Es pon el sol (XXV)

Aparca al carrer, no entra el cotxe al garatge perquè suposa que encara hi ha el 4x4 de la Maria Rosa. Agafa la capsa amb la mà esquerra, obre la porta i la deixa al rebedor. Torna cap el seu vell cotxe -aviat se l'haurà de canviar perquè és dels que s'han catalogat com a contaminants i no podrà entrar ni a casa seva- i pren la bossa amb els queviures que ha comprat per dinar. A la cuina s'asseu en una cadira, desembolica un entrepà i comença a menjar observant allò que l'envolta. No sap que és el que cerca, ni el que cercarà d'ara endavant, però necessita fer real el que ha passat, mirar arreu, emmagatzemar tot allò que torni la seva germana a les tres dimensions, tot allò que li faci comprendre el que, hores d'ara, sembla un absurd.

La cuina menjador, d'un fals estil rústic, està impol·luta, tot al seu lloc, només una fina capa de pols s'estén pel damunt dels mobles. Això la fa pensar en la dona de fer feines. La seva germana era una dona ocupada i, també, força al·lèrgica a les feines de casa, pel que no dubta que hi haurà algú al poble que devia venir amb regularitat.

Mentre obre la llauna de Pepsi passa a la sala i, en un calaix de la taula del telèfon, hi troba una agenda. Pensa en com de fantàstics són els tòpics, telèfon - taula - calaix -agenda, que ens simplifiquen d'allò més la feina.

Asseguda al sofà, i després de comprovar que la Maria Rosa vivia enmig d'una exposició permanent - res sembla fora del seu lloc- i veure també la fina capa de pols damunt els mobles, comença a fullejar l'agenda.

No hi ha massa telèfons, avui, amb els mòbils, la gent ja no sol anotar en paper els telèfons, però encara n'hi ha alguns, que deuen ser els de fa prou temps. Hi ha una anotació "Conxita (Collbató)" i pensa que, no perd res per provar.

Marca el número des del fix, és l'hora de dinar i de ben segur que hi ha algú. Una veu infantil, no endevina si de nen o nena, respon.

- Hola!

- Hola, què hi es la senyora Conxita?

- Sí. Mamaaaaaaaaaaaaa! et demanen al telèèèèèèèfuuuuuunnnn!

Se sent una veu llunyana, segurament a la cuina

- Pregunta qui demana, que ara vindré.

L'infant torna a adreçar-se-li.

- Qui ets?

- Sóc ...

- Digui? Perdoni, és que estic fregint les patates.

- Què és la senyora Conxita?

- Sí -la veu sona impacient, la Sió comença a patir per les patates-, qui demana?

- Miri, sóc la Sió Solà, la germana de la Maria Rosa Solà, vostè no serà pas per casualitat la senyora que l'ajudava aquí, a la torre?

Utilitza l'expressió ajudar, pensant que potser així li caurà millor a la dona. Avui, amb tanta correcció política, no saps mai ben bé com anomenar certes coses o certes feines i l'interessa molt tenir la confiança de la dona, no dubta que ha de ser una font d'informació imprescindible.

- Ah! sí, sóc jo senyoreta Solà. La seva germana, la pobra! ja me n'havia parlat de vostè -se la sent una mica atabalada, se la imagina al costat del telèfon, eixugant-se les mans al davantal i amb la criatura a tocar, pendent del que digui la seva mare. L'acompanyo en el sentiment, era tan bona! què la puc ajudar en res?

- Sí, miri, jo ara m'estaré uns dies a la torre i he d'empaquetar algunes coses, també he de donar algunes peces de roba i, la veritat, m'aniria molt bé si em pogués donar un cop de mà. Quan li sembla que podria venir?

La Sió pensa que algunes peces de roba de l'armari ben proveït de marques de la seva germana, de ben segur seran un bon esquer. Això i alguna paga extra. La seva interlocutora dubta uns instants consultant la seva agenda mental.

- Miri senyoreta Solà, Sió? Ai, sí, ja m'ho havia dit, que li aniria molt malament si passés avui? pels volts de les quatre? És que, sap? faig unes altres dues cases i tinc la setmana molt plena. Deixaré la nena a casa de ma mare i m'ho podré arreglar.

- Perfecte, doncs, l'espero d'aquí a dues hores.

Penja l'aparell i se'n torna a la cuina. S'acaba l'entrepà i es menja una taronja. Després es dedica a tafanejar per la casa sense tocar res, talment com un visitant de museu. Actua deixant-se endur. El silenci, els brins de pols en els rajos de sol que entren per les finestres, la sensació d'irrealitat, de no ser ben bé ella mateixa qui estigui fent aquesta visita.