Total de visualitzacions de pàgina:

divendres, 5 de juliol de 2019

Els mons on a mi m'agrada viure d'Albert Casals

d'aquí
"Afortunadament, en la seva tornada a Europa, el Felip i la Míriam havien convençut un dels meus amics de l'institut que se n'hi anés ell també, a viatjar per l'Índia. Es deia Jordi, i en un missatge em va explicar que ja feia dues setmanes que voltava tot sol per diversos poblets perduts de les muntanyes del nord, a Himachal Pradesh. Feia anys que teníem molt poc contacte, però sempre m'havia caigut realment bé, i amb el seu humor sarcàstic i la seva visió punky de la vida semblava el company de viatge perfecte per a un país de bojos com l'Índia.
[...]
O, parlant en el llenguatge local: quan al Guillem li vomitava un hindú desconegut a la cara (sí, sí, de vegades passa), era una d'aquelles persones capaces de mirar-se'l amb calma, somriure, preguntar-li on hi havia un lavabo i anar-se a netejar calmadament. Mentre que si al Jordi li vomitava un hindú a la cara, potser ell també li vomitaria a l'hindú, però ho faria sense rancúnia tot rient-se de la bogeria del món (i tinc els meus dubtes que hagués anat a buscar cap lavabo, amb calma ni sense)."

Casals, Albert. Els mons on a mi m'agrada viure. Barcelona, 2019. Edicions 62

El 6 de juny us explicava com les casualitats de la vida, en aquest cas un alberg de peregrins del Camino de Santiago del nord, m'havien fet arribar a aquest llibre. No sempre es parla del fills d'una en els llibres i, malgrat que el meu fill petit no fa fotografies i no documenta res del que fa -o això diu, i tinc tendència a creure-m'ho- jo sempre aplego el que puc per al meu Diari de bord. L'esbós que fa l'Albert del meu fill en aquest llibre és força aproximat a la realitat, en Jordi no és un talent, és una força i, com a tal, s'expressa. En Jordi sent i es deixa endur per allò que sent, sense gaire embuts. Va néixer així, totalment oposat al seu germà, essencialment cerebral, i no us negaré que ha estat un viatge interessant observar com creixien en la seva singularitat, com es complementaven, com provaven de trobar el seu nínxol en una societat en la que, ni el seu pare ni jo, hi acabem de creure del tot, encara que ens reconeixem com a éssers socials. En quant a l'Albert, què us diré, costa molt parlar d'un nas de mocs que has tingut força vegades per casa. És un tipus que em mereix molt de respecte, tot i que trobo que la indústria ens vol fer creure que ha descobert la sopa d'all i el seu missatge no aporta gaire de nou, em fa sentir, a vegades, com una vella cínica que critica allò que no s'ha atrevit a fer, o com algú que se n'ha fet un tip de veure i, sobretot, llegir, quantes vegades han fracassat aquests invents, des dels principis del temps, experiments de via morta que donen ales als que ens governen -com algunes ONG- adormint el jovent... No ho afirmo rotundament, només escric alguns dels fils per on navego quan hi penso i recordo algunes converses amb l'Albert, sofista invencible, a l'estudi de casa.

Catalogació: conèixer aventures del jovent d'avui no és cosa sobrera si volem saber en quants mons es pot viure ara.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

ràpid, que el món s'acaba!