Por qué el mundo no existe de Markus Gabriel

d'aquí

Consideremos dos ejemplos: Cuadrado negro sobre fondo blanco de Malevich y Chica que lee una carta junto a una ventana abierta de Vermeer. A primera vist se podría pensar que estas obras de arte no tienen realmente nada en común. La pintura de Vermeer es figurativa y la de Malevich, en cambio, totalmente abstracta; la pintura de Vermeer es colorida, Malevich evita el color con una superfície uniformemente negra. El arte abstracto parece ser, por naturaleza y de forma absoluta, un arte sin objetos. ¿Cómo se puede entonces decir que se trata de un campo de sentido reflexivo, en el que aparece un objeto junto con su sentido? ¿Y en qué consistiría en realidad la reflexividad en el caso de Vermeer?

Comencemos por una observación muy simple, en concreto el hecho de que la pintura de Malevich no carece totalmente de objetos. Presenta más bien un objeto bastante ordinario, un cuadrado negro sobre fondo blanco. Sin embargo, antes se esperaba del arte algo muy distinto, en particular la representación de objetos importantes para los humanos: Malevich decepciona algunas expectativas y muestra así exactamente la manera en que los objetos nos aparecen realmente, ya que todos los objetos aparecen delante de un fondo, en última instancia ante el fondo de su campo de sentido.

[...]

Malevich muestra muy claramente en sus escritos teóricos, sobre todo en Suprematismus - Die gegenstandslose Welt ("Suprematismo, el mundo sin objeto o el reposo eterno") que todavia tenemos que ir un paso más allá. No podemos permanecer parados en la interacción entre el primer plano y el fondo. El siguiente paso consiste en reconocer que el mundo en que nos movemos, cuando observamos el cuadrado negro sobre fondo blanco, la obra de arte, es el trasfondo del que surge la obra de arte. La interacción entre primer plano y fondo que se materializa en la obra de Malevich, surge a su vez en forma de una obra de arte que se destaca del fondo del mundo a su alrededor, el que nos encontramos, cuando contemplamos la obra.

Gabriel, Markus. Por qué el mundo no existe. Barcelona, 2017 (6). Pasado y presente

Catalogació: la casualitat fa que la meva jove em recomani aquest llibre ara? Bé, reconec que som dues dones que ens agrada compartir llibres de filosofia i art. Això no vol dir que en sapiguem gaire, només que procurem estar una mica al dia del que es publica. Markus Gabriel és un filòsof estrella, d'aquests que avui estan de moda i que fan divulgació, una mica al límit, del món de la filosofia. L'obra m'ha semblat una mica escabellada, fins i tot parlant de sèries com Breaking bad, però reconec que ha estat un viatge interessant. També perquè reconec que no sabria triar entre Vermeer i Malèvic, m'emocionen ambdós.

Ah! i el món no existeix perquè si existís hauria d'estar dins del propi món i això, no és possible.

Vigilar y castigar: nacimiento de la prisión de Michel Foucault

d'aquí

La división contante de lo normal y de lo anormal, a que todo individuo está sometido, prolonga hasta nosotros y aplicándolos a otros objectos distintos, la marcación binaria y el exilio del leproso; la existencia de todo un conjunto de técnicas y de instituciones que se atribuyen como tarea medir, controlar y corregir a los anormales, hace funcionar los dispositivos disciplinarios a que apelaba el miedo de la pesto. Todos los mecanismos de poder que, todavia en la actualidad, se disponen en torno de lo anormal, para marcarlo, como para modificarlo, componen estas dos formas, de las que derivan de lejos.

El Panóptico de Bentham es la figura arquitectónica de esta composición. Conocido es su principio: en la periferia, una construcción en forma de anillo; en el centro, una torre, ésta, con anchas ventanas que se abren en la cara interior del anillo. La construcción periférica está dividida en celdas, cada una de las cuales atraviesa toda la anchura de la construcción. Tienen dos ventanas, una que da al interior, correspondiente a las ventanas de la torre, y la otra, que da al exterior, permite que la luz atrviese la celda de una parte a otra. Basta entonces situar un vigilante en la torre central y encerrar en cada celda a un loco, un enfermo, un condenado, un obrero o un escolar. Por el efecto de la contraluz, se pueden percibir desde la torre, recortándose perfectamente sobre la luz, las pequeñas siluetas cautivas en las celdas de la periferia. Tantos pequeños teatros como celdas, en los que cada actor está aolo, perfectamente individualizado y constantemente visible. El dispositivo panóptico dispone unas unidades espaciales que permiten ver sin cesar y reconocer al punto. En suma, se invierte el principio del calabozo; o más bien de sus tres funciones -encerrar, privar de luz y ocultar-; no se conserva más que la primera y se suprimen las otras dos. La plena luz y la mirada de un vigilante captan mejor que la sombra, qu en último término protegía. La visibilidad es una trampa.

Foucault, Michel. Vigilar y castigar: nacimiento de la prisión. Buenos Aires, 2002. dgt. Siglo XXI

Catalogació: que estigués fent Filosofia Contemporània i, sobretot, llegint aquest llibre, al mateix moment que la notícia era el tancament del nostre panòptic, la Model, és, espero, casualitat. Llegeixo veus que parlen de la seva conservació i restauració. Sóc del parer que no tot cal que sigui conservat. I el monument al control absolut no veig pas com es podria aprofitar sense caure en el mateix pel qual va estar creat. Un llibre interessant, pel prestatge de les relectures. Tot i que l'he hagut d'haver en .pdf perquè està descatalogadíssim. Ens avisa de com el panoptisme, el control total, és arreu on anem, ara mateix.

Diari de bord. Data estelar: 150617. Dia 209

Finalment ahir no va poder ser. El blablacar i ell no es van entendre i fins avui no ha aparegut a Sabadell on he anat a buscar-lo. On no aniria després d'estar 7 mesos sense veure'l!

El primer Déu vos guard: me'n vaig a Califòrnia. Jo: hola fill, ben tornat, tens gana? t'he dut un entrepà i aigua fresca. Estàs bé, l'operació què tal? I la Hanna?

Bé, sembla que Califòrnia esperarà passat l'agost i potser fins i tot el setembre. La Hanna, com és normal, ha d'estar també amb la seva família. La resta ja ho anirem veient. Arribada, buidada de motxilla, quatre aventures d'un cowboy a Mongòlia, dutxa i a dormir, que venia en cotxe des de les 12 de la nit.

Diari de bord. Data estelar: 140617. Dia 208

Avui diu que arriba, a les 17:40, a l'estació de França, que si el podem anar a buscar i portar-li un entrepà, que tindrà gana.

Bé, ja hi anirà son pare, jo tinc ple a l'Ajuntament, espero que sigui a casa a la nit quan torni, després de gairebé set mesos, bé que pot passar algun dia a casa.

Malsons

Somniava que estàvem -no sé qui, no cal preguntar- en una illa, i una habitació, ara i adés eren una cosa o una altra, i una enorme massa de gelatina negra pretenia absorbir-nos per convertir-nos en no res. L'espectre variava de densitat; amb la consistència de la gelatina avançava, i la feina era nostra per esquivar-la, i, quan l'observava, tenia la textura esponjosa de la mousse, i pensava: això és per dissoldre millor el meu jo.

M'he despertat suant i sort que no tenia un misto, sinó cremo tots els llibres de filosofia.

Diari de bord. Data estelar: 090617. Dia 203

Sí, finalment tenim data i pregunta. No sé pas si això li interessarà gaire al noi.

D'un missatge lacònic:

"ja som a casa dels pares de la Hanna"

inferim que ja és a Europa, a Leipzig si no anem errats. Tot serà que els pares de la Hanna s'hagin traslladat a Alaska i la nostra idea no sigui la correcta, també.

Però bé, imaginem que Leipzig és la resposta encertada. De moment. xucrut 1 - pa amb tomàquet 0

Animals no tan bèsties

La Triomfant de Teresa Cremisi

d'aquí

Si l'Allau parla bé d'un llibre, aquí,  jo li'n faig cabal. L'experiència em diu que encara no m'ha fallat mai. Fet i fet, faig una mena de joc amb mi mateixa, a veure quan li podré retreure que li hagi agradat algun llibre i a mi no. Em temo, però, que el seu criteri és massa fiable i, per tant, si diu que La Triomfant és un molt bon llibre, no ho puc evitar, me'l busco.

El segon cant [de la Ilíada] em va deixar estupefacta. La mestra ens havia dit que no era obligatori que el llegíssim sencer: es considerava pesat. Era una lletania de les forces presents, habitualment anomenada "catàleg de les naus". El vaig rellegir sencer tota sola, per curiositat i malgrat els seus advertiments, perquè anava de guerra i de naus.

Encara avui la bellesa d'aquesta enumeració de pobles, cabdills de guerra, indrets, a la qual sempre s'afegia la quantitat de vaixells de cada contingent, em deixa sense veu. La força que aquesta llista de noms transmet a través dels segles té, n'estic segura, alguna cosa de miraculós. Per primera vegada vaig entendre que la poesia ho podia dir tot. L'art tenia el deure de permetre-s'ho tot. Ser dit per un poeta era un salconduit per a l'eternitat.

No us podeu imaginar el que suposa per algú com jo, que fins a la maduresa he dut en silenci el meu amor incondicional cap al segon cant de la Ilíada, trobar una ànima bessona que el troba igual d'admirable. No pretenc pas equiparar-me a algú com la Teresa Cremisi, ja m'agradaria a mi!, però, a partir d'aquesta confessió de l'autora, el llibre ha estat una mica més meu. Passa ràpid, molt ràpid, i amb una facilitat enganyosa, per tot el que comporta de possibilitats de reflexió sobre el context en què es va movent la protagonista.

Cremisi, Teresa. La Triomfant. Barcelona, 2016. Anagrama

Catalogació: amb satisfacció el deso a la prestatgeria dels llibres que algun dia tornaré a llegir.

Diari de bord. Data estelar: 050617. Dia 199

A un missatge del meu home:

ei pare! si tot genial, acabem dentrar a latvia. ara començarem a fer autostop cap a lituania

o sigui que ja han sortit de Rússia, diria que a una velocitat força elevada. Vaja, que, ves a saber, potser enyora el pa amb tomàquet.

(no em faré il·lusions perquè potser només és que la Hanna enyora el xucrut)

Animals no tan bèsties