Diari de bord. Data estelar: 180614. Dia 1

Avui en Jordi (24 anys) comença el seu viatge de fugida, o de retrobada, o de ves a saber què, perquè als 24 anys és quan toca llençar-se al món, amb una motxilla i dos rals. Avui dorm al Prat, a casa d'algú, i sortirà demà al matí en avió direcció Budapest, d'allí fins a Dubai, en auto-estop haurà d'anar a un altre aeroport, a 500 km, per prendre un avió en direcció a Bombai i allí, suposadament, li perdrem la pista fins ... no sabem res més.

Si bé admiro la seva resolució, la part que em toca d'aquest drama és la de sentir-me terriblement trasbalsada. La capitana d'aquesta nau la declara en deriva.

Hi ha moments de l'existència que tot el que t'envolta és tancat i perfecte, una foto fixa que, malauradament, se't queda immòbil en l'imaginari com la fotografia ideal. No sé si és perquè ets jove i et sents forta. Segurament que les hormones i la genètica formen part d'aquesta enorme broma.

Ara, però, s'ha trencat la capsa. Definitivament. I està bé, però no m'agrada. Gens. La realitat s'ha tornat fuzzy.

Només m'encomano a tots els déus, en els qui no crec, els haguts i per haver, que me'l protegeixin de tot mal.

Res més em pertoca. Això i córrer si mai s'escau.

Pols nova de runes velles

"- Que no s'ha acabat , la guerra?
- Les guerres no s'acaben mai.

[...]

" ... la història d'un Daniel Bastida que, encara infant i arran de la derrota del bàndol republicà a la guerra 1936-1939, passa la frontera francesa amb els seus familiars. Ja durant la fugida mor part de la seva família i en arribar a França és internat al camp de concentració d'Argelers."

D'aquí ens trobem en la narració d'una fugida constant. Què va ser d'aquells que van haver de fugir de casa? Què va ser d'aquells infants que no van participar en la lluita política dels seus pares i en van haver d'entomar les conseqüències sense comprendre res? En Pedrolo ens passeja per una França escassa, d'un nen exiliat en una família descomposta i que no s'adapta, fins una Amèrica estrangera, terra de l'oportunitat de malviure com arreu, d'un home sol que no sap qui és ni tampoc on trobar-se.

Pedrolo, Manuel de. Pols nova de runes velles. Barcelona, 1992 (1a ed 1977). Edicions 62

Catalogació: és d'en Pedrolo, no cal dubtar-ne. Ah! i en alguns moments he tingut la sensació d'estar en una novel·la d'en Hammet. No m'estranya coneixent la flaca de l'autor.

No n'hi ha prou

Per molt que s'hi entestin -ens entestem?- els que escriuen paraula rere paraula, el llenguatge corporal és l'essència de la comunicació.

Ni una imatge ni mil paraules seran mai tan eficaces com el gest, el moviment, el tic, la intencionalitat percebuda, la fesomia, l'olor, la forma de vestir ...

J'ai fait un rêve

No sé si és gaire convencional creure en la possibilitat de realitzar els somnis i saber, també, que no hi ha res més impossible d'aconseguir que la realització dels somnis.

D'anys que sé l'absurd que representen els somnis de grandesa, l'afany de reconeixement i de riqueses em sembla, com a mínim, de mal gust. I una malalta de l'estètica com jo no pot caure en aquest parany.

D'altra banda, conscient com sóc de la tasca implacable de la gran anivelladora, res em motiva menys que les possessions, de qualsevol tipus.

Però i allò que somnies que no és per a tu? Allò que et sembla que seria un bé per al comú? És aquí on cal esmerçar-hi més hores, on cal esforçar-se per captivar els que t'envolten, per convèncer-los de les bondats dels meus somnis i de la seva viabilitat?

I tornem al principi, la realització dels somnis, probablement bons i probablement viables, resta aliena a ells mateixos i resta pendent de l'oportunitat i l'atzar.

Depenen de la sensibilitat d'aquells necessaris per a tirar-los endavant votant-los, de l'ocasió que en vegin per capitalitzar-los com a propis més enllà del seu propòsit ...

Ahir, mentre ho escrivia, em semblava frustrant, avui em sembla engrescador.

Convèncer i no vèncer. Sempre.

Tant li fot XXXIII

Arreu llegeixo que hi ha, en això o en allò, un punt de no retorn. Perdoneu, però la vida sencera és un punt de no retorn, val més no que ens hi amoïnem gaire.

El Dux i la Dogaressa

Ah! senza amare

Andare sul mare

Col sposo dal mare

No può consolare

Marino Falieri (1274-1355), Dux de Venècia que, a les seves velleses la dugué a la victòria sobre l'armada hongaresa i que acabà morint amb deshonor - decapitat i esquarterat- per la seva pròpia ciutat, és la font de molta literatura romàntica: Marino Faliero: Doge of Venice, de Lord Byron al 1821, i una òpera de Donizetti, al 1835, és el protagonista d'aquest conte romàntic d'E.T.A. Hoffmann.

Que per què? Doncs perquè el vaig ensopegar en una pila de llibres als Encants, perquè em va fer gràcia que fos traduït per Carles Riba, perquè és una traducció pre-fabriana del 1924, perquè és curt, perquè he après coses sobre el Bucentaur (Bucintoro), la galera en la qual el Dux de Venècia contreia matrimoni amb el mar, sobre Pere Ursèol I (928-997), antic Dux de Venècia que es va retirar a fer vida d'ermità a Sant Miquel de Cuixà sota la influència de Fra Garí, (l'abat del monestir, no pas el nostre Fra Garí, el de Montserrat que va tenir problemes amb el Dimoni i la filla d'en Guifré el Pilós), i que, l'Ursèol, es considerat sant per l'Església catòlica, o, per exemple, he après coses rel del nom del protagonista, Antonio Dalbinger, que m'ha dut a un discurs de Sir Walter Scott a Milà el 1835 ...

Hoffmann, E.T.A. El Dux i la Dogaressa. Marino Falieri. Valls, 1924. E. Castells

Catalogació: només si estàs contaminat per l'efecte "cistell de les cireres", que una cosa et porta a l'altra i un conte perfectament prescindible pot acabar essent un pop-up de dimensions magnífiques.

Cita

"La lectura em serveix especialment per despertar el meu discurs a través de diversos assumptes, per fer treballar el meu judici, no la meua memòria."

Montaigne

incomprensions

Sempre proves d'accedir a les persones amb delicadesa. Entens que tothom té la seva particular visió del món, i que no hi ha cap llei que els obligui a veure les coses com tu les veus.

Però la barroeria és el que mana i res del que facis modificarà aquesta sentència.

Quines opcions et queden? Embolicar-te en el teu capoll i oblidar-te del món? Insistir com si al teu davant la gent fos cortès i atenta? O pagar amb la mateixa moneda?

Assaigs. Llibre Tercer

d'aquí

"L'estupidesa i el desordre del sentit no és cosa que es puga curar mitjançant un advertiment. I podem pròpiament dir d'aquest advertiment que tracta de corregir allò que Cir va respondre a qui l'apressava a exhortar el seu exèrcit abans de la batalla: que els homes no es tornen valents i bel·licosos sobtadament a causa d'una bona arenga, com tampoc un no esdevé músic de sobte per escoltar una bona cançó. Es tracta d'aprenentatges que han de fer-se abans, gràcies a una llarga i constant educació.

Devem aquestes preocupacions als nostres, i aquesta assiduïtat de correcció i d'educació; però anar a predicar al primer que passe i a regentar la ignorància o la inèpcia del primer que trobem, és un costum en el qual veig un gran mal. Rarament el practique, fins i tot al llarg de les converses que tenen amb mi, i ho deixe tot més prompte que arribe a aquestes lliçons llunyanes i magistrals. El meu humor no s'adiu a parlar o escriure per als principiants. Però en les coses que es diuen en societat o davant de tercers, per falses o absurdes que les jutge, no em pose mai al mig ni amb paraules ni amb gests. Al capdavall, res no em desagrada tant en l'estupidesa com el fet que s'agrade a si mateixa més que cap altra raó no puga agradar-se raonablement.

És mala sort que la saviesa us prohibisca satisfer-vos i estar plens de confiança i que us deixe sempre descontents i temorosos mentre que l'obstinació i la temeritat omplin els seus hostes de joia i de seguretat. Correspon als homes menys hàbils mirar els altres homes pel damunt del muscle, tornant sempre del combat plens de glòria i de vivacitat. I també al més sovint aquesta petulància de llenguatge i alegria de rostre els donen la victòria als ulls de l'assistència, que és habitualment feble i incapaç de jutjar bé i de discernir els autèntics avantatges. L'obstinació i l'ardor d'opinió és la prova més segura d'imbecil·litat. Hi ha res de més cretí, resolt, desdenyós, contemplatiu, greu, i seriós que l'ase?

 [...] No és bon comerciant qui sempre guanya. La major part canvia de rostre i de veu quan la força li falta, i per una inoportuna còlera, en lloc de venjar-se, revela alhora la seua feblesa i impaciència. En aquesta alegria premem a vegades les cordes secretes de les nostres imperfeccions, les quals, en calma, no podem tocar sense ofensa; i ens advertim mútuament, i útilment, dels nostres defectes."

Quan el senyor de Montaigne reflexiona, ens reflexiona. Fa anys que em fa companyia, però fins avui no havia acabat el seu tercer llibre d'assaigs. No cal que us en parli i, considerant el fragment triat, podeu presumir que el meu món actual condiciona la meva lectura. O, potser, és en aquesta lectura on hi trobo les crosses per continuar en el meu món actual. Ves a saber!

Montaigne, Michel Eyquem de. Assaigs. Llibre tercer. Barcelona, 2008. Proa. Traducció al valencià de Vicent Alonso.

Catalogació: no cal, seria una ofensa.

Per cert, no parlaré de cap rei ni de cap príncep. Perquè amb Montaigne se't passen totes les manies.

Tant li fot XXXII

Hi ha gent que duu la perfecció fins a tal virtuosisme que resulten perfectament imbècils.

#LaFeinaBenFetaNoTéFronteres.