Pels amants del coneixement -sobretot com més inútil millor-, us he de dir que acabo de descobrir que, per dormir bé, cal fer la croqueta. Ho sé perquè aquests dies no la puc fer. Jo sóc d'aquelles persones que, l'endemà al matí, apareixen literalment "arrebossades" amb els llençols. Ara, amb la punyetera contractura - i la mare que la va matricular-, només tinc una única postura mínimament acceptable per tal d'aclucar l'ull, cosa que fa que, al cap d'una hora, l'única postura mínimament acceptable bla, bla, bla, sigui la pitjor de les tortures xineses, i ja no et quedi cap postura mínimament bla, bla, bla, que no et faci mal fins l'ànima.
Són les dos quarts de tres de la matinada i estic al sofà perquè no puc fer la croqueta i prefereixo desbarrar aquí i deixar dormir el meu home, que no en té cap culpa de res. El cas és que la cosa no millora, sobretot perquè he fet cabal a tothom (i totdon) que m'envolta i he acabat anant al metge. Em sap greu per si em llegeix algun metge, però jo ja sé el que em dic. Vaig anar a un metge d'un centre mèdic després d'intentar anar a la Seguretat Social i descartar-ho perquè hi havia cua al carrer del CAP -unes seixanta persones-, i vaig entrar en una consulta on un senyor molt amable, metge, i que no em coneixia de res, em va visitar molt correctament i en vaig sortir amb una recepta d'un antiinflamatori i un relaxant muscular.
El resultat d'això? Doncs una sessió de vòmits i migranya que, per dir-ho suau, no han millorat l'aspecte general de l'assumpte. I és que aquest és el mal -del que em queixo sovint, ja ho sé-, d'haver passat de ser subjectes a ser objectes. Las ciencias adelantan que es una barbaridad, sí, però la universalització, el posar pel davant la ciència a la sapiència ens pot portar a creure que només som això, un número més.
Aquí és quan renego de mi mateixa perquè aquest conflicte universalització-despersonalització de la cosa mèdica (educativa, política, etc.) em fa grinyolar la meva part marxista.
Potser és perquè em faig gran i començo a entreveure aquella edat en què les visites al metge se sovintegen (a causa dels meus pares sempre dic que a casa no tenim farmaciola, tenim un alijo), o potser perquè vaig créixer sota l'ull vigilant d'un metge de família, d'aquells "aconduïts" d'abans que, quan entraves per la porta ja se sabia els mals familiars fins a la cinquena generació, la teva alimentació, com es guanyaven la vida els teus pares i parents i, de tant en tant, venia a casa a posar-te una cullera a la boca per mirar-te les angines mentre xarrupava un refresc, o una copeta de mistela, que la mare li servia invariablement, potser és per tot això, perquè no ho trobo, cada dia em resisteixo més a anar a la consulta del metge.
Quin metge? Bé, el que em toqui i que em recepti coses que ja sé que no em prendré, perquè em refiava més del que em donava el doctor Mira dels medicaments de propaganda que tenia al damunt de la lleixa de la xemeneia de la seva consulta, que no pas del que em recepti algú que fa dos minuts que em coneix i que només pot provar d'endevinar la malaltia, no endevinar-me a mi.
I que consti que no els critico a ells, critico un sistema que, malgrat els grans avenços científics, em fa enyorar aquell senyor malhumorat de
Benilloba, que va venir a viure al meu poble, el fill del qual, per cert, em va trucar ahir perquè passi a recollir l'ordinador.