Tant li fot CXXVI

Hi ha gent admirable per haver assolit la perfecció. El perfecte imbècil, per exemple.

Els "mata-elquesigui"

 Escriu Yanis Varoufakis, en el seu llibre "Comportarse como adultos": 

"El lado negativo de estos fichajes era que dentro de Syriza ty del círculo íntimo de alexis, aquellos que estaban deseando segar la hierba bajo mis pies tendrían munición suficiente para atacarnos, con la acusación de que todo mi trabajo estaba orientado a preparar nuestra rendición.

- Vamos a tener problemas dentro del partido, Yanis -me advirtió Alexis en cierta ocasión-. ¿De verdad necesitas a gente como Elena y Natasha? Están muy tocada por su relación con los rescates. Nuestra gente se ha quedado helada.

- Alexi -respondí-, ¿eres consciente de lo savaje que va a ser el enfrentamiento con la troika? Esa gente no tiene piedad. Necesito tener en mi equipo a personas que sepan bien quienes son sus oponentes, que conozcan sus trucos y artimañas, y a quines reconozcan como rivales de su mismo nivel.

Pero también le expliqué que había algo más: confiaba en elena y en Natasha porque, a diferencia de nuestra gente, tenían un cargo de conciencia. Habían vivido la indignidad de las decisiones de la troika en sus propias carnes; se habían endurecido mucho, y por esa razón estaba convencido de que eran mucho menos susceptibles de rendirse ante nuestros oponentes que algunos de nuestros militantes mata-troikas, que justo acaban de salir del parvulario."

He pensat en com la gestió d'allò públic, arreu i multinivell, és idèntica. En com hi ha gent que, no havent hagut d'emprendre mai cap responsabilitat, viu en el seu món perfecte de bons i dolents. En com l'equilibri entre allò que creus i allò que realment pots fer et pot acabar desesperant davant dels "mata-elquesigui" de torn. Veure com proves de mantenir la coherència i, alhora, ésser eficaç, davant dels que, sabent que mai s'incorporaran a la presa de decisions, se la passen pontificant sense seure a prendre cap compromís.

Fa molts anys que vaig aprendre que les idees es confronten en taules de negociació i que, l'única manera d'avançar és que tothom hi perdi, perquè voldrà dir que tothom hi haurà guanyat. Però aquest concepte, per a algunes mentalitats, que prefereixen continuar damunt del seu pedestal dient-nos als altres allò què cal fer, els és totalment aliè.

No justifico, sobretot perquè vaig preferir perdre en allò personal a canvi de ser efectiva en allò públic, i aquesta va ser la meva tria, però constato que aquesta és una situació universal, humana, i que cal tenir assumida des del minut zero, perquè no té solució.

Tant li fot CXXV

En aquest nostre món es posa l'opinió pel damunt del coneixement, sobretot perquè opinions, com els culs, tothom en té, ni que sigui una. El coneixement requereix esforç i temps i, manta vegades, et deixa sense capacitat d'opinar. La qual cosa tampoc és dolenta, ben mirat. 

Les metamorfosis. L'ase d'or. Apuleu

 

[8]"Heus ací que, avançant lentament, els jocs votius precedeixen el magne seguici, al qual donaven un bellíssim ornat les suggestions de cadascú. Aquest, cenyit amb un cint representava un soldat; d'aquell de la clàmide ajustada, les sandàlies i els venables en feien un caçador; un altre amb sabates daurades, drapat d'una vestidura de seda i portant preats ornaments i, lligada al cap una cabellera postissa, amb passa indolent estrafeia una dona. Més enllà, un altre que es feia remarcar per les gamberes, l'escut, el casc i l'arma, hauries cregut que sortia d'un joc de gladiadors. Tampoc no mancà qui, amb les torxes i la púrpura, fes el paper de magistrat, ni qui amb capa, bàcul i borseguins, i una barba de boc, fes veure que era un filòsof, ni aquells que, segons com fossin les canyes, anessin disfressats, ara d'ocellaire amb el vesc, ara de pescador, amb els hams." (llibre XI)

Apuleu. Les metamorfosis, Vol. I i II. L'ase d'or. Barcelona, 2012. Fundació Bernat Metge

Aquest cercavila descrit, els jocs votius a la deessa Isis del segle II dC, ara que acabem de passar un carnestoltes ben galdós, em sembla prou escaient, per tal de comprovar com els costums es perpetuen, sota noms i excuses diferents, amb el pas del temps.

Catalogació: Els clàssics llatins i grecs no ens els hem de perdre mai i més si, com en aquest cas, et parlen directament, de forma perfectament moderna i intel·ligible. Per a informació seriosa sobre l'obra cliqueu el link del títol.

Per cert, el títol de L'ase d'or sembla ser que li va posar Agustí d'Hipona. I aquest és un d'aquells coneixements, perfectament inútils en el meu dia a dia, que adoro col·leccionar.

Tant li fot CXXIV

En ares de la meva, ara ja, escassa vida social, hi ha dues coses que no faig mai quan m'interpel·len: pedagogia, perquè acabes avorrint i avorrida en veure que sempre tornes al punt de partida i donar explicacions perquè, coneixent-me, corro el perill de deixar l'altre per beneit i acabar, definitivament, amb qualsevol possibilitat de mantenir una conversa banal que et permeti passar l'estona prevista. Els meus temes? temps, futbol i reialesa. No cal patir-hi ni un segon més. 

Dekigokoro d'en Yasujiro Ozu

 

Dekigokoro (Passing Fancy). Japó, 1933. Direcció: Yasujiro Ozu. Protagonista. Takeshi Sakamoto.

Fanasia passatgera, muda i en blanc i negre, m'arriba via Lyon, subtitulada en anglès. Cada vegada em costa més trobar-los i, sobretot, trobar-les a preus assequibles. Diu Shinnosuke Kometani, al seu llibre "Chasing Ozu" (Tokyo, 2021), que aquesta pel·lícula es troba fora de l'estil habitual del mestre. No sé pas si és un knee-slapper, en qualsevol cas, Ozu eleva a la unversalitat el cinema mut i les emocions. Per això enamora, per això m'enamora.

Catalogació: ni que sigui per estètica -l'estètica oriental dels 30's sempre m'ha fascinat- ja paga la pena.

Tant li fot CXXIII

Un aristòcrata de bo de bo* només exhibeix impúdicament dues qualitats: l'educació i la pobresa. En cas de no poder presumir de cap de les dues virtuts, val més que calli i es dediqui a gaudir la reputa sort que li ha tocat viure.

*Aquells a qui l'aristocràcia se'ls enganxa al cognom com un plàstic amb massa electricitat estàtica.

Pedra i pinzell. Antologia de la poesia xinesa clàssica

 

"AL PAVELLÓ DEL SUD DEL TEMPLE DE

CHONGZHEN, ON ES PENGEN EL

RESULTATS DELS EXÀMENS IMPERIALS

YU XUANJI (860-874)

Cims emboirats m'omplen la mirada

de clarors de primavera.

Només els dits més destres

saben fer amb el pinzell traços de plata.

Odio que els meus vestits de dona

restin valor als meus poemes.

Alço els ulls en va

cap a la llista dels honorats."

Pedra i pinzell. Antologia de la poesia xinesa clàssica. Barcelona, 2012. Editorial Alpha. Pròleg i traducció de Manel Ollé. Edició bilingüe.

Yu Xuanji va ser una concubina que, després de separar-se, va passar a fer de cortesana i que va viure només vint-i-vuit anys. Només amb aquest poema ja ens parla talment se'ns hagués materialitzat al davant més de mil anys després de la seva mort. De la Xina en coneixem tots els tòpics i els prejudicis, fer un pas més enllà ens obre una escletxa a un món enorme, antic i d'una riquesa incommensurable.

Catalogació: Impossible copsar l'enormitat de la literatura xinesa en els segles, aquest llibre és un tast de tot allò que desconeixem. Sembla difícil, perquè la música en què són llegits els poemes en xinès, es perd en la traducció, per això, és interessant interioritzar-la per fer-la servir a l'hora de llegir-los. 

Tant li fot CXXII

Realitat: allò que construeixen els medis de comunicació a cop de talonari.

Tant li fot CXXI

 Existir amb la consciència talment un conill espellat de viu en viu.