He dut a la mare a regar el roure que vam plantar al damunt de les cendres del pare. Només quedava un forat. Algú ha decidit que li agradava l'arbre i se l'ha endut, no hi havia traces d'animals, ni restes de l'arbre i es veia el senyal d'una eina. Hem tapat el clot i hem marxat. No en plantarem cap altre. He volgut odiar qui ho hagi fet però no he pogut. M'ha fet ràbia, sí, però he provat de pensar com aquella persona que ha vingut al bosc, ha vist un roure bonic, i se l'ha endut, espero que a casa seva i no pas a vendre'l. On creixi que es faci alt i fort. N'hi haurà prou, quan superi el desencís.
Em sap greu...
ResponEliminaOstres, segur que qui ho ha fet no tenia ni idea del que estava fent, però tot i així sap greu, i tant.
ResponEliminaValga'm, si s'ha de ser... Si has d'arreplegar un plançó deixa els que tinguin un cèrcol de còdols! Sembla que s'hauria d'entendre a la primera...
ResponEliminaÀnim, que d'això se'n diu "no saber parar quiet".
No heu pensat a posar-ne un altre en el mateix lloc? Com que no fa gaire temps que vàreu planter l'altre, segur que les cendres encara podran nodrir el nou arbre. Però potser aleshores caldria posar un cartell dient que no l'arrenquin. Quina pena!
ResponEliminaGràcies bona gent, estem intentant pair la sensació d'absurd que ens ha instal·lat tot plegat. La gent sempre "fa coses", jo mai no arrencaria un arbre d'un lloc on sé que "fa falta", un plançó d'entre molts potser sí, però un arbre ni se'm passaria pel barret, per això em costa d'entendre tot plegat. Ja veurem què fem, de moment la vida empeny endavant.
ResponEliminaRobar arbres, quina bestiesa. Però segur que deu estar creixent en un altre lloc. La vida és absurda, fins i tot després de la mort...
ResponElimina