A l'institut, els del 63 havíem de llegir Unamuno, i llegíem San Manuel Bueno Mártir amb la jupa de cuiro, les Dr. Martens calçades (imaginàriament, que no donava per a tant al poble), i una xapa on hi deia "no future". I havíem de llegir Camús, i llegíem L'estrany mentre fèiem campana enfilats a l'enforcadura dels plàtans de la font de la Barona. I havíem de llegir Sartre, i llegíem La nàusea mentre intentàvem superar la ressaca del dia abans després que l'Anne injectés a en Sid la dosi que acabaria amb el seu patiment. Als supervivents, que no són tots els que hi eren, ni tots els de la quinta, atès que alguns van anar a viure amb en Sid i no tothom viu en el mateix pla de realitat, se'ns coneix per una halo de desemparança infinita que ens proporciona la certesa que tot està fet i res és possible i, perquè no dir-ho, un somriure ingenu i esperançat quan, per un segon, sembla que la nostra certesa hagi estat un error monumental.
La clau està en aquestes certeses que, havent llegit Sartre i Camus, no hauríem de tenir. La certesa és gairebé com la fe. Millor el coneixement encara que ens avoqui a l'abisme de la incertesa.
ResponElimina