El socialismo y el hombre en Cuba

d'aquí

"Déjeme decirle, a riesgo de parecer ridículo, que el revolucionario verdadero está guiado por grandes sentimientos de amor. Es imposible pensar en un revolucionario auténtico sin esta cualidad. Quizás sea uno de los grandes dramas del dirigente; éste debe unir a un espírtu apasionado una mente fría y tomar decisiones dolorosas sin que se contraiga un músculo.

[...]

El socialismo es joven y tiene errores. Los revolucionarios carecemos, muchas veces, de los conocimientos y la audacia intelectual necesarias para encarar la tarea del desarrollo de un hombre nuevo por métodos distintos a los convencionales y los métodos convencionales sufren de la influencia de la sociedad que los creó. (Otra vez se plantea el tema de la relación entre forma y contenido.) La desorientación es grande y los problemas de la construcción material nos absorben. No hay artistas de gran autoridad que, a su vez, tengan gran autoridad revolucionaria. Los hombres del Partido deben tomar esa tarea entre las manos y buscar el logro del objetivo principal: educar al pueblo."

Llegeixo i se'm fa incomprensible. Passen les pàgines i em reconec incapaç d'admirar l'home, ni tan sols el personatge. Però ja se sap, sóc una iconoclasta irredempta i, és fàcil ser-ho a misses dites. A començaments dels seixanta el meu pare va dinar amb el Che Guevara. Va ser al Ritz de Barcelona, i el Che venia a comprar maquinària industrial i el meu pare en venia. En aquell dinar, d'unes deu persones, el maître del Ritz va portar una paella esplèndida en un carret i li va posar al costat del revolucionari perquè li donés el vist-i-plau. L'argentí exclamà: "Coño! déjemela aquí!", i la resta de comensals van haver d'esperar una nova comanda. El pare va veure el Che un parell o tres més de vegades, la seva memòria ja no és exacta. Anava el cotxe oficial, el de l'empresa i cinc o sis de policia. Van visitar, entre altres, els tallers que hi havia muntats a les Llars Mundet. La compra era per muntar universitats laborals senceres a l'illa de Cuba. El Che, decidia parar en algun bar a beure -ho feia sovint, sembla que era un home assedegat-, i quan ja en tenia prou exclamava: "Vámonos perros!". També va deixar a deure a les Set Portes, pel que diuen.

Tot el que sabia d'aquest personatge era aquesta anècdota paterna, la samarreta famosa, la fama que va saltar la meva generació, i ara, la lectura del llibre. Continuo sentint-me autista al llenguatge emprat, perquè el món del que parla ja ha mort. La Humanitat amb una finalitat és una entelèquia i, per tant, qualsevol lectura, marxista, capitalista, no deixen de ser escorrialles d'un món que fou. És la fi de la Història de Fukuyama? No ho sé, és difícil catalogar un període on s'està vivint. D'aquí uns anys, cent?, algú ho dirà.

Guevara de la Serna, Ernesto (Che). El socialismo y el hombre en Cuba. Barcelona, 2012. dgt. Red ediciones

Catalogació: d'aquelles coses que cal llegir. Si vols dir que les has llegides, és clar.