d'aquí |
"Pero si no era la selección natural la que estaba impulsando la evolución de nuestros genes, ¿qué era entonces? La respuesta de Kimura fue muy sencilla: el caos. El puro azar. Los dados de la mutación y el póquer de la deriva genética. Al nivel de nuestro ADN, la evolución funciona básicamente por accidente. Nuestro genoma es un registro de errores fortuitos." (del capítol dedicat a George Eliot)
Quan, anys ha, vaig llegir aquesta teoria, la de la 'delmació', de mans de l'Stephen Jay Gould, vaig respirar alleugerida. Finalment, on era no tenia cap sentit finalista, i on seríem tampoc tenia gaire rellevància. De sobte, la típica foto de l'evolució, i totes les especulacions sobre un humà futur, amb un cap de bombeta, uns ulls com fars d'automòbil i sense el dit petit del peu, perdia tot el seu significat i tastava la llibertat de la incertesa. Una cosa menys de què preocupar-se. Visca!
"Estos experimentos con vino ponen de manifiesto la omnipresencia de la subjetividad. Cuando tomamos un sorbo de vino, no degustamos el vino primero y si es barato o tinto después. Degustamos todo a la vez, en un único trago de "este vino es tinto" o "este vino es caro". Como resultado, los enólogos creyeron sinceramente que el vino blanco era tinto y que el vino barato era caro. Y si bien se equivocaron lastimosamente, los errores no fueron enteramente culpa suya. Nuestro cerebro humano está diseñado para creerse a sí mismo y está cableado de tal manera que los prejuicios parecen hechos y las opiniones son indistinguibles de la sensación real. Si creemos que un vino es barato, nos sabrá a barato. Y si creemos estar catando un grand cru, estaremos catando un grand cru. Nuestros sentidos son vagos en sus instrucciones, y nosotros analiazamos sus sugerencias basándonos en lo que otros conocimientos puedan sacar a la superfície. Como ha señalado el propio Brochet, nuestras expectativas sobre cómo va a saber un vino "pueden ser mucho más poderosas a la hora de determinar su sabor que las cualidades físicas propiamente tales"." (del capítol dedicat a Auguste Escoffier.
Anys ha, (escric això -per segona vegada-, miro enrere i tinc un accés de vertigen pels "anys que ha"), vaig fer uns quants cursos de tast de vins. Era al principi de la moda dels tastos, a tocar de casa teníem una masia que feia vins, l'hereu era de la colla, i ves, mira, ja ens tens tota una penya fent rotllana en una taula, tot escoltant un somelier-gurú i provant d'endevinar si tal vi feia olor de plàtan, d'humus o tenia tel de ceba. Sempre m'ha quedat, després de jornades d'arrufades de nas, glopejades taníniques i retronasals, la frase preferida del professor davant la pregunta de l'alumne "quin és el millor vi del món?", amb ganes de sortir per la porta fent-se el milhomes davant dels amics: "El millor vi del món pot ben ser el Don Simón en tetrabric. Perquè el paladar depèn de la biologia i l'educació. Si la teva llengua només et permet apreciar aquest vi, aquest serà el millor. I això no té cap mena d'importància." Doncs sí, la subjectivitat ens mena. Un punt més per trobar interessant l'existència.
"Stravinski creó este efecto (a La consagració de la primavera) procurando no conceder nada a su público. Desfiguró sus tradiciones y desmanteló sus ilusiones. Si el público del estreno daba por sentado que la belleza era algo inmutable -por ejemplo, que ciertos acordes eran más agradables que otros-, él tenia unas ideas mejores. Modernista instintivo, era consciente de que nuestro sentido de lo bonito es maleable, y que las armonías que adoramos y los acordes tónicos que tanta confianza nos inspiran no son algo sagrado. No hay nada sagrado. La naturaleza es ruido. La música no es más que un ramillete de sonido que hemos aprendido a escuchar. Con La consagración de la primavera, Stravinski anunciaba que había llegado el momento de aprender algo nuevo." (del capítol dedicat a Igor Stravinski)
Vaig estudiar música, anys ha, també. Vaig adorar la música. Vaig odiar la música. Perquè com més aprenia a comprendre-la, més aprenia a odiar els que me l'ensenyaven. Éssers convençuts de la seva superioritat infinita sobre la resta de la humanitat. Me'n vaig allunyar de la música i no em veureu mai feinejant escoltant-ne, com em veureu renegar quan entro en espais amb 'música ambient'. No m'agrada el soroll. M'agrada destriar allò que escolto. Per això, quan vull sentir música, me'n poso, em poso els cascs i escolto música. I no faig una altra cosa.
Lehrer, Jonah. Proust y la neurociencia. Madrid, 2010. Paidós.
Catalogació: dins els llibres de divulgació científica que últimament m'agrada llegir. Mescla dels dos mons, sense complexes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
ràpid, que el món s'acaba!