 |
| d'aquí |
"Mai no som infinitament lluny d'aquells qui odiem. Per la mateixa raó, doncs, podríem creure que mai no serem absolutament a prop d'aquells qui estimem. Quan em vaig embarcar ja coneixia aquest principi atroç. Però hi ha veritats que mereixen la nostra atenció, i n'hi ha d'altres amb les quals no ens convenen els diàlegs."
Sánchez Piñol, Albert. La pell freda. Barcelona, 2012 (37). dgt. La Campana
Catalogació: vaig llegir aquest llibre al 2003, en una primera edició, i ja en porta 37, com 37 llengües a les que s'ha traduït. És un molt bon llibre, no en dubto, i la seva trajectòria em fa pensar en com n'és d'important l'agent i l'editorial. Llibres bons, universals, en la nostra literatura n'hi ha més d'un i més de deu, el perquè no arriben tan lluny com aquest és un bon motiu d'estudi, de ben segur que no serà només per una sola circumstància. Però això no li treu mèrits. Com què en tenia un exemplar en llibre electrònic, i com què necessitava treure'm de sobre les tones de paper llegides per l'examen de dissabte passat, aquest ha estat un tònic excel·lent.
M'el va recomanar Isabel Martí, L'editora de la campana, li va fer reescriure manta vegades a Sanchez Piñol, a mi no em va fer el pes, no deixa de ser una novel·la de l'Oest, sense més, peró és una novel·la que em persegueix, fins i tot li vaig dedicar un poema.
ResponEliminaLA PELL FREDA
I gairebé no hi ha dia que no hi pensi,
malgrat semblar-me una regular novel·la
en el moment que vaig acabar-la,
d’aquelles que no son de recordar
com ho solen ser la gran majoria.
Però l’ambient claustrofòbic i malaltís,
la tensió soterrada dels personatges,
penetra molt més endins que un hom
conscientment es pensa. Potser perquè
el comportament humà, és mesquí,
i talment miserable, i l’autor, magistral
li dona al text el to fosc, lleig, just,
que el fa profundament pertorbador,
i difícilment oblidable.
La pell freda - A.Sánchez Piñol
Probablement, el missatge final: no hi ha redempció, sigui un dels motius pel que el fan més interessant.
ResponEliminaSánchez Piñol és dels meus escriptors preferits en llengua catalana, és dels pocs que té el dubtós honor que li compri els llibres només perquè són d'ell. Vull dir, que normalment un llibre m'atreu, i si potser ja he llegit l'autor i m'ha agradat potser voldré tornar-lo a llegir, si el llibre em crida. Però amb ell no, si treu llibre, ve cap a casa. Aquest potser no és el seu millor llibre, però sí el que el va llançar a les estrelles, sens dubte acompanyat d'una editora que sap el que fa i sap olorar l'èxit a quilòmetres. M'agrada la manera planera d'explicar les coses que té, i m'agrada la seva imaginació. I aquí estem, esperant la tercera part de Victus.
ResponEliminaVictus me'l van regalar i li miro la portada. Algun dia, segur, el llegiré. Però ja ho saps que els llibres i jo tenim relacions estranyes :)
ResponElimina