No és que no hi fos, o que no llegís, senzillament que els exàmens -i la campanya electoral- enguany em tenen ben embolicada. Tot i això no puc evitar seguir llegint i, a part d'aquests en tinc cinc més -o sis- encetats, que llegeixo a estones perdudes, en trajectes infinits de vagues de metro, consultes de dentistes, passadissos de facultat i abans de caure en coma cada vespre.
La Chimamanda Ngozi Adichie és, a més d'una novel·lista, una "feminista feliç africana que no odia els homes i a qui li agrada pintar-se els llavis i dur sabates de taló alt perquè vol i no pas per agradar els homes", vaja que m'agrada, potser perquè sóc feminista, no sóc africana, però no em faria res ser-ho, no odio els homes i m'agrada pintar-me els llavis i dur sabates de taló alt, tant com m'agraden les meves botes de muntanya.
O sigui que, número catorze: Tothom hauria de ser feminista de Chimamanda Ngozi Adichie, que, de fet, és la conferencia del damunt en format llibre, editada enguany a Barcelona per Fanbooks.
En el número quinze de la meva "Pila del 2016" hi tinc l'últim de l'Empar Moliner, coses de Sant Jordi, Tot això ho faig perquè tinc molta por, premi Mercè Rodoreda 2015. Retrats d'avui amb la ironia, el sarcasme sovint, amb què l'Empar Moliner ens té acostumats a mirar les persones que ens envolten. Publicat a Barcelona, a l'editorial Proa i n'és la tercera edició.
El setze és un llibre curiós que mai se m'hagués acudit de comprar, perquè és d'aquells llibres que o bé te'ls aconsellen, o bé et cauen a les mans per casualitat o bé, com en aquest cas, te'ls regala una polonesa de Cracòvia -la ciutat, no el programa de Tv-, traductora del suec al polonès i viceversa, estudiant de català i amb qui he tingut el plaer de compartir la lectura de Tolstoi en català, ja que sóc la seva voluntària lingüística.
La Bozena, que així es diu la meva polonesa, em va regalar El ángel caído, d'Olov Enquist. Un llibre estrany, molt ben escrit, d'aquells que et fan qüestionar coses, no tant de la vida, sinó de tu mateixa com a lectora i de la teva relació amb tot allò que saps o esperes d'una novel·la. Publicat a Madrid el 1998, he viatjat amb el circ de monstres, sentint sempre com si sota els meus peus no hi hagués terra sòlida. Una sensació francament enervant, que no sovint trobem als llibres.Interessant llegir l'apunt del seu prologista, Jesús Ferrero.
Finalment, en el número disset, hi incloc un dels llibres que m'han estat torturant aquest semestre, Teoria cultural y cultura popular de John Storey, Barcelona, 2012, ed. Octaedro. Llibre guia de l'assignatura de Teoria de la cultura, a la que espero haver aprovat amb un cinc pelat després d'intentar memoritzar cadascun dels teòrics sobre la cultura que surten cada cinc minuts des del minut ú de l'existència de la humanitat.
Ja ho veieu, n'hi ha algun més, però no voldria pas atabalar més enllà de deixar constància que: ú, estic viva, dos, no m'oblido del blog, tres, ni de vosaltres, quatre, encara llegeixo tot el que puc i més i cinc, a veure si, per fi, puc trobar l'estona diària per seguir per aquesta casa.
En Josep em va passar el de Chimamanda, com si fos la Bíblia en vers, i francament no n'hi ha per tant, és molt obvi i sembla adreçat a un públic exclusivament nigerià.
ResponEliminaTens raó Allau, però, per un instant, mira al teu voltant i jura'm per tots els déus de l'Olimp i els seus parents més llunyans que, encara ara, no cal defensar obvietats. Si llegeixes Enquist ja em diràs el què.
ResponElimina