Amb això de l'Internet llegeixo un suposat "meme" ocurrent: "no ens hauríem de preguntar quin món deixem als nostres fills, si no quins fills deixem al nostre món". I de sobte, en cascada, se m'apareixen generació rere generació d'humans, tots uns autèntics fills de la gran barjaula excepte, és clar, ai mare!, aquests pobrets d'ara, que han nascut sense ser demanats -a mi tampoc em va preguntar res ningú-, i que patiran les conseqüències de no poder assolir la "terra-paradís" promesa.
Rumiant-hi, que això d'avui va de rumiar, penso en com les imatges consumides en la infantesa, que són substrat de la nostra cultura i que ens pertoquen per generació, ens condicionen tot allò que fem i l'estructura en què llegim el nostre entorn. Allò que sempre dic de què no em preocupa tant el que penso, sinó el perquè ho penso.
I aleshores em pregunto en com el llenguatge que fem servir és del tot absurd, com abstrusses les motivacions, de la metafísica, vaja. Parlem de la Terra com si algun dia hagués estat perfecta -per a ves a saber què o qui-, i uns humans malvats -i probablement carnívors, lletjos i als que no els agraden els animals de companyia, perquè ara toca això-, l'haguessin destruïda. Al darrera, probablement, sempre tenim la imatge d'un Paradís Terrenal extret de qualsevol "Biblia en imagenes para los niños" i que tenen orígens ben definits en l'evangelisme nordamericà.
No sé què passarà demà, molts dels que avui es preocupen estaran -estarem?- morts i, com deia la meva àvia: el món s'acaba ... cada dia per algú. Jo, per si de cas, me'n vaig a fer bacallà amb mel, que és divendres i Quaresma, o sigui que, en el meu imaginari, malgrat que sigui atea, toca dejuni. Perquè així em van criar.
Estem ben fets uns gossos de (la senyora de) Pavlov!
