegant i estrany, el seu bigoti ros, útil per a alguna pel·lícula de Hollywood sobre l'imperi austrohongarès, amb barret i vestit tot emmidonat. Com què li deia "Tocayo" al meu pare, nosaltres li deiem "el Tocayo", i així havia quedat batejat, com cadascun dels clients habituals, que sovint tenien un malnom.

"Bueno, me voy a matar a la mujer, ya te lo pagaré." El pare va vacil·lar uns instants, ho sé perquè jo, enganxada al camal dels pantalons, vaig notar que es quedava quiet uns segons i no era el moment de quedar-se quiet amb el bar ple de gom a gom.

El pare va fer un gest breu amb el cap, com de resignació, va enretirar el got buit i va passar la baieta. Devia pensar en què, avui, el José s'havia entrompat més del compte i va provar de seguir la seva feina.

- Pare, no t'ha pagat, i ara què?

- No hi pateixis, ja pagarà demà.

No el va pagar mai el vi; aquella nit va esperar que la dona tornés de treballar, la va matar a ganivetades i es va entregar a la Guàrdia Civil. El barri en va anar ple un temps. Al supermercat de la mare se sentia les veïnes que ho comentaven: "ha sortit al Caso i tot!" que això, per a algunes persones del barri, era sortir a l'única premsa a la que tenien accés. El Caso, la Corín Tellado i la Semana a la perruqueria, i el diari d'esports al bar.

En aquests moments, al nostre país, sembla que està molt de moda vestir de cool casos com aquest. No dic pas que no estigui bé. Quan penso en les persones del meu barri, penso que la gent no ha canviat gens. Quan penso en l'estigma que va suposar per la seva família, el que suposa ser mirat com a sospitós o amb compassió. Quan penso en com se't condemna a la sordidesa, com si no n'hi hagués prou amb el que has hagut de patir, no em veig capaç de seguir la moda.

I, que consti, no em sembla malament que es faci amarillisme en català, sóc del parer que com més espais catalanitzem millor és per la llengua. L'únic és que a mi, que no em busquin. Amb el Tocayo en vaig tenir prou i de sobres.

Kakushi Toride no San-Akunin (The Hidden Fortress) d'Akira Kurosawa

 

Kakushi Toride no San-Akunin (The Hidden Fortress). Japó, 1958. 139 minuts. Direcció: Akira Kurosawa. Amb l'inefable Toshiro Mifune.

Sabíeu que Toshiro Mifune va ser protagonista d'una pel·lícula mexicana nominada als Òscar i als Globus d'or de 1961? Va ser per Animas Trujano d'Ismael Rodríguez.

Catalogació: Segurament aquesta no és la seva millor pel·lícula, segons diuen els experts, però és una pel·lícula important en el món del cinema. Us recomano el vídeo d'en George Lucas, que explica com els dos protagonistes secundaris, Matashichi i Tahei, són a l'origen de C-3PO i R2-D2 de Star Wars.

Ja ho veieu com funciona el cistell de les cireres, n'agafes una i després en ve una altra!

Tant li fot CXVIII

Em solen caure bé els enfants terribles, malgrat que sovint acaben essent més enfants que no pas terribles.

El regal de Gliese d'en Víctor Nubla

 

"El Goliard mostrava el seu aspecte habitual: taules ocupades per empleats de banca, professionals liberals i tècnics de l'ajuntament, tots ells assidus a un menú amb una bona relació qualitat-preu i baix en hidrats de carboni. En Sebastià va travessar els dos primers menjadors sense mirar cap a la clientela, evitant haver de saludar-ne més d'un. Li'n mancaven les forces. Potser si donava un cop d'ull als comensals, s'adonaria que tots eren arbres, o bústies, o en Juan Ninja mort, repetit a totes les taules, menjant-se tots els plats, amb el punyal clavat al pit. A la tercera sala quedava un lloc lliure i s'hi va asseure. Tanta animació no era normal, i menys en comparació amb el mig to que predominava a la resta del local, estava clar que aquell dia hi treballava en Lucas Quejido, cantant de rebétika, lector de grec, escriptor, col·leccionista de notes a mà trobades al carrer, bàrman i, a vegades, maître de restaurant. Quan en Lucas recitava els plats de la carta en forma de melopea des del seu metre vuitanta d'estatura, el client, assegut a la taula, experimentava sensacions molt especials, algunes totalment inèdites, sobretot en el moment de les recomanacions personals d'algun plat del dia; no era casualitat que hagués assolit un cert èxit en el paper de cambrer-cantant en l'espectacle sobre els lieder de Nietzsche ideat per David Pic, el conegut director de programes televisius sobre sexe, en què també intervenien una soprano jugadora de billar i un saxofonista ubic."

Nubla, Víctor. El regal de Gliese. Barcelona, 2012. Editorial Males Herbes

La peça a la que es fa referència

La premsa es fa ver ressò de la mort d'en Víctor Nubla aquest any passat i me'n dolc perquè sé que en aquest llibre, que encara ara no sóc capaç de saber perquè el tinc a casa (malgrat que en tinc una certa intuïció), ja feia temps que dormia a la tauleta de nit, hi puc reconèixer alguna persona que aprecio d'allò més. Malgrat que no hi fos com a personatge, tota la novel·la sembla extreta d'una de les seves fascinants, i enyorades, converses.

Catalogació: Per trobar-ne una ressenya com cal (ja sabeu que odio fer-les) podeu consultar aquest blog: Dreams of Elvex. La recomano? I tant! ara feia temps que no em divertia tant amb una novel·la!