Total de visualitzacions de pàgina:

dilluns, 23 de febrer del 2015

Einstein y Picasso

d'aquí

"... el cubismo puso en marcha una nueva forma de descomponer las formas y reorganizar el espacio pictórico. De este modo, en su intento por fundir el arte y la ciencia, Picasso y Braque sentaron las bases de todo el arte intelectual del siglo XX. Como escribe Philippe Dagen, editor de la correspondencia entre Derain y Vlaminck, "para estos artistas, no había ninguna duda de que las revoluciones científica y estética, la modernidad tecnológica y la pictórica eran indisociables"."

"... veremos cómo Albert Einstein, en la ciudad suiza de Berna, también se subió al maremoto de la vanguardia. La Academia Olimpia fue el laboratorio de ideas de Einstein, en el que él y sus colegas diseccionaban a clásicos filosóficos, así como ensayos como La ciencia y la hipótesis de Poincaré. Se verá que, asimismo, la simultaneidad desempeñó un papel fundamental en el caso de Einstein y que también él tuvo que corregir una sugerencia de Poincaré. La teoria de la relatividad, al igual que el cubismo, es una profunda respuesta tanto a los cambios registrados en el ambiente filosófico y científico como a impresionantes innovaciones tecnológicas."

"En Picasso, la concepción pictórica del tiempo va más allá de la del arte impresionista, tal como lo plasmó Claude Monet en sus representaciones temporalmente extáticas de almiares o de la catedral de Ruán. En Las señoritas de Aviñón, la forma de tratar el tiempo es bastante compleja. Podemos ver el cuadro como una serie de cinco fotogramas que avanzan hacia una creciente geometrización, mientras que la señorita agachada sería una secuencia de instantáneas superpuestas. Picasso continuó su investigación sobre la simultaneidad espacial y temporal en Horta de Sant Joan, al experimentar con la superposición de impresiones de negativos. La simultaneidad temporal de Einstein comparte con la de Picasso la idea de que no hay una perspectiva única y preferible de los acontecimientos.

Las epifanías de uno y otro surgieron de la sensación de que faltaba algo en la forma de entender tanto la ciencia como el arte. Para Einstein, las explicaciones redundantes y las representaciones contradictorias señalaban la existencia de concepciones de tiempo y de simultaneidad incorrectas. A Picasso, el hecho de contemplar objetos de arte africano en el Trocadéro le reveló súbitamente que las incoherencias de Las señoritas de Aviñón, tal como se encontraba entonces el cuadro, sólo podían paliarse mediante el acercamiento a un estilo mucho más radicalmente conceptual de lo que nadia había intentado hasta el momento. La geometría tenía que convertirse en el lenguaje del nuevo arte. Éste fue un descubrimiento sensacional que formalizó el lenguaje artístico, antes informal, y lo acercó a la ciencia. La geometría, sobre todo en sus formas más novedosas, proporcionó el territorio común."

"Einstein y Picasso eran hombres enormemente egocéntricos y de fuerza y encanto irresistibles, que, sin embargo, preferían el distanciamiento emocional. Su impulso creador era la fuerza motriz de su vida: "Nada más importa, la creación lo es todo", declaraba Picasso sin rodeos."

Miller, Arthur I. Einstein y Picasso. Barcelona, 2007. Tusquets eds.

Fins a la universitat no vaig poder estudiar Picasso, més ben dit, Les senyoretes d'Avinyó. La teoria de la relativitat no, entre altres coses perquè, a Humanitats, ens la saltem alegrement. Tanmateix, me n'adono que en el batxillerat, i el COU, no vaig veure Picasso, com si els pintors s'haguessin extingit en els impressionistes, i tota la física que vaig estudiar començava i acabava en Newton. No sé si perquè els meus professors eren crítics amb Einstein -que al 1905 ja s'estudiava a la universitat de Berlín i al 1978 no s'estudiava al batxillerat del meu poble-, o perquè, senzillament, no s'atrevien a explicar res més enllà de v=e/t, com a novetat més espaterrant.

Catalogació: reconec que els meus gustos literaris són estranys, sobretot per la meva màxima de llegir, sense cap altre criteri, els llibres que em cauen a les mans. En aquest cas, no és un llibre fàcil. Com què l'autor és físic, es nota. Però si mai en teniu l'oportunitat, i li teniu una mica de paciència, es pot gaudir d'un moment de la història del XX, en l'art i la ciència, imprescindible per comprendre la resta del segle.

divendres, 20 de febrer del 2015

Diari de bord. Data estelar: 200215. Dia 39

d'aquí
Avui, el noi i la mossa són a Quito. Però sembla que tornen a marxar. Diu que l'Equador "mola en general", i pregunta pels avis. Petons i tot això.

Bé, si més no, no sembla pas massa estressat. M'estic mirant la motxilla amb intencions poc raonades.

dijous, 19 de febrer del 2015

dimarts, 17 de febrer del 2015

Diari de bord. Data estelar: 170215. Dia 36

- eiii tot genial stem a la costa decuador!
 
on?
 
 
- ah! guai. us ho passeu bé? alguna aventura interessant?

...
...
...
...
...

- petons xerraire
 
Ha finalitzat la conversa al xat

dilluns, 16 de febrer del 2015

Museus

Els museus, fins ara, i bàsicament, ens han proporcionat una experiència estètica. També ho fan a l'Ikea, o al Passeig de Gràcia. El que ens haurien de proporcionar és una experiència de coneixement, de comprensió de la història de la Humanitat i de la seva ciència. Un menys per assolir més, vaja.

diumenge, 15 de febrer del 2015

La força del costum


Caribaldi, el Malabarista, la Néta, el Domador i el Pallasso, artistes de circ i músics ensems, dos violoncels -el de Ferrara, el de Maggini, ara l'un, ara l'altre-,

Una joia
instrumental
Però naturalment
no es pot tocar sinó
en llocs asfaltats
Al nord dels Alps
el Saló
el violoncel de Ferrara
al sud dels Alps
el Maggini
o bé
abans de les cinc de la tarda
el Maggini
i després de les cinc de la tarda
el violoncel de Ferrara

Casals citat tothora, i el quintet La truita (de riu, no pas l'omelette) de Schubert. La colofònia, déus com cal pels arquets! -i per les sabatilles de bàsquet, o l'escalada, ben pensat-. I no és que a l'obra parlin d'esports, però, ja se sap, una cosa em duu a l'altra. I, al capdamunt de tot, les relacions de poder i submissió. Les misèries humanes.

CARIBALDI

Això sí
I no es cregui la hipocresia
del pallasso
Odia el contrabaix
A la meva néta tampoc no li agrada la viola
I confessis' vostè mateix
que només amb repugnància
toca el violí
Tot és repugnant
tot allò que passa
produeix repugnància
La vida l'existència
repugnants
La veritat és
el malabarista va cap a un quadre i el redreça
La veritat és
que no m'agrada el violoncel
Per a mi és un turment
però cal tocar-lo
i a vostè tampoc no li agrada el violí
No volem la vida
però cal viure-la
punteja el violoncel
Odiem el quintet de La Truita
però cal tocar-lo




Bernhard, Thomas. La força del costum. València, 1989. Ed. Tres i Quatre. Traducció de Feliu Formosa.

Catalogació: Bernhard és un clàssic, diuen que l'autor teatral més important del segle XX. No deixa de ser curiós com els més optimistes que conec li tenim aquesta adoració. En qualsevol cas, sempre em fascina.

dissabte, 14 de febrer del 2015

De la brevetat de la vida. De la vida benaurada. De la providència


"El vostre criteri m'impressiona, no per mi, sinó per vosaltres, car assagetar la virtut i odiar els que la proclamen és abjurar tota bona esperança.

[...]

Ésser sempre sortós i passar la vida sense que el cor rebi cap queixalada és ignorar l'altra meitat de la naturalesa. Ets un home gran, però ¿com puc saber-ho si la fortuna no et dóna avinentesa de mostrar la teva virtut? Has baixat a carreres de l'Olimp, però fores sol a baixar-hi: has hagut corona, no has hagut victòria; no et felicito com a baró fort, sinó com si haguessis aconseguit el consolat o la dignitat de pretor: has rebut un honor. Així mateix puc dir a l'home bo, si cap escaiença difícil no li ha donat ocasió de mostrar el seu coratge: "Et crec malaurat de no haver estat mai malaurat; sense cap adversari has passat per la vida; ningú no sap el que podries, ni tu mateix". Cal la prova per tenir la coneixença pròpia; el que pot cadascú, sols fent la prova ho aprèn. Es per això que alguns s'han lliurat voluntàriament a l'adversitat tardana i han cercat ocasió de fer resplendir la virtut que anava a morir en l'obscuritat. Els grans homes es gaudeixen de vegades dels entrebancs, no altrament que el soldat brau de la guerra. [...] ¿Per on podré saber el teu coratge per suportar la pobresa, si sobreïxes de riqueses? ¿Per on podré saber la teva constància a sofrir la infàmia, la ignomínia i l'odi del poble, si envelleixes entre aplaudiments i el poble se senti inesmenablement propens a retre't honorança? ¿Com sabré amb quina equanimitat sofriràs la mort dels teus fills, si veus vivents tots els que et nasqueren? Prou t'he sentit com consolaves els altres: llavors veuria si et sabries aconhortar tu mateix, si ni un plany no et permetries. No us espaordeixin aquestes coses que els déus immortals envien per estímul de les ànimes. L'adversitat és ocasió de virtut."

Sèneca. De la brevetat de la vida. De la vida benaurada. De la providència. Barcelona, 2011. Edicions 62.

Catalogació: els estoics, sempre m'han caigut bé, malgrat que no comparteixo la seva màxima d'un destí escrit, puc compartir sense gaire angúnies la seva concepció de virtut. I aquesta vegada, potser perquè em convé molt, en Girb va venir al rescat i em va dir: Sèneca! I jo, és clar, vaig fer un Sèneca.

diumenge, 8 de febrer del 2015

Diari de bord. Data estelar: 080215. Dia 27

El volcà Puracé, a tocar de Popayán. D'aquí.


- ei pares! stic a popayan! tot genial! ha nevat molt o q?? una abraçada!!

- res, una nevada normal, de les que ho col·lapsen tot.

I ves de què li parles quan té l'oportunitat de veure això!

divendres, 6 de febrer del 2015

Aquesta vegada

Respir. Vaig encetar aquesta casa amb un Visca la Química! i ja és això. La Química té el poder de concedir pròrrogues. De diferir l'inevitable. Ens atorga el do de creure en miratges. Per un instant, uns minuts, unes hores, uns dies, uns mesos, algun any potser, podem creure que hem vençut o, si més no, que hem seguit fent marrada. Fins la propera alarma.