Allau

Diuen que els humans som els únics animals capaços de veure les estrelles, perquè mirar-les ho poden fer tots, poc o molt, però veure-les, saber-les, demanar-les i aprendre a viatjar-hi, mentalment o física, només és al nostre abast.

Passen els anys i tinc la consciència de què aquest camí és ple de cossos perduts, però, de la mateixa manera que podem veure les estrelles i podem somriure a la guspira que ens arriba dels temps antics o a l'acte de comprensió d'un cervell que va existir fa centenars o milers d'anys, també podem tenir la fortuna de seure al costat d'algú de qui li pots escoltar la música de l'ànima, aquella vibració que, com la llum a l'arna, t'atrau i s'insereix dins teu, en un intercanvi neuronal virtual que va més enllà de la família. Aquell cos que es perdrà t'està regalant una part d'ell que sempre perviurà dins teu, amb tu i que, d'alguna manera, encara que sigui sense noms ni cognoms, podràs compartir amb d'altres, perquè ja forma part de tu i del teu nou llenguatge.

Fer-se gran és saber que hi haurà un dia que enyoraràs i que, en el silenci còsmic, la teva nau seguirà navegant en la inèrcia, com si realment res importés ben bé del tot, però més òrfena, nafrada, escapçada, cada dia una mica més, perquè, excepte l'enyorança, no tots els sentiments són legítims, fins que, finalment, seràs un cos perdut enmig de l'infinit, per sempre més.

Albert Ullibarri - Allau- in memoriam