Total de visualitzacions de pàgina:

dimarts, 29 d’agost del 2023

Oylem Goylem. Il mondo è scemo" de Moni Ovadia

 


"Sono Simcha Rabinowicz, venditore d'ombre.

A chi vendo le mie ombre?

A gente che la persa.

Un'omra si perde per troppa luce, per troppa oscurità ...

Per troppo vizio o troppa virtú.

Va da sé che la maggior parte dei miei clienti appartiene alla categoria dei viziosi: per questo sono piú interesanti.·


Ovadia, Moni. Oylem Goylem. Il mondo è scemo. Torino, 2005. Giulio Einaudi editore


Il mondo è scemo, el món és estúpid. No havia llegit encara res en italià, sempre hem tingut bones traduccions per aquí, però aquesta peça, vídeo de l'espectacle teatral i musical, amb la seva transcripció en llibre m'hi ha obligat. Entre una cosa i l'altra gairebé no m'ha calgut diccionari, excepte els trossos en Ídix, o yiddish, de les cançons que aquí si que no n'he caçat ninguna, però ves què hi farem! 

El particular sentit de l'humor d'un poble que ha viscut la Diàspora, la Shoà (Holocaust), el racisme i la consciència constant de la diferència, és una mica el fil conductor d'aquest espectacle amable i una mica tòpic per la posta en escena, -és allò que tenim tots a l'imaginari de jueus al gueto-, que et commou i t'instal·la en la tristesa, perquè la roda sempre gira.

Catalogació: interessant, pel personatge de Moni Ovadia, un referent cultural italià de primer ordre del que en diu la Viquipèdia:

"S'identifica com a jueu i agnòstic. La seva primera visita a Israel va tenir lloc l'any 1966. El seu tocat característic no és una kipá La seva distintiva gorra de llana té semblances estretes amb les que porten els marroquins, una semblança que sovint ha fet que els àrabs al carrer el saludin com un d'ells. Té, diu, una mica del factor de comoditat de la manta d'en Linus . El 2013, va trencar amb la Comunitat Jueva de Milà, a la qual es va unir per respecte als seus pares, després de queixar-se que s'havia convertit en una oficina de propaganda per a Israel, i en protesta pel que ell va anomenar intents d'"israelianitzar" el judaisme. Ovadia és molt crític amb Israel i amb els dobles estàndards utilitzats pels Estats Units per sancionar les violacions dels drets humans en altres llocs, però mai contra Israel."

I sí, com bé diu el títol: Il mondo è scemo, el món és estúpid.

dilluns, 7 d’agost del 2023

Tant li fot CXLI

No hauria de ser tant difícil comprendre que, en això de la crisi climàtica, del que es tracta és de deixar de ser paràsits i tornar a ser simbionts.

dissabte, 5 d’agost del 2023

Silenci, perill!


 

Bip-bip-bip-bip-bip-bip …

La Rosa Maria allargà la mà cap a la tauleta de nit palpant a veure si encertava el despertador. Malgrat que el gest era l'habitual, avui el bip-bip li estava provocant un bolet atòmic a les neurones.

Clarament s'havia passat amb el tequila la nit anterior. Solia passar-li quan s'avorria en una festa i aquesta d'ahir, el comiat de soltera de la Laureta en un karaoke, superava tots els estàndards de l'avorriment, pel que en caure-li al davant l'ampolla de José Cuervo, esmerçà tots els seus esforços en què l'elixir no es mogués d'aquella àrea.

Bip-bip-bip-bip-bip-bip ...

Aconseguí pitjar el botó i, sense solució de continuïtat va córrer al lavabo, tot entrebancant-se amb el llençol, segura de no poder controlar l'onada de vòmit. Després de treure el fetge per la boca, asseguda a terra, abraçada al vàter i amb el llençol entortolligat en una cama, tancà el ulls uns instants, respirant feblement, esperant que no es repetís la basca que, com era d'esperar, va tornar i la va obligar a tornar a abocar-se a la tassa traient fel amargant i baves. Cinc minuts després, ja una mica menys desesperada, va començar la tasca d'endreçar el desastre, provar de beure aigua sense morir, dutxar-se i donar-se una aparença més o menys civilitzada.

Malgrat l'excepcionalitat i amb unes ulleres de sol, aconseguí sortir al carrer amb un aspecte acceptable per anar a la feina. El somriure postís que sempre l'acompanyava era un automatisme excel·lent per passar desapercebuda amb la veïna, el fruiter, la fornera i algunes mares i àvies d'alumnes de la classe. Tothom coincidia en què aquella “senyoreta” de l'escola bressol Escarabat Bumbum era una noia bonica i afable que els transportava a un món perfecte de foams publicitaris creats per vendre pisos, amb arbres, passejos, parelles amb nens i avis amb gossets simpàtics, d'altres, els més joves, en saludar-la es veien transportat a algun anunci hipster de cervesa, de colors mostassa i turquesa, músics de carrer feliços tocant ukeleles i xilofons, sol ponent que afegeix reflexos i vida al barri sense problemes de càries, atenent els metres quadrats de dents sense cap màcula.

Per dins, la Rosa Maria se sentia com un viver de cucs que havia vist una vegada en una botiga d'estris de pesca a Montgat. Seguia somrient d'esma i maleint els ossos de qui va pensar que fer un comiat de soltera en dijous era una bona idea.

Va fer via fins a la porta de l'escola. A la façana, un escarabat rinoceront, somrient amb una boca del tot inversemblant i uns ulls amb pestanyes, la mirava. L'havien pintat d'aquella manera que, fossis on fossis, el coi de bèstia inventada et mirava amb un suposat somriure simpàtic infantil que, a la Rosa Maria li causava terror.

Algunes mares, pocs pares i més àvies i avis la saludaven en deixar les criatures, ella passà cap a dins, acaronant els caparrons d'alguns dels alumnes en un gest d'afecte totalment automàtic. Una nena, amb una veu especialment aguda, li ensenyava alguna cosa mentre li explicava ves a saber què. Ella assentí somrient, amb un gest de comprensió i unes paraules “oh!”, “sí?”, “què bé!” que la treien del compromís i seguí endins. L'àvia de la nena li deia: “veus com t'estima la senyoreta? Au, va, fes bondat i entra cap a classe.”

A la sala de mestres deixà la bossa penjada a la cadira i es posà la bata. La resta de companyes, encara eren tot dones, ja estaven rebent les criatures de dos i tres anys a la porta. La Rosa Maria es va dirigir a la classe de les marietes per anar posant ordre als infants que anaven arribant. “Pengeu la bossa de l'esmorzar!”, “poseu-vos la bata!”, “vine, Berta, que t'ajudo a cordar-te”, “Pol, què tens pipí?, espera't Berta, que acompanyo el Pol a fer pipí.” El matí ja havia començat i ella, amb el pilot automàtic, va anar fent les tasques de cada dia, malgrat la nàusea i el mal a les temples.

L'hora del pati! Visca! El crit l'havia fet el seu cervell malaurat. Van acompanyar les nenes i els nens cap a fora el pati de sorra, era important que els infants sabessin que, sota les tones i quilòmetres d'asfalt existia una cosa que es deia sorra, encara que els pares es queixessin que els arribaven els fills arrebossats i que havien de rentar massa. Pales, galledes, una de les companyes feia guàrdia al costat del tobogan en forma d'escarabat, per ajudar a baixar les criatures que el feien servir.

Nens i nenes s'havien anat agrupant segons les seves preferències, d'altres vagarejaven sols, sempre sota l'atenta vigilància de les auxiliars que jugaven amb ells a la rotllana, a pilota, mocaven ara a l'un, miraven atentament el cop d'una altra ... La Rosa Maria va seure una estona al graó que duia a la classe, al seu costat dues nenes pintaven amb llapis de colors de ceres dures damunt uns papers, una mica més enllà tres xicotets, en Marc, en Jordi i en Pau, seien a la gatzoneta empaitant alguna bestiola mentre, al seu costat, els bessons Ona i Lluc feien un pastís de terra amb aigua d'una cantimplora que havien dut.

El sol l'escalfava lleument, tot anava com cal i es va abaltir uns minuts, irremeiablement.

L'Ona i el Lluc van cridar el Marc, en Jordi i en Pau:

  • Veniu, que juguem a fer panellets!

En Marc, en Jordi i en Pau hi van anar, duien un Oryctes nasicornis agafat pels èlitres i el van afegir a la “massa” de terra i aigua. La fi de l'escarabat va ser ràpida, segons el còmput humà, no sabem si ho va ser segons el còmput coleòpter. Els van sortir uns quants panellets amb trossets d'escarabat. L'Ona i en Lluc i el Marc van agafar-ne uns quants per ensenyar-los a la senyoreta Rosa Maria mentre en Jordi i en Pau havien trobat el joc de fuster i els acompanyaven l'un amb el martell i l'altre amb la maça. La Maria i la Lisbet, que havien deixat de pintar, s'estaven mirant la Rosa Maria que dormia amb el cap enrere i la boca badada.

Les set criatures envoltaven la Rosa Maria, en silenci, la Lisbet va prendre un dels llapis i li va ficar en un dels forats del nas, en Pau, que era el més gros i forçut de la classe, va creure que era necessari fer-lo entrar amb un cop de la maça del joc de fusta. Alhora l'Ona i el Lluc havien trobat pertinent fer-li tastar un panellet de terra i escarabat pel que n'hi van ficar un parell a la boca. Tot això, en un interval de no més de quatre segons. La Rosa Maria va notar un cop punyent al front, va voler aixecar-se però alguna cosa l'impedia de respirar, tossint, sense veure-hi, es va aixecar, ensopegà i es desplomà damunt el cantell del graó.

Les criatures, després d'un moment d'estupefacció, van començar a plorar i cridar. Les altres auxiliars van córrer a veure què havia passat. La Rosa Maria, amb un llapis de cera de color turquesa en un dels badius del nas, terra a la boca i un èlitre que li sortia com una petita ploma, va fer un parell de ruflets, va bellugar braços i cames espasmòdicament i es va quedar quieta, molt quieta. Corredisses, ambulància, policies, jutges, pares, mares, avis, mainaderes, psicòlegs, periodistes ... Van ser notícia al TN Comarques i breu al TN Migdia, la direcció del centre havia demanat que no se'n fes gaire ressò, per “respecte a les famílies” o l'equivalent a “encara em tancaran el negoci.”


divendres, 14 de juliol del 2023

Quanta terra necessita una persona d'en Lev Tolstoi

 


"La germana gran va arribar al poble procedent de la ciutat per fer una visita a la germana petita. La gran estava casada amb un comerciant de la ciutat, i la petita amb un mugic del poble. Les germanes xerraven mentre prenien el te. La gran va començar a fanfarronejar cantant les excel·lències de la vida a la ciutat: quina casa més confortable i polida que tenia, que guapos que feia anar els seus nens, quines menges i begudes que tenien a taula, quin plaer passejar en carruatge o a peu i anar al teatre."


Tolstoi, Lev. Quanta terra necessita una persona. Selecció i traducció de Marta Nin. Barcelona, 2022. Comanegra.

Si sabeu la resposta a aquesta pregunta, ja teniu la clau de l'existència.

Catalogació: recull de contes del sempre imprescindible Lev Tolstoi.

dimecres, 12 de juliol del 2023

L'amo de l'univers



La butaca era prou confortable per jeure mig estirat amb les cames eixarrancades. Des de dalt veia el seu cos, obès i pelut, nu i exposat. El barnús havia quedat sota d'ell i només se'n veien les mànigues.


Feu un glop de la copa de conyac que escalfava amb la mà dreta. Als seus peus, agenollada, la cambrera amb el seu penis a la boca intentava provocar-li l'orgasme el més ràpid possible. En realitat no era una cambrera, era una puta vestida de cambrera, com ho havia demanat. La noia massa jove per ser experta començava a fer ois.


Se sentí una mica ofès, només una mica. Ell mateix reconeixia que cap dona que no fos prostituïda es posaria aquell membre tou i pelut a la boca. Tanmateix, el seu orgull de mascle, el seu orgull de membre de l'elit dels que dirigien el destí de milions de persones a Europa, l'obligà a escridassar-la.


  • Tu, meuca! - rugí mentre avançava el cap i projectava la mandíbula, igual que en les negociacions més dures amb els PIGS-, posa-hi més entusiasme, puta!


La prostituta, que probablement tenia l'edat justa per no estar cometent un delicte i que amb l'ensurt havia caigut de cul, reprengué la posició de genollons davant la tossa d'aquell animal. Es tornà a posar el membre a la boca i començà, de nou, el vaivé per aconseguir quelcom semblant a una erecció. Una companya li havia aconsellat posar el dit al cul del client: “així no poden evitar escorre's”, però ella s'havia fet una manicura preciosa, amb unes ungles llarguíssimes i estava clar que aquesta opció ja no la podia contemplar. El penis, pelut i flàccid, dins la seva boca començava a regirar-li l'estómac. Sense voler li va venir al cap la imatge d'uns àcars en la base dels pèls que havia vist en un reportatge a la TV i notà l'arcada que pujava. La va provar de controlar.


L'amo de l'univers, mentre aquella meuca esquifida provava de fer-li una mamada mitjanament decent, mirà cap a una de les finestres de la suite que ocupava a càrrec del contribuent. Algú de la neteja havia deixat una finestra entreoberta i l'aire, carregat de pluja, havia obert el batent. Començava a tronar i això el va distreure. Va fer un gruny d'enuig, ningú no feia res bé en aquest país.


Instintivament va fer el gest d'aixecar-se per tancar la finestra al mateix moment que un llamp i un tro somovien l'edifici. El gest, que agafà la puta per sorpresa provocà que li mossegués la polla, ell feu un crit, la basca que li pujava per l'esòfag a la prostituta la va fer vomitar els musclos amb patates del dinar al pubis del client.


La noia, mig marejada, amb prou feines s'hi veia, estossegant, amb les fosses nassals plenes de vòmit, la gorja de pèls del client, provant de marxar a les palpentes d'aquella habitació mentre el tipus, udolant de fàstic i ràbia, li ventava guitzes on la podia encertar.


Entretant es va sentir un “trrrrr” d'uns èlitres bategant. La Leptinotarsa decemlineata aliena al sidral que s'havia muntat en aquell espai on havia anat a parar amb un cop de vent de la tempesta, es trobà encabit en un lloc, humit i càlid, que es tancà al seu voltant provocant-li la mort.


L'amo de l'univers boquejà, alguna cosa s'havia posat a la seva tràquea, mogué els braços aletejant com un enorme i ridícul ocell. La cara, i els ulls esbatanats, caigut a la butaca amb les cames eixarrancades, talment com a l'inici. Aquesta va ser la imatge que el cos de policia més discret del país, atenent la personalitat del cadàver, va perpetrar en les fotografies de l'expedient de mort accidental.

dilluns, 10 de juliol del 2023

Espill d'en Jaume Roig

 



"Si Déu m'ajuda, entonaré el meu Espill i la meva norma i per abreujar deixaré de banda la meva infantesa. 

La meva fadrinesa i joventut les vaig passar amb mals, en servitud, desheretat, foragitat de casa, caminant camps a través. Els meus millors vint anys de vida van seer plens de prou suors, perills, esforços, ferides i nafres, i vaig començar tant bon punt mort el meu bon pare.

Encara que ell amb ma mare hi va viure poc temps, mai no els vaig veure menjar junts ni celebrar festes, mai no els vaig veure tampoc riure. Pel seu mal viure o per la mala sort que va tenir, però certament de manera injusta, per alguns mals que no declaro perquè es tracta de ma mare, mon pare de jove va patir tisi i al final va morir boig."


Roig, Jaume. Espill. Barcelona, 2023. Cal Carré. Traducció i postfaci d'Antònia Carré.

Només hi ha dues dones bones al món: l'esposa de l'autor (que no del protagonista), Isabel Pellicer i la Mare de Déu.

Catalogació: em sobta una mica l'avís sobre la misogínia de l'autor i la poca correcció política del llibre, atenent que és una obra de sàtira del segle XV, elaborada a l'ús de l'època. Probablement sigui necessària pel fet que estem parlant de fragments traduïts i que es probable que el lector no estigui al cas de la literatura medieval. Tanmateix, fa temps que tinc la mosca al nas amb tants avisos, tanta qualificació per edats, tanta explicació a l'hora d'afrontar un llibre, tanta correcció política. D'altra banda potser també cal agrair l'editorial per la divulgació del mateix. Ja se sap, res és del tot blanc o negre.

dilluns, 3 de juliol del 2023

Vocacional


de la Wiki

En James Ferdinand Knight, Jamie per la seva mare, “tu”, “cosa” o “imbècil” per la resta de la població, hagués volgut tenir amics que li fessin broma i li diguessin JFK, però en James Ferdinand Knight no tenia amics.


  • Jamie! Ja tornes a estar a la parra? - li va preguntar la seva mare mentre li llençava un bric de llet al cap des de l'altra banda de la motor-home on vivien.


No va ser a temps d'esquivar-lo i l'obre-fàcil li va fer un petit trau a la templa d'on va rajar una gota de sang. No va mirar cap al volum de roba d'abric on vivia permanentment la seva mare, damunt del llit. Va fugir corrents, posant-se les botes mentre gairebé queia pels dos graons damunt la neu. Va haver d'acabar de lligar-se els pantalons, la camisa, l'anorac, tot a fora, a -30ºC, que era la temperatura normal que hi feia a Steele Creek, prop de Fairbanks, Alaska, a l'hivern. I va sortir corrents i ensopegant en la neu cap a la feina, al bar del poble, on feia d'escarràs fregant plats i vàters, a vegades amb el mateix drap i en ordre aleatori.


Abans va passar pel caixer automàtic de la plaça per actualitzar la llibreta. Poc a poc, veia com els seus estalvis, si bé minsos, anaven creixent i l'acostaven al seu somni: marxar d'aquell cau per anar cap al sud i fer realitat la seva vocació.


Va desar la llibreta curosament a la butxaca de l'anorac i va tornar a ficar els dits, gairebé congelats, dins la manyopla, s'ajustà els cordills de la caputxa i enfilà cap a Joe's, amb els seus quatre clients habituals menjant mongetes amb cansalada i bevent whisky sense parar. El metà en l'aire dens del bar superava el CO2 de les cigarretes, però tampoc és que ho notés gaire, el seu tracte intestinal estava perfectament adaptat a l'ambient.


En entrar per la porta del darrere va trobar en Henry, l'amo, que havia comprat el Joe's en un rampell d'optimisme i que no es va veure en cor de canviar-li el nom, en la seva primera renúncia que el va dur a llanguir en aquest racó de món.


  • Ja ets aquí? -remugà de mala bava.


En James Ferdinand Knight, al que els amics, si n'hagués tingut, li haguessin dit JFK fent-li broma, assentí amb el cap i, en un moviment ràpid, s'esmunyí cap dins del vestidor, pudent i gelat, per treure's la roba i posar-se el davantal llardós. Començava la seva jornada laboral. Va agafar l'escombra i anà cap el local. En aquella hora del matí gairebé no hi havia clients, en Henry ho aprofitava per obrir llaunes de mongetes i abocar-les en una cassola, mentre fregia cansalada amb la cigarreta sempre a la boca, li agradava veure quant li durava la cendra sense caure-li on fos. En Henry li havia explicat la teoria de com, en un bar, sempre hi havia d'haver un tall de cansalada a la planxa fent-se perquè l'olor atrauria la clientela. En James Ferdinand Knight pensava que potser en un clima més càlid i amb més població potser sí que era una bona teoria, però això era Steele Creck i estaven a -30ºC.


Va escoltar com un tràiler aparcava fora. Va sonar el dring de la porta i una ombra es va retallar la llinda. Era alt i gros, com la majoria d'homes de per aquí, però no era d'aquí. Un pèl-roig barbut, d'edat indefinida i amb veu de tro va entrar i va saludar alegrement. Era evident que era foraster, aquí ningú saludava alegrement.


  • Iep, l'amo! Tinc gana, doneu menjar?


I en Henry, com si per fi algú li permetés fer el paper que s'havia atorgat en comprar el Joe's de manera excessivament optimista, va sortir de la cuina posant-se el drap al muscle i somrient.


  • Bon dia, mestre! I tant! Sou al lloc indicat.


Podríem dir que era el lloc indicat, potser perquè no n'hi havia cap més de lloc. El foraster va seure a la barra i en Henry, sense preguntar, li va posar un got al davant i l'ampolla de whisky, després va desaparèixer rere la cortina cap a la cuina per abocar mongetes i cansalada en un plat que havia netejat en James Ferdinand Knight, no sabem si abans o després de netejar el WC.


El pèl-roig va fer moure les barres amb entusiasme, ja és ben cert que el greix de porc ho millora tot. En un tres i no res va tenir enllestit el plat i va començar amb el pastís de poma que en Henry li havia posat al seu davant, sense ni demanar-li si en volia, amb un núvol de nata, o de crema d'afaitar que mai se sap.


Mentrestant, en James Ferdinand Knight romancejava, amb l'escombra al voltant d'aquell home que se li afigurava portava la seva salvació. Després d'un rot i un altre whisky d'un glop, l'home va demanar el compte. En James Ferdinand Knight va córrer al magatzem, es va treure el davantal llardós i va córrer a l'aparcament mentre es posava l'anorac.


No va haver d'esperar gaire que el pèl-roig ja sortia cordant-se la cremallera de la seva armilla de buata i s'adreçava al camió.


  • Senyor, que em podria dur? -va dir en James Ferdinand Knight, amb els ulls carregats d'esperança.


El barbut pèl-roig se'l va mirar dubtós.


  • I on creus que vaig?

  • No ho sé, on sigui m'està bé si és lluny d'aquí.

  • Baixo cap a Utah, en tens prou?

  • I tant! És perfecte!

  • Doncs puja!


Un cop dalt del camió el pèl-roig es va presentar.


  • Noi, em dic Frank, digues-me Frankie, ens queda molt camí per endavant.

  • Jo em dic JFK.


El somriure de satisfacció d'en James Ferdinand Knight en veure la cara d'admiració d'en Frankie va fer que a la vida d'en -ara ja- JFK hi brillés el sol més radiant. Les gairebé 50 hores que els quedaven de ruta, li van semblar un ritus iniciàtic per a la seva nova existència.


Van anar per la carretera sense gairebé parar. En Frankie era un home loquaç i ara feliç de tenir companyia, pel que va pagar els àpats i els motels de la ruta. En JFK reia i ho admirava tot com un infant que acaba de sortir al món. Totes les anècdotes d'en Frankie li van semblar genials i li ho va dir, i els paisatges eren espectaculars, el món li somreia, gran, enorme, meravellós i en moviment.


Van creuar el Yukon, la Colúmbia Britànica, Alberta, Montana, Idaho i, tot just entrar a Utah, a Eden, un poblet de només 600 habitants, en Frankie va tenir un infart, assegut a l'enèsima barra de bar mentre endrapava mongetes i cansalada. En JFK es va quedar sol a Eden, encara que tampoc es va sentir especialment trist. Al cap i a la fi, en Frankie no era parent seu i ell ja havia arribat prou lluny com per sentir-se feliç. Una ambulància s'havia endut en Frankie a Salt Lake City i ell ho aprofità per remenar la cabina del camió i quedar-se tot el que hi va trobar de valor, abans ja li havia regirat les butxaques mentre esperava l'ambulància. La caixa del camió no la va obrir, no sabia que transportava en Frankie, però tampoc volia embolics amb l'asseguradora que, de ben segur, apareixeria a cercar la mercaderia.


Amb uns quants centenars de dòlars, un anell de casat i un telèfon mòbil gairebé nou, en JFK va tornar al bar d'Eden. L'Eden's bar s'hauria pogut dir Joe's, o Harry's, o Frankie's, o Eddie's o el que volguessis, tots amb la barra d'acer inoxidable que netejava un home d'edat indefinida amb una baieta grisosa, o amb una noia massa pintada que mastegava xiclet. Els tamborets dels anys cinquanta que havien conegut millors èpoques i unes taules i cadires de fòrmica imitació fusta.


L'Eden's el portava un Joe, o Harry, o Frankie, o Eddie, tampoc era que l'importés gaire. Li va demanar feina amb l'excusa que en Frankie li n'havia promès en arribar a Utah i s'havia quedat penjat a causa de l'infart. Al final, el que ell volia era un sostre gratuït, pel que el jaç que li va oferir el propietari, a l'habitació de les escombres, li va semblar el paradís.


En JFK només s'havia de llevar abans de les 9 del matí, escombrar i fregar i netejar la barra, els gots i el vàter i, tot això, ja ho sabia fer, fins i tot amb un sol drap. Després podia vagarejar pel poble fins l'hora de tancar, perquè l'Eden's, ara ja enfilant cap a la primavera, no tenia gaire clientela. Es notava el canvi de latitud i les pistes de Powder Mountain ja romanien tancades.


Matava l'estona coneixent l'entorn, que era d'una natura exuberant, amb muntanyes on, a l'hivern, s'hi esquiava. Era el país, o el paradís, dels mormons li van dir i en JFK no sabia massa ben bé que eren els mormons, li sonava a religió estranya, però d'on ell venia l'única religió possible era no rebre massa cops. El que sí que veia en les seves passejades era que les dones es trobaven cada tarda a l'església, en grup, i li arribava el so de cançons i murmuris de resos.


Finalment es va decidir, era l'hora de fer realitat el seu somni, la seva veritable vocació. Es va aixecar del banc de la plaça, va sentir un crec en trepitjar una larva de Dynastes grantii, però no en va fer gaire cabal. A la botiga d'abastaments del poble també hi venien roba, era imprescindible que canviés el seu vell anorac i els pantalons, que de no ser rentats, ja caminaven sols. Va sortir de la botiga amb un somriure de satisfacció, amb roba nova se sentia mudat, malgrat que els cabells, llargs i ronyosos, no acompanyaven gaire el conjunt, i que pudia més que una guilla, ell tampoc n'era conscient.


Era l'hora de les dones a l'església i s'hi va adreçar. Va entrar amb precaució al temple. Les dones estaven feinejant amunt i avall, semblava que preparaven alguna festa perquè preparaven unes taules llargues plenes de menjar. En JFK es va plantar enmig de la sala i va cridar:


  • Dones! Mireu!


Es va obrir la gavardina, a sota anava conill, amb els camals dels texans retallats i lligats maldestrament amb un cordill que havia arrencat d'un sac d'arròs que ara s'escampava pel magatzem de l'Eden's. Va sentir que es reivindicava, que triomfava, somreia d'orella a orella, feliç, realitzat. Les dones, passat els primers segons d'estupor van fer un crit a l'hora. En JFK vivia en una món bombollejant, de bombolles de colors que esclataven al seu entorn, molt semblant a una borratxera, per això no se'n va adonar com les dones se li van tirar al damunt, algunes amb posts de fusta que es feien servir per fer els bancs del convit, i que, en menys de cinc minuts el van deixar ensangonat i en coma.


A l'hospital de beneficència de Salt Lake City hi tenien una sala dels que ja no es despertarien mai més. Als peus del llit d'un d'ells, les infermeres li deien “el president”, hi posava les sigles JFK. El respirador artificial feia el seu soroll regular. Ara ja només calia que la natura fes el seu camí, en forma d'apagada de llum, o d'ensopegada de la infermera, perquè tot acabés tenint algun sentit.

dissabte, 1 de juliol del 2023

Tant li fot CXL

Sempre que llegeixo reculls de crítica literària, i ho faig, i m'agrada, tinc la sensació de fer alguna cosa que no està prou bé, com si estigués treballant en una plataforma petrolífera amb cotilla i mirinyac.

dimecres, 28 de juny del 2023

L'últim paquicefalosaure i el meteorit


de la Wiki

La paquicefalosaure, a partir d'ara Paqui, s'estava entretenint rosegant un escarbat Darwinylus marcosi, tot i que encara faltaven milions d'anys perquè en diguessin així, el regustet del pol·len que transportava li proporcionava un petit plaer afegit.


Va aixecar el musell al cel per mirar aquell sol nou que feia dies que havia aparegut i es remogué, inquieta, amb el dubte de si s'havia d'esverar o no. Els fenòmens naturals solien ser habituals, el perill formava part de la seva existència i el seu petit cervell no solia anar més enllà del pas següent.


La Paqui veïna se li va apropar, van fregar-se les closques, de costat. No era una lluita en aquest cas, va ser un frec suau, de reconeixement.


  • Hi ha molta llum.

  • Si, hi ha un llum nou.

  • Fa bonic tanta llum tot el dia.

  • Si, fa festa, trobo.


La Paqui veïna s'allunyà unes passes, remenant en unes fulles i ensumant i bufant a l'hora. Els “hum” i “hem”, “frrrfrrrfrr” i “rrrrrrrr” amb què s'havien comunicat ara eren sons de gaudi, “crecs” i “cracs” i “bfffffrrrr” de la cerca del menjar.


La Paqui era prou gran com per moure's amb una certa precaució, tot i que la quitxalla, acabada de sortir de l'ou, se la passaven provant d'esquivar la cua d'aquesta mare de quatre metres. Va fer un parell de passes de ballarina per apropar-se a unes fulles tendres de pi, però va tornar a mirar al cel.


El nou sol semblava més gran, més brillant. Va fer el gest d'ensumar, el mateix que feia per saber si el Tiranosaure voltava a prop, però aquesta vegada provant d'ensumar aquest sol estrany i nou.


  • De què fas olor? - digué en gruny alt, però per a si mateixa.

  • No ho sabràs. - digué una veu.


Va fer un bot enrere. Els petits van fugir esporuguits a la desbandada. La Paqui va sacsejar el cap, una mica atordida. El pes de la closca de 25 cm de gruix i l'estrès provocat per allò que havia escoltat gairebé la fan caure de cua. Amb precaució, mirant de gairell el nou sol, s'hi va dirigir de nou.


  • Ets tu qui parla? Qui ets?

  • Sí, sóc jo. Sóc una pedra de l'espai que s'ha encès en entrar a l'atmosfera.


La Paqui no acabava d'entendre gairebé res del que li deia aquell sol nou, però la curiositat era més forta que la precaució.


  • I què hi vens a fer aquí?

  • Vinc a morir, impactaré en la superfície del planeta i, considerant la meva grandària i les lleis de la física, és molt probable que avui sigui el teu últim dia.

  • Què vols dir? Què em mataràs?

  • A tu i a uns quants milers de milions més, sense cap mena de dubte.

  • Em cauràs al damunt i m'aixafaràs?

  • I ara! La meva trajectòria em porta a Chicxulub, lluny d'aquí, però la meva massa, en topar amb el planeta provocarà tsunamis gegants, terratrèmols, núvols de gas i residus que acabaran amb tots vosaltres.

  • Però, per què? És que ens vols mal?

  • No, jo no vull mal a res ni ningú, sóc un cos natural de l'espai exterior a hipervelocitat, ineludible, no podràs fugir.

  • Ni tan sols ens vols per menjar?

  • Jo no menjo, ja t'ho he dit, sóc una pedra, les pedres no mengem però també podem matar. I ara prepara't, estic a punt d'impactar.


La llum es va fer més gran. De moment la Paqui no va sentir res. Chicxulub queia lluny d'on ella vivia, al nord del continent, però el silenci ominós es va anar estenent mentre s'estenia la tremolor del terra i la foscor.


  • Fill de putaaaaaaaaa!


I la Paqui va caure en una esquerda que s'havia obert a terra.

dijous, 22 de juny del 2023

Sanditon de Jane Austen

 


"No feia encara una setmana que la intuïció de Miss Diana Parker l'havia previnguda que l'aire de mar li seria probablement fatal i vet-la aquí a Sanditon, amb la intenció de fer-hi una estada més o menys llarga i sense recordar-se'n gens ni mica, de les seves prevencions. A la Charlotte li resultava impossible no sospitar un cert grau de fantasia en estats de salut tan extraordinaris. Emmalaltiments i guaricions tan fora del comú semblaven més el fruit de la diversió d'esperits ociosos i inquiets que no pas dolència i alleujament reals."

Austen, Jane. Sanditon. Barcelona, 2023. Cal Carré.

Vaig a a llibreria a cercar un llibre que havia encomanat i, al costat de la caixa -digues-los beneits als editors- hi ha la capseta de llibres de petit format que ara estan de moda. Evidentment caic en la temptació. Aquest inici de novel·la, escapçat per la mort de l'autora, té tots els elements per haver-nos fet viatjar en una història deliciosa 100% Austen. Malauradament això no va poder ser.

D'altra banda, res a veure amb la sèrie que se n'ha fet -i que sembla que es continua fent- exprement la moda Austen d'una manera força desvergonyida. Què hi farem!

Catalogació: era un "falti" que havia de tenir.