"M'importa tres pitus" o els onomatopeies que em controlen

Tres xiulets van ser l'avís de la mort del meu ordinador, ara fa cinc dies, tres xiulets i no va dir res més. Amb tot el neguit el vaig carregar amorosament -cal especificar que és una torre "tunejada", modding se'n diu, i que pesa com un mort. Carregant el cadàver camí de la morgue, a veure si em salven el disc dur que sinó tindré el disgust de la meva vida (sí, ja ho sé, hi ha una cosa que es diu còpia de seguretat, i que és allò que et recordes de fer justament quan ja no la pots fer), un altre so em va esgarrifar: "crec!". Aquest, més orgànic, o potser menys, ves a saber si el meu PC és més humà que no pas jo, provenia del meu clatell. El dolor es va escampar per tota l'escàpula i el braç dret -si hagués estat l'esquerre encara m'hagués imaginat que tenia un infart, però malgrat la meva angúnia pel meu disc dur, i l'arxiu del llibres, no n'hi ha per infartar- o sigui que fa cinc dies que les meves nits són un mal de cap de passejar amunt i avall talment un assaig de tots sants, perquè ni asseguda ni estirada, fins que els medicaments desinflamin l'assumpte i aquí em teniu en un portàtil a pedals quan, finalment, he recuperat la funcionalitat de la mà dreta. Afortunadament encara puc escriure a mà i signar amb l'esquerra també, però, ai las! a màquina només escric com cal a dues mans. Ara només he de llegir 94 missatges de correu electrònic i no em vull ni imaginar l'endarreriment que duc a la UOC!

I diuen que no hi haurà consulta. A veure, a qui sorprèn? Per favor!