 |
| Horreo asturianu. Si voleu riure feu-li pronunciar a un coreà. |
Dimarts passat vaig enfilar-me a un avió cap a Santander. Fa anys vaig fer el tram del Camino de Santiago des de Bilbao fins a Colombres (Astúries) i el vaig deixar allí, més tard vaig emprendre el Francès, per curiositat, perquè em venia bé per dates i per ves a saber quantes històries més. Enguany anava tard, la campanya per les eleccions generals espanyoles i les municipals i europees després m'havien ocupat dies i dies i fins el diumenge 26 de maig, a la nit, no vaig tornar a disposar del meu temps. Per això, ara que ja no sóc regidora (bé, ho sóc però poquet, fins la constitució del nou consistori), i com què ja fa prou bo, vaig pensar en tornar a emprendre el del nord.
Arribada a Santander en avió, la idea era pujar a un autobús o un tren fins a Colombres i seguir a partir d'aquí. Com què vaig arribar a la tarda, un bus em portà a la capital de Cantabria i vaig anar a raure a un alberg d'aquests de pelegrins, que resulten econòmics i que et donen l'oportunitat d'interactuar amb el personal, variat i interessantíssim.
A l'habitació hi havia un xicot de Madrid, una mosseta de dinou anys de la Bretanya amb la que ens vam picar l'ullet en saber que jo era catalana, i un home de Barcelona, potser una mica més jove que jo. En aquests espais xerres fàcil, dius d'on ets, quin camí preveus, el temps, els viatges que has fet pel món ... vaig dir que era d'Esparreguera i, tot i que havia viatjat una mica, el que viatjava de debò era el meu fill petit. El barceloní em va mirar sorprès: "ets la mare de l'Albert Casals?". Jo li vaig repondre que no, que el meu fill es diu Jordi, tot i que a vegades coincideix amb l'Albert pel món, perquè es coneixen i comparteixen moltes coses, a part de què havien anat junts al col·legi. Va fer una cara encara de més sorpresa: "El teu fill és el Jordi que es va trobar l'Albert a l'Índia? Wow! Què fort! mai havia conegut la mare d'un personatge d'un llibre!"
Vaig quedar força xocada, després, quan vaig parlar amb el meu home, li vaig dir que comprès el llibre, a veure que s'hi deia del nostre fill (l'he llegit i sí, el punk que descriu s'aproxima força al meu fill). Per cert, dos dies després vaig conèixer en Lee, un professor de cinema d'una universitat de Seoul amb el que vam compartir quilòmetres i quilòmetres, i sidra, i tortos, i, com no podia ser d'una altra manera, ja que l'univers s'havia conxorxat en fer-me feliç, pel·lícules i pel·lícules de cinema oriental. Més endavant s'hi va afegir un xicot suís que treballava feia deu anys en un banc a la Xina, el meu english potato level va millorar una miqueta.
Després, endinsar-me a les muntanyes, una amiga impagable, més llibres en asturianu, paisatge obrer i retorn a casa, amb 120 quilòmetres als peus, cremades del sol i una al·lèrgia a les gramínies del quinze.
Si, en el fons, el de menys és el Camino.
