Es pon el sol (XXIV). El despatx

El vent bufa ferotge entremig dels blocs de l'eixample, i això no fa estar de més bon humor la Sió que, nerviosa, omple una bossa d'esport amb quatre peces de roba. No cal que s'endugui gran cosa, Collbató no és gaire lluny, no és la selva amazònica i hi ha la roba de la seva germana, amb qui sempre s'havien intercanviat algunes peces. Amb dos jerseis, dues samarretes, uns texans de recanvi i la roba interior, amén del calçat de muntanya i les botes, en tindrà prou.

Ha tornat a telefonar a l'agència de viatges i li asseguren que estan fent tots els possibles per seguir la pista als seus pares, per tant els insisteix amb els números de telèfon, fix i mòbil i el correu electrònic per si hi ha cap novetat. Cada cop que pensa en com afrontarà el problema amb els seus pares es desespera, no voldria parlar-ne per telèfon, té al·lèrgia al telèfon, sobretot ara que ja no hi poden fer res, i l'entristeix profundament en com els afectarà la notícia.

Telefona al despatx de la seva germana, no sap si en saben res i, segurament s'han de recollir les seves pertinences. La secretària l'informa que pot passar quan vulgui, que ja estan al cas, i no s'ho pensa més, carrega la bossa al cotxe i es dirigeix a l'edifici d'oficines on treballava la seva germana a Les Corts.

L'empresa de publicitat de renom on treballava la Maria Rosa, ocupa tot l'entresòl. Ella havia començat com a administrativa, però quan va veure l'oportunitat, en temps de molta bonança econòmica, va passar a l'àrea comercial. Ara hi tenia despatx propi, una cartera de clients i una secretaria compartida amb altres dues executives. La Sió coneix la Núria, la secretària, d'haver-la vista alguna vegada quan havia anat a recollir-la per anar a dinar plegades i, quan la veu entrar, s'aixeca a fer-li un petó a cada galta i donar-li el condol mentre somiqueja una mica, no sap si per quedar bé o de debò. Les relacions laborals no sempre són el que semblen.

- Tranquil·la, no passa res Núria.

- Oh! Sió, però és que era tan bona!

La Sió calla, somriu lleument, consolant la secretària de la seva germana amb un parell de copets a l'esquena.

- Bé, no tinc gaire temps, em pots dir on és el seu despatx? voldria recollir les seves coses.

- Oh! sí, em sap greu, però en Montero, el cap, em va demanar que buidés l'oficina, després de la visita dels mossos, i jo ho he ficat en aquesta capsa -i assenyala una capsa no gaire gran, del costat de la seva taula-, es que havia d'entrar una nova comercial, els clients, saps? no els podíem deixar sense servei.

Pensa en com la secretària, de sobte, és empresa, i com la mort no pot parar ni un sol dia la maquinària de fer diners.

- No passa res, Núria, ja se que et sap greu, i no hi ha dret que et facin fer aquests papers. Dóna'm la capsa, hi és tot? Saps si els mossos s'han endut res?

- Oh! no, els mossos només van fer una ullada, però no es van endur res. Si necessites res més, ja ho saps, oi?

- No, gràcies Núria, ja me'n vaig. Però, bé, espera, sí, sí que em podries fer un favor. Suposo.

La Núria canvia la cara d'alleujament que havia fet després del consol de la Sió per una d'una lleu sospita. La Sió pensa, però, que no hi perd res demanant-ho, mai se sap i li cal recollir totes les peces per poder fer el trencaclosques. Vol veure l'agenda de la seva germana i saber totes les telefonades, que no fossin de feina, és clar, va dir avançant-se als peròs de la secretària, durant aquella setmana. La van repassar plegades, amb la Sió asseguda de gairell a la taula de la Núria, carregada amb la capsa a les mans, mentre obria els fitxers en pantalla.

- Oh! Sobretot que ningú no ho sàpiga, Sió! - li diu mentre parla en veu baixa i fa una ullada a banda i banda.

- No hi pateixis dona, gairebé totes són de feina i a mi, això no m'interessa, però aquesta, de dos dies abans de morir és d'en Joan, el seu ex, i aquesta? Aquesta és del mateix dia de la seva mort i diu que és personal, però no hi diu el nom.

- Oh! bé, aquesta, a veure, deixa'm pensar, això va ser ... ah! sí, era una dona, no em va donar el nom, em sembla que era una amiga, però no, no em va donar cap nom, si me'l donen sempre ho anoto aquí.

- Bé, d'acord, és igual, gràcies de tota manera. Adéu.

Surt del despatx ple d'ohs! i ahs! de la Núria, pensant en si aquesta última trucada voldria dir res. El vent s'ha apaivagat però la capsa, que tot i que fa embalum, no pesa massa, l'impedeix caminar com cal i l'obliga a aturar-se un parell de vegades per a agafar-la millor. Un cop carregada al cotxe, abans de sortir de l'aparcament, treu la seva llista i el bolígraf de propaganda.

Dos dies abans: telefona en Joan. Mateix dia: "amiga"?

No pot evitar sentir-se una mica ridícula escrivint aquestes coses, igual que un detectiu de novel·la de dos rals, però s'ha fet un propòsit i l'ha d'acomplir. Surt de l'aparcament i enfila la Diagonal cap a l'autopista.