Gui lai o Coming home de Zhang Yimou

d'aquí

La Revolució Cultural xinesa (1966-1976) endegada per Mao Zedong, va comportar la reeducació de la major part de la població del país sota els dictats del Llibre vermell del mateix Mao. Els resultats d'aquesta purga global, Yimou els tradueix en la trista història d'aquesta família, quan el pare, de retorn de la presó, en un moment d'amnèsia nacional, s'adona que la seva esposa no el reconeix, encara que no ha oblidat el seu amor.

Els dos actors principals estan superbs, cal fer esment del paper de la filla, que delatarà el pare al Partit esperant aconseguir un benefici en la seva carrera com a ballarina, però la Gong Li, la protagonista de tantes pel·lícules inoblidables, és, senzillament, impressionant. La identificació a la que et duu amb el seu personatge és total i la història entra per on més efecte fa, pels porus de la melancolia.

Gui lai. Coming home de Zhang Yimou. Xina, 2014. Selecció oficial del Festival de Cannes

Es pon el sol (II). Maria Rosa

- Ei! Maria Rosa, atura't! On vas amb aquesta fila, noia? Si sembles una ciclista de debò!

- Hola (esbufec), què hi fa vostè aquí? Que ha sortit a fer un tomb?

- Sí, mira, ves, el metge m'ho ha recomanat, per l'artrosi, saps?

- Però està molt lluny de casa, ja ho sap la seva filla que s'enfila tan amunt?

- No, pobreta, amb els disgustos que passa amb aquell mal home, ves ... Però vine, vine aquí una estoneta, seu, seu aquí, al meu costat, estic una mica cansada i és una bona pedra per seure, jo ho faig sovint. Té, ja te la netejo ...

- No, no cal ... jo ... és que ... em refredaré ...

- Au, va dona, només és un moment, en Pep m'ha de venir a recollir i em faràs companyia, no se sap mai qui et pot sortir per aquests verals, oi?

Val més no dur-li la contrària a la refotuda vella i si, de debò, ha de venir en Pep, millor.

Ara fa una setmana que no el veig. Vaja una excusa patètica que em va posar d'haver-li promès un viatge a la Natàlia, la filla d'aquesta bruixa, bruixa ella també. El mal d'en Pep és que és dèbil i no sap com enfrontar-s'hi i bé, sobretot perquè la mestressa de la bossa és aquesta donota, que sinó ... ai! i ara què diu?

- ... doncs mira, veus? a tu que te'n sembla d'això? Se'ls veu tan feliços a tots dos, amb la canalla ja crescuts i ara aquest viatge, tan i tan bé que els hi ha anat a París, oi que és romàntic? ... Oh! mira, un voltor, quina gràcia!

- No, senyora, allò és una garsa (com tu, mala pècora, pensa).

- No, no, mira-ho bé, preciosa, és un voltor ... com tu.

La Maria Rosa nota com li ha canviat el to de veu i es comença a girar tota sobresaltada. Només pot veure el to rosat de la posta de sol a la muntanya, en el moment que gira la cara cap a la vella i sent un dolor molt fort a la templa. Algú crida: - No!; cau i pensa: - em sembla que m'ha matat.

Diari de bord. Data estelar: 181116. Dia 1

Dia -1

- Mare demà marxo. Pots portar-nos a mi i a una amiga a l'aeroport?

- I tant fill, a quina hora?

- A les cinc del matí.

- (sospir) D'acord fill.

Cinc del matí.

- I cap on vas? Cap a Tailàndia?

- No, que la Hanna encara treballa a Stuttgart fins el 26. Vaig a Londres.

- Ah! (3, 2, 1 ... Preparada per a qualsevol cosa)

- Sí, hem agafat un vol a Londres per menys de 15 euros, per anar a veure una amiga, d'aquí prendrem un tren, o farem autoestop a Birmingham a veure un altre amic, ens arribarem a Cardiff...

- A veure un altre amic?

- Sí, aleshores tornaré a Londres sol per volar a Dusseldorf, també per menys de quinze euros, aniré a Stuttgart a buscar la Hanna i marxarem a Tailàndia.

- Des d'Stuttgart?

- Nooo (no sé perquè pregunto), sortim de Colònia.

-Ja, i a Tailàndia us hi estareu gaire?

- Una setmana, després autoestop fins a Indonèsia.

- Ho saps que hi ha mar entremig?

- Sí, farem autoestop perquè ens pugin a algun ferry, allí és més fàcil que t'agafin que a Dover, que et pots passar dos dies pidolant a tots els cotxes.

- Bé, ja aniràs dient. Temps pel retorn?

- Ves a saber, poster un any.

- D'acord, ves amb compte i tapa't que a Tv3 han dit que farà fred.

- Sí mare.

Tant li fot LXVII

En qualsevol organització si algú expressa un greuge és una queixa, però si aquest greuge és compartit per més de dues persones això passa a ser una diagnosi.

Es pon el sol (I). Maria Rosa

Fa gairebé una hora que pedalejo i ja començo a sentir-me esgotada. Ara ja és tot baixada fins a casa i em puc relaxar, tot vigilant les pedres que, ara i adés, vaig trobant per aquest camí de carro on acostumo a fer ruta. Aviat farà un any que em vaig comprar la bicicleta de muntanya decidida a imposar-me l'exercici com a contrapartida a la vida sedentària que faig a Barcelona.

Quan en Joan va marxar amb la noieta que li feia de secretària, em vaig mirar al mirall i hi vaig veure una dona que s'atansava perillosament a la quarantena, més aviat flàccida i poc atractiva. Del divorci m'he quedat la torre a Collbató, al peu de Montserrat, i el 4x4, l'apartament a Segur és a mitges, el pis de Barcelona i el BMW ja se'ls pot confitar, ell i la Pepa maca que ara li renta els calçotets.

El tot terreny i la torre els vaig voler com a símbol de la nova vida que començava. Baixar cada dia a la feina a Barcelona, tornar a mitja tarda, posar-me el mallot i au! a fer quilòmetres pels camins d'El Bruc i Collbató, a fer vida sana. Per sort no tenim fills, sempre ha dit que no estava preparat, -com si per a això et calgués un màster, cretí!-. Tanmateix, ara, és un avantatge, em puc dedicar en cos i ànima a mi mateixa. El gimnàs a Esparreguera, amb massatge i jacuzzi, la bicicleta ... m'estic preparant per a convertir-me en la dona deu.

Avui suo molt, es nota que caminem cap a la primavera, o potser és el canvi climàtic. Gaudeixo, com si ho estigués llegint, de les flors i les sentors de la muntanya i fa una posta de sol magnífica, si giro una mica el cap, al darrere, a mà esquerra, veig la mola de Montserrat com canvia del color blau gris al rosat del reflex del sol marxant ponent enllà.

Aviat seran les sis i arribarà la Sònia, la secretaria. Ves a saber què vol.

Caram! quina pedra, de poc que no caic, he d'anar amb més compte i deixar-me de poesies. Gairebé ja hi sóc, allà hi ha les primeres cases i ... però què hi fa aquesta dona aquí?

notes

Sallent de sang i rovell
el verd cristall, un vitrall
ocres jolius, verd obtús
tardoral berguedana.

Diari de bord. Data estelar: 281016. Dia 45

Estic en una assemblea, això de la política assembleària és el que té. Rebo un Whatsapp del meu home, una foto de mon fill petit sopant a casa i un "Sorpresa!".

Com?

Ha vingut a passar tres setmanes abans de marxar cap a Phuket (Tailàndia). Ha dut diners, sembla que ha estat treballant a Alemanya.

- Amb la Hanna havíem dubtar de si anar a Haití, però al final hem decidit Tailàndia.

- I la Hanna?

- Treballarà aquests dies a Alemanya, a mi m'ha fet mandra parlar sempre en alemany.

Els camins del meu fill són inescrutables.

Tot està bé sota el sol.

Això no pot ser seriós ...

En un acte reflex miro al fons de la tassa de te, per allò de llegir-ne el pòsit i el futur:

Pac-man?

(sospir)

Això s'enfonsa, Clídice

Tant li fot LXVI

M'agrada la paraula cataclisme. Per exemple pots dir que la vida és un seguit de petits -o grans- cataclismes que fan que les paraules "plans" i "futur" no puguin anar mai en la mateixa frase sense resultar incertes.

Diari de bord. Data estelar: 061016. Dia 23

Tinc notícies breus entre avui i el dia que va marxar, per això avui li faig un toc:

- eo fill. Tot bé?

- ei mare, si, tot genial?

- on pares?

- a Humbach, al costat d'Imenstad.

- a tocar de Lienchenstein i Suïssa?

- Al costat de Memmingen.

Comprovo el Google Maps

- tens a tocar el camp de concentració de Ravensburg, on van anar a parar dones catalanes.

La Neus Català hi va ser

- ah! no ho sabia, l'àrea és bonica. per casa tot b?


Té, mira! encara li he pogut ensenyar alguna cosa!